Els pacients desitgen prevenir les malalties amb una salut de ferro i, quan això es trunca, llavors volen curar-se amb un sistema de salut pública dotat d’excel·lència i equitat. El sistema sanitari garanteix un servei públic de qualitat i igualitari quan implementa eines de gestió pública amb impacte social.
Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB. Politòleg i sociòleg.
Un dels factors claus de les democràcies avançades es troba en el seu sistema de salut. Una societat humana sana implica garantir mitjançant les polítiques públiques que hi ha un mínim comú denominador entre la ciutadania pel que fa a l’esperança de vida i la qualitat de vida. El sistema nacional de salut és un dels pilars bàsics de l’estat del benestar característic dels països europeus.
EXCEL·LÈNCIA
El valor principal del sistema sanitari ha de ser la seva excel·lència, és a dir, dotar-se d’una política de salut pública que doni bons resultats. Hi ha indicadors sanitaris del seu bon funcionament com l’augment de l’esperança de vida a Espanya, situada en 86,2 en les dones i 80,9 en els homes. O indicadors del seu mal funcionament: la taxa de mortalitat per la Covid-19 ha afectat més els majors de 75 anys, escurçant els seus anys de vida, en termes de política comparada amb els països del nostre entorn.
L’excel·lència sanitària és factible a Espanya perquè els estudiants de les Facultats de Medicina tenen una nota de tall a la selectivitat per sobre de 12 punts sobre 14, i els estudiants del Grau d’Infermeria, per damunt de 10 o 11. Això garanteix qualitat en els recursos humans.
L’excel·lència sanitària ha estat factible a Espanya perquè els estudiants de les Facultats de Medicina tenen una nota de tall a la selectivitat per sobre de 12 punts sobre 14, i els estudiants del Grau d’Infermeria per damunt de 10 o 11. Això garanteix qualitat
EQUITAT
L’altre gran valor de salut pública és l’equitat. Així, la igualtat no existeix quan el servei odontològic és inaccessible per a àmplies capes socials, concretament per a les famílies treballadores. El resultat són persones amb una salut dental deficitària i malmesa. Tres quarts del mateix passa amb la Covid-19.
Igual com es vulnera la igualtat en la salut quan les filles i els fills de famílies pobres no tenen accés efectiu a una atenció sanitària que vigili la seva nutrició. És un fracàs de la salut pública l’alt índex de nenes i nens amb sobrepès i obesitat. Sense la igualtat com a valor públic, begudes ensucrades, llaminadures, brioixeria i aliments ultraprocessats i precuinats engreixen, sobretot, infants de famílies pobres. Pateixen malalties derivades de desigualtats socials. Reduir-ho depèn de les polítiques públiques, com ara la prohibició d’anuncis d’alimentació perjudicials per a la salut adreçats als infants o en horari infantil, rebaixar els preus de les verdures i les fruites o d’altra alimentació relacionada amb la dieta mediterrània. Menjar sa és un objectiu de salut pública amb equitat.
PÚBLIC O PRIVAT
Després de garantir que la sanitat estigui estructurada amb excel·lència i amb equitat, llavors ve el que hauria de ser el tercer i no el primer debat polític: sanitat pública o privada? És summament important la titularitat pública de bona part del sistema sanitari. Ara bé, la prestació del servei públic pot ser implementada pel tercer sector i el sector privat.
Òbviament, un cop hem assolit l’excel·lència i l’equitat del sistema de salut, llavors sí que és lògic i comprensible que l’esquerra defensi la sanitat pública i la dreta defensi la sanitat privada, trobant-nos posicions centristes que defensen una combinatòria de les dues segons el context històric diferenciat de cada país.
Ara bé, mai no hem de perdre el nord que allò important és que la sanitat funcioni bé com un gran servei públic de qualitat (excel·lència) i amb l’objectiu de revertir les desigualtats socials en salut per a tothom (igualtat). I a això, arreu del món, només s’hi apropen els països escandinaus com Noruega i Suècia o centreeuropeus com Alemanya i Holanda.
Sense la igualtat com a valor públic, begudes ensucrades, llaminadures, croissanteria i aliments ultraprocessats i precuinats engreixen, sobretot, infants de famílies pobres. Pateixen malalties derivades de desigualtats socials. Reduir-ho depèn de les polítiques públiques
METGES O INFERMERSS
Un mite fals és que, suposadament, falten metges. Això no és cert. Tenim més metges que molts d’altres països, per sobre de la mitjana a l’OCDE. Allò que falta és personal d’infermeria. Espanya és el setè país de l’OCDE en nombre de metges per 1.000 habitants i, en canvi, se situa en l’endarrerida posició número 23 en infermers per 1.000 habitants. També falta una redistribució de les especialitats mèdiques, és a dir, hi ha determinades especialitats sobredimensionades mentre d’altres tenen una infrarepresentació en el sistema sanitari.
Un altre dels problemes és la medicalització de problemes que podrien resoldre’s d’altra manera (psicologia, esport, etc.), com passa amb l’excessiu número de cesàries practicades en els parts. També és un problema la prescripció farmacèutica excessiva en determinades malalties i trastorns, com el TDAH.
PRIMÀRIA O HOSPITALÀRIA
Un dels desajustos més evidents és l’excessiu ús de les urgències hospitalàries, que caldria redreçar en els centres d’atenció primària. Les aglomeracions i les llargues esperes dilatòries en les urgències hospitalàries són una evidència del seu mal ús.
Els professionals de la salut emplaçats en un hospital salven vides a curt termini, allargant-se, així, l’esperança de vida a llarg termini. Però no hem d’oblidar que la detecció es fa en un primer moment en l’atenció primària. Els treballadors sanitaris de l’atenció primària tenen el rol principal de la implementació de la prevenció de les malalties. També l’acompanyament dels pacients en les malalties cròniques. Mentre es percebin els treballadors sanitaris dels centres d’atenció primària com els porters de la medicina, en comptes del capitans del sistema de salut, tota la salut pública se’n ressentirà.
L’eina politològica ‘gestió sobre el terreny’ salva vides desenvolupant un sistema de proximitat de desfibril·ladors en farmàcies, mercats i altres equipaments municipals, biblioteques, residències de gent gran, i centres cívics, esportius, d’ensenyament, culturals, etc.
GESTIÓ SOBRE EL TERRENY
Davant de tot plegat, existeix una metodologia politològica, que anomenem ‘gestió pública amb impacte social’, que permet millorar la salut pública. Per exemple, per a fer front a una de les primeres causes de mort a Espanya: la cardiopatia isquèmica. Una de les eines de la gestió pública amb impacte social rep el nom de ‘gestió sobre el terreny’. Consisteix a fer la gestió sanitària en el terreny més propera a les persones. Per exemple, era un error del sistema sanitari confiar en la rapidesa de les ambulàncies, que sovint triguen més de 10 minuts a arribar al lloc on hi ha un pacient amb una aturada cardíaca. L’eina politològica ‘gestió sobre el terreny’ salva vides desenvolupant un sistema de proximitat de desfibril·ladors en farmàcies, mercats i altres equipaments municipals, biblioteques, residències de gent gran, i centres cívics, esportius, d’ensenyament, culturals, etc.
POSAR-SE A LA PELL DE L’ALTRE
Una altra eina de la gestió pública amb impacte social s’anomena ‘posar-se a la pell de l’altre’. Un exemple: l’Hospital Sant Joan de Déu millora l’estada dels nens i les nenes hospitalitzats i de les seves famílies amb la fundació PortAventura, creant zones d’entreteniment. Té zona de jocs, una àrea de divertiment inspirada en la Mediterrània, la Polinèsia i la Xina, i la presència dels personatges de Barri Sèsam. Procura allunyar-se de ser un hospital agressiu visualment amb l’edat infantil. Aquesta atenció hospitalària sap posar-se a la pell de l’altre, en aquest cas, les nenes i els nens.
Una altra eina de la gestió pública amb impacte social s’anomena ‘posar-se a la pell de l’altre’. Un exemple: l’Hospital Sant Joan de Déu millora l’estada dels nens i les nenes hospitalitzats i de les seves famílies amb la fundació PortAventura, creant zones d’entreteniment
CAIXA D’EINES
Eixamplar el catàleg del servei sanitari a la ciutadania és una altra eina a l’abast. Un exemple és el servei d’odontologia gratuït per a persones vulnerables socialment de l’Ajuntament de Barcelona, així com el dentista municipal obert a la ciutadania amb preus inferiors als habituals per a satisfer aquest servei mèdic.
Una altra eina és la de col·laboració publicoprivada com ara el conveni signat entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació Empresarial de Centres d’Assistència Dental per reduir els preus oferint descomptes, dels quals en poden ser beneficiaris 233.000 persones usuàries de la Targeta Rosa i 33.000 persones que disposen de la Targeta Barcelona Solidària. En resum, la caixa d’eines de la gestió pública amb impacte social dona millors resultats amb les seves bones pràctiques.
Si s’arribés a fer un nou disseny de la política sanitària amb les eines indicades, llavors sí convindria donar el pas ferm per augmentar els recursos sanitaris, ja que, segons l’OCDE (2019), Espanya destina a despesa sanitària només el 8,9% del PIB, mentre que Alemanya, França i Japó aporten prop de l’11%.
