Descrit per la premsa com el Robin Hood de les pimes, Antoni Cañete ha fet de la lluita contra la morositat la seva creuada particular. Amb ell analitzem en aquesta entrevista com l’aturada forçada de l’activitat i el trencament de la cadena de pagaments fruit de la crisi de la Covid-19 afectarà el nostre teixit empresarial i quines sortides reals tenen les pimes i autònoms de cara a afrontar amb les millors garanties el repte de la Nova Normalitat.
EMMA BOUISSET
Fotos: Pimec
“El gran repte que tenim és no deixar ningú enrere”
Prop de mig milió de pimes (el 15% del total a Espanya) ja van alertar a finals de març que podrien haver d’abaixar definitivament la persiana a causa del coronavirus. Des de Pimec, com valoren la gestió que s’està fent de la crisi?
Aquesta crisi no té un culpable, però la seva gestió sí que té uns responsables. I per gestionar la crisi hauríem d’haver sabut combinar la seguretat amb l’activitat. Jo sempre dic que aquesta crisi no és com les anteriors, en què veies venir l’onada i hi podies lliscar a damunt. Aquesta crisi és un tsunami: l’onada colpeja sobtadament i arrasa, sí, però la gran destrucció es produeix, especialment, quan l’aigua es retira. I fins ara, la gestió ha estat centrada -com havia de ser- en la seguretat, sí, però això no hauria d’estar renyit a posar el focus, també, en l’activitat, en la part econòmica i empresarial, que és la tornada de l’ona. Perquè jo penso que l’hem descuidada en certa manera. S’ha atacat el més gros, però no s’ha pensat en totes aquelles normes que poden deixar alguns àmbits o sectors minoritaris de banda, i que seran destruïts si no se’ls fa una actuació específica.
Així, les mesures anunciades pel Govern central per fer-hi front (amb els ERTO i els 100.000 milions d’euros en crèdits avalats per l’Estat a través de l’ICO al capdavant) no són suficients?
El problema d’aquesta crisi, en l’àmbit econòmic i empresarial, ha estat que s’ha tractat a tothom per igual. Les mesures que s’estan prenent són molt generals. A priori, els ERTO són una bona mesura extraordinària i necessària perquè permeten evitar els acomiadaments i fan que deixar els treballadors en stand by no suposi un cost impossible d’assumir per a les empreses. Però perquè siguin una taula de salvació per als llocs de treball i per a les empreses, necessiten obligatòriament un nivell de flexibilitat i d’adaptació més elevat i d’acord amb la situació en què ens trobem. Perquè ni són una qüestió de tan sols dos mesos, com crèiem al principi, ni quan tornem a l’activitat, ho farem al 100%. I això requereix que siguin una eina de rescat real per a les empreses; no una llosa que les faci enfonsar-se per un efecte bumerang si, en reobrir, no podem complir amb els seus condicionants.
L’altra mesura estrella, els ICO, és una bona mesura, i quan es va anunciar, des de Pimec la vam aplaudir, perquè suposa injectar sang a les empreses. Però no ha estat una mesura àgil ni ràpida, i ha presentat una sèrie de problemes per a la seva implementació.
“[Els ERTO han de ser] una eina de rescat real per a les empreses; no una llosa que les faci enfonsar-se per un efecte bumerang si, en reobrir, no podem complir amb els seus condicionants.”
Vostès van denunciar a principis de maig que un 36,6% d’aquest finançament a pimes i autònoms s’ha destinat a renovar operacions i no a aportar nova liquiditat.
Efectivament. I no pot ser que s’hagi de fer negoci d’aquests diners ni tampoc que tingui condicions d’interessos alts o hi hagi dificultats per accedir-hi. Si la liquiditat és l’oxigen de les empreses, pagar, en aquests moments, sobrecostos per respirar farà molt difícil seguir vivint quan finalitzi la carència dels crèdits.
Quines reclamacions fa, per tant, Pimec al Govern espanyol?
Que es facin les coses amb sensibilitat empresarial. I això, en el cas dels ICO, implica rapidesa, interessos molt baixos, que els diners es destinin a una finalitat empresarial i pagar les factures. A més, hem de pensar que no s’estan donant ajudes directes. Els crèdits ICO són avals que tenen un any de carència i que les empreses hauran de retornar amb interessos. Per tant, no són cap rescat. Només són una font de liquiditat. Necessària, sens dubte. Però n’hi ha d’altres sense cost i sense risc.
Com ara?
Des de Pimec i la PMcM hem descobert quatre bancs de sang que demanem als governs que facin servir. En primer lloc, les administracions de tot l’Estat tenen factures pendents de pagament per valor de 15.000 milions d’euros, i d’aquests, 8.500 estan fora de la llei perquè sobrepassen l’obligatorietat de l’Administració de pagar en 30 dies. No pot ser que obliguin les empreses a pagar impostos sense donar-los una moratòria en un moment en què no tenen liquiditat i l’Administració, que els deu diners, no pagui i les emplaci a demanar un préstec que té interessos i que no es rep immediatament.
El segon banc de sang està en mans de les grans empreses, que malgrat no tenir un problema ni de liquiditat (les cotitzades han estat titularitzades) ni de finançament (poden obtenir-lo directament del BCE), no compleixen amb les seves obligacions. Pimec i la PMcM vam detectar que les empreses que cotitzen a borsa tenen 122.000 milions d’euros de factures pendents de pagament, segons el darrer informe de la CNMV. Si paguessin aquests deutes, que són obligacions i compromisos de pagament, injectarien liquiditat al sistema.
Tercer banc de sang: les entitats municipals de tot el país tenen als seus comptes corrents 12.000 milions d’euros de romanents que no poden utilitzar per la Llei d’estabilitat pressupostària. Diners que es podrien gastar immediatament per fer polítiques per salvar les pimes i els autònoms en l’àmbit local.
Finalment, el quart banc de sang és l’IVA a tornar per Hisenda a moltes empreses que porta tres, quatre o cinc mesos de retard, ja que el sistema actual obliga, principalment a les exportadores, a avançar-lo.
I davant d’aquesta situació, com està ajudant Pimec a les pimes?
A dia d’avui sumem més de 670.000 accions d’ajuda a les empreses, principalment pimes i autònoms (vegeu requadre). I estem proposant mesures perquè, d’alguna forma, es pugui generar sang que pugui salvar el major nombre possible d’empreses, perquè salvant-les, salvem els llocs de treball i a qui paga impostos. I si fem això, podrem fer polítiques socials en el futur. Si destruïm les empreses, destruïm la gallina dels ous d’or: no tindrem llocs de treball, no cobrarem impostos i haurem de pagar rendes universals i subsidis d’atur. I ens costarà més el remei que la malaltia. Perquè la fam pot ser més nociva que el virus.
Durant la crisi de les hipoteques subprime, precisament, 1 de cada 3 pimes va haver de plegar a causa de morositat.
L’economia és una concatenació de baules que no es poden trencar, si no l’economia s’enfonsa. Per tant, trencar la cadena de pagaments és entrar en una situació descontrolada de l’economia. I aquesta crisi de la Covid-19 no només està trencant aquesta cadena sinó que, a més, per primera vegada des que se’n tenen dades, són les pimes i els autònoms els que empitjoren més els pagaments, un fet que por reflectir la transcendència de la seva manca de liquiditat. Per tant, s’haurien d’oferir línies de crèdit sense interessos que evitin que es trenquin aquestes cadenes. Si no, el sistema caurà com un castell de cartes. Els pagaments, ara més que mai -i això demostra les mancances que tenim en aquest sentit- s’estan deteriorant per dies, i nosaltres alertem de les dificultats que això pot comportar. Demanem, doncs, com està fent Europa, que Espanya prengui mesures urgents en aquest sentit. Hauríem d’implantar, amb urgència, un règim sancionador com ja venim reclamant des del 2010.
Parlem de com ha de ser la Nova Normalitat. Des de la Plataforma Pymes vostè defensa un pacte d’Estat amb reformes econòmiques estructurals que ens portin cap a un Nou Capitalisme inclusiu. Aquest canvi de model econòmic i empresarial és possible?
Entrem en un món diferent del que vam sortir el 14 de març. Han canviat els valors i les formes de treballar. La transformació digital que hem fet en aquests dos mesos ha estat la transformació més important que hem pogut fer en tot aquest període. Podria haver trigat tres anys i l’hem accelerada com mai. I això comportarà millores en la cultura digital, en la seva acceptació i en la seva utilització, així com nous productes. I aquest nou món necessitarà noves respostes en l`àmbit polític, econòmic i social. Per això, des de la Plataforma Pymes, plantegem que hem d’anar envers el que nosaltres hem batejat com a Capitalisme Inclusiu, un moviment de la societat civil en l`àmbit empresarial i de caràcter supraestatal que posa sobre la taula un nou concepte sobre quina ha de ser la gestió i quines les respostes a aquest nou món en l’àmbit econòmic i empresarial. Així, el Capitalisme Inclusiu s’oposa al Capitalisme Neoclàssic (de mercats regulats i rendes excessives) i a l’Anticapitalisme (per fer polítiques socials cal generar riquesa) i busca la igualtat d’oportunitats des de la transparència per tal que es configurin els preus de manera justa i competitiva. Busca una economia justa on la igualtat entre desiguals no sigui una mentida. És, per tant, una proposta molt innovadora que ha de marcar les pautes perquè es produeixin canvis en les formes organitzatives, representatives i de lobby que puguin permetre que no només creixin quatre, sinó 40 milions. Si no, no serem capaços de generar riquesa i llocs de treball.
“Trencar la cadena de pagaments és entrar en una situació descontrolada de l’economia. I en aquesta crisi, per primera vegada des que se’n tenen dades, són les pimes i els autònoms els que empitjoren més els pagaments, un fet que por reflectir la transcendència de la seva manca de liquiditat.”
Com s’han de reinventar, pimes i autònoms, en temps de crisi?
Les pimes han de començar a pensar que la digitalització és una oportunitat que els pot permetre donar respostes malgrat haver canviat de dimensió. D’altra banda, han de posar en valor la proximitat, perquè a diferència del que passava durant la globalització -no importava d’on venien els productes-, ara hem descobert que tenir proveïdors a 6.000 km de distància comporta un risc de trencament de les cadenes de producció. I han de pensar que la seva mida, ara, serà un avantatge, perquè tindran una capacitat d’adaptació més gran. Partint d’aquests tres eixos, hauran de tenir una mentalitat més oberta i menys individualista; una visió molt més interdisciplinària a l’hora de construir els nostres projectes. I no poden oblidar la importància de la competitivitat i la productivitat. Si tenim empreses competitives i productives, podrem tenir bons llocs de treball amb bones remuneracions i ser un país d’avantguarda. I hem d’advertir a la societat, a les empreses i als treballadors que la formació professional ha estat sempre important, però ara es converteix en l’element de competitivitat més important que tindrem com a país. I és flagrant que, en un moment en què necessitarem més que mai les polítiques actives de formació, se’n retallin el fons per pagar l’atur. Això és una equivocació enorme: com posar-se en contra direcció a l’autopista. La ministra de Treball ja diu que aquesta mesura pot ser reversible. No fer-la així seria un error.
Com ho hem de fer perquè la Covid-19 no ampliï encara més la bretxa salarial?
El gran repte que tenim és no deixar ningú enrere i buscar una societat justa. Per això, treballar en la igualtat, contra la bretxa i per l’ocupació dels nostres joves, és treballar, entre d’altres, pels objectius de sostenibilitat. Hem de pensar en capacitar el millor possible, orientar les persones i, sempre que puguem, no fer política de subsidis, sinó d’inserció, perquè la gent tingui oportunitats. Un altre repte en aquest sentit és canviar la cultura de la segona oportunitat.
L’OCDE denunciava el 2018 que una persona que neixi actualment en una família amb pocs recursos necessitaria quatre generacions fins a accedir a una renda mitjana. Vostè mateix prové d’una família humil. Creu que, en les actuals condicions, hauria aconseguit de fer aquest salt?
Els meus avis van viure millor que els seus pares; els meus pares, millor que els meus avis; i jo, millor que el meu pare. Sembla ser, però, que ara serà la primera vegada, en l’economia contemporània, que no està clar que els nostres fills puguin viure millor que nosaltres. I com és que passa això? Doncs perquè des de la revolució industrial, als països més innovadors, el creixement de la productivitat havia anat acompanyat de la creació de llocs de treball i de l’augment dels salaris. A partir de principis del segle XXI, però, a les economies desenvolupades, si bé la productivitat puja exponencialment, no ho fa acompanyada de l’ocupació: la irrupció de la digitalització, de la Indústria 4.0 i de la Intel·ligència Artificial fan que pugi la productivitat sense crear més llocs de treball i, a sobre, la renda cau. Per tant, aquest és un escenari que exigeix respostes diferents i que cal liderar amb el coneixement. I això passa, inexorablement, per la formació professional i per impulsar accions que vagin encaminades a la generació de riquesa i al repartiment d’aquesta riquesa. No podem anar envers un món on aquesta quedi concentrada en mans d’uns pocs. Perquè és un món que generarà conflicte.
“[La Nova Normalitat] exigeix respostes diferents i que cal liderar amb el coneixement. I això passa inexorablement per la formació professional i per impulsar accions que vagin encaminades a la generació de riquesa i al repartiment d’aquesta riquesa.”
Però el sistema educatiu i el mercat laboral no estan ben sintonitzats.
No només no ho estan sinó que el sistema està invertit. Tenim un sistema d’oferta, no de demanda, quan hauria de ser al revés. Perquè l’empresa és l’origen i el destí de la formació professional.
A més, hi ha una segona qüestió, que és que la persona hauria d’estar al centre del sistema. Això vol dir treballar molt bé l’orientació per tal de, un cop determinada la demanda, i tenint en compte les capacitats de la persona i quina voluntat té, fer perquè aconsegueixi una feina que li garanteixi una vida plena i que sigui útil per a la societat.
Finalment, hi ha la qüestió de la proximitat amb l’empresa. La formació professional no pot ser acadèmica, ha de ser laboral. Perquè, a més, hem de pensar que les administracions no tindran ni els recursos ni la capacitat per adaptar-se amb prou rapidesa als canvis tecnològics. Només l’empresa pot aportar aquesta agilitat en la formació. Però quan el 95% de les empreses del país són de menys de 10 treballadors, demanar-los que assumeixin aquesta part de la formació a través de l’FP Dual sense dotar-les de recursos ni de reconeixement és una barbaritat. Perquè per tal que tot això funcioni s’ha de reconèixer el paper formatiu de l’empresa. Aquest serà un dels elements claus en el futur immediat.
Quins han estat els seus referents?
El meu gran referent és el meu pare, i sempre ho serà. Em va dotar de valors i en el si de la meva família vam viure amb equilibri els nostres reptes personals. Després, he tingut la gran sort de poder coincidir amb gent amb qui he treballat o m’he format i que m’han recolzat. Primer, el meu amic i company d’estudis Paco Fernández, que va traspassar i que va ser un dels grans lluitadors per la democràcia; Josep Francí, director del centre on van experimentar la reforma educativa; i Maria Rosa Fortuny, que va ser qui em va proposar de ser responsable de la formació professional en l’àmbit de les escoles-empresa al Departament d’Ensenyament. El gran empresari Santiago Quintela, per la seva banda, em va portar a l’àmbit privat, i amb ell vaig estar dirigint un dels projectes més extraordinaris de la meva vida: la internacionalització del grup COFME. I, finalment, el propi president de Pimec, Josep González, a qui li dispenso tot el meu respecte, consideració i valoració, perquè sempre ha confiat en mi i hem treballat amb la màxima complicitat. Junts hem fet tota una transformació històrica aconseguint que, per primera vegada en la història, les pimes tinguin el mateix pes que tenen les grans empreses.
Per acabar, com voldria ser recordat Antoni Cañete?
Com una persona que ha donat el millor de si mateix i amb la màxima proximitat, intentant canviar impossibles sabent que el canvi és possible.
