Les tensions entre l’optimisme de vacunes efectives davant el coronavirus es contraposen als riscos de noves onades que no s’acaben de controlar, mentre alguns temes de fons esperen solucions amb esperances, però, també, amb enormes dificultats a superar.
Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
Els inicis del primer any després del coronavirus, que coincideix també amb el de la tercera dècada de segle XXI, plantegen debats sobre els escenaris que s’obren a partir d’ara. Els optimistes apel·len a l’esperada efectivitat de les diverses vacunes que s’estan començant a aplicar, amb les esperances que la seva ràpida difusió propiciï un “rebot” important després dels indicadors en negatiu que ha deixat el 2020. Els pessimistes dubten que el control efectiu de la difusió del virus sigui tan ràpid i de tan ampli abast com els optimistes plantegen, i auguren encara diversos anys d’espera llargs i durs fins a poder recuperar els nivells previs a l’inici de la pandèmia. És evident que els aspectes medicosanitaris seran decisius, però, així mateix, durant 2021, seguirem assistint a controvèrsies al voltant de problemes de fons previs a la Covid-19 que, per a alguns, les urgències d’aquesta crisi haurien de contribuir a accelerar l’assoliment de solucions mentre que, per a altres, ni tan sols en aquestes dures circumstàncies es podran efectivament afrontar pels poderosos interessos que hi ha en joc.
El debat obert fa temps és si podem seguir parlant d’un sistema multilateral obert de comerç o, per contra, s’ha imposat de manera definitiva un managed trade en el qual les grans potències, cadascuna amb el seu estil molt diferenciat –els Estats Units, la Xina, la pròpia UE–, utilitzen la seva capacitat d’influència per conformar les “regles del joc” a imatge i semblança dels seus interessos
EL COMERÇ MUNDIAL, A DEBAT
Un d’aquests temes serà la reformulació, o no, del sistema comercial mundial. Més enllà dels indicadors de fluxos comercials, que van ser especialment negatius en els primers mesos del 2020, per mostrar, posteriorment, un suavització, el debat obert fa temps és si podem seguir parlant d’un sistema multilateral obert de comerç o, per contra, s’ha imposat de manera definitiva un managed trade en el qual les grans potències, cadascuna amb el seu estil molt diferenciat –els Estats Units, la Xina, la pròpia UE–, utilitzen la seva capacitat d’influència per conformar les “regles del joc” a imatge i semblança dels seus interessos. Va cridar l’atenció que, el desembre del 2018, la cimera del G20 de Buenos Aires explicités la insatisfacció amb la forma com estava funcionant el sistema comercial mundial, teòricament multilateral, i instés a la reforma de l’Organització Mundial de Comerç OMC/WTO. També va cridar l’atenció que la presidència saudita d’aquest organisme, el 2020, fes, d’aquesta reforma, un dels seus objectius més emblemàtics… però, probablement, no sorprèn que finalment no s’hagi anat més enllà, per ara, de declaracions retòriques sobre la “iniciativa Riyadh” per a tal reforma.
Un altre aspecte que pot semblar tècnic però que, així mateix, serà essencial de seguir per tal d’avaluar la solidesa de les esperances que “haguem après les lliçons” de la crisi és el que succeeixi amb els acords BEPS (Base Erosion and Profit Shitfing) en què s’ha treballat des de fa anys, sobretot per part de l’OCDE, amb la teòrica empara del G20
Hi ha aspectes pràctics que podrien considerar-se simbòlics, però que són rellevants, com la posició que assumirà la nova Administració dels Estats Units sobre la designació de la nova directora general de l’OMC/WTO, en concret si desbloqueja el nomenament de la candidata presentada per Nigèria, que té el més ampli consens, però que ha afrontat en les setmanes finals del 2020 el veto dels Estats Units. Altres temes que serviran de “pedra de toc” per avaluar la disposició dels Estats Units en l’àmbit comercial seran, en les relacions amb Europa, la dinàmica de les sancions mútues que s’han imposat en resposta a la constatació, per part de l’OMC/WTO, de les pràctiques il·legals d’ambdues potències en les formes de donar suport a Boeing i a Airbus. I en les relacions amb la poderosa conca del Pacífic, haurem d’estar atents amb expectació a la resposta, si n’hi ha, dels Estats Units a l’acord ampli de finals del 2020 entre la Xina, els deu països d’ASEAN i quatre aliats tradicionals dels Estats Units, com són Japó, Corea de Sud, Austràlia i Nova Zelanda. Crida l’atenció com, l’any 2017, el mandat presidencial dels Estats Units es va iniciar abandonant un Acord TransPacífic orientat a “aïllar la Xina”, mentre que entre els primers reptes del mandat presidencial que s’inicia el 2021 cal afrontar un gran acord comercial d’Àsia-Pacífic orientat a “deixar fora els Estats Units”.
UNA OPORTUNITAT PER POSAR EL FOCUS EN LA FISCALITAT
Un altre aspecte que pot semblar tècnic però que, així mateix, serà essencial de seguir per tal d’avaluar la solidesa de les esperances que “haguem après les lliçons” de la crisi és el que succeeixi amb els acords BEPS (Base Erosion and Profit Shitfing) en què s’ha treballat des de fa anys, sobretot per part de l’OCDE, amb la teòrica empara del G20. En un món en el qual s’han elevat les necessitats de recursos públics per afrontar les urgències del coronavirus, i en què les ingents emissions de deute públic tard o d’hora desbordaran les “benignes” interpretacions de molts sobre que els baixíssims tipus d’interès converteixen en perfectament assumibles uns nivells que ja han superat els que es van assolir per finançar la Segona Guerra Mundial, passen a primer terme les pràctiques de corporacions multinacionals i altres entitats que treuen partit dels diferents règims fiscals, i, especialment, del tractament especialment lleuger que atorguen algunes jurisdiccions, per, “de facto”, contribuir en quanties mínimes a finançar la provisió de béns i serveis públics.
La realitat, augmentada el 2020, de l’ascens de les transaccions digitals, fa difícil dilucidar en quin lloc físic s’entén que s’ha produït una transacció. L’OCDE va anunciar aleshores avenços importants en els treballs tècnics orientats a aclarir en quin país s’havien d’entendre com a realitzades les operacions, amb un major pes de la ubicació del client final (que es descarrega sèries o pel·lícules d’algunes plataformes, o que rep enviaments de paqueteria) i menor de les teòriques seus fiscals de les corporacions implicades. A aquest “pilar 1” dels treballs s’afegeix un “pilar 2” per garantir, en tot cas, l’aplicació d’un tipus impositiu bàsic a aquestes transaccions. Però, com en el cas de la reforma de les regles comercials, la cimera del G20 de novembre del 2020 va ser incapaç de donar el suport suficient per passar dels treballs tècnics a normes efectives aplicables, ajornant-se de nou pel 2021 les eventuals concrecions al respecte. I, de nou, la posició de l’Administració dels Estats Units, que, fins ara, ha protegit els interessos a curt termini de grans corporacions, va ser rellevant.
La realitat, augmentada el 2020, de l’ascens de les transaccions digitals, fa difícil dilucidar en quin lloc físic s’entén que s’ha produït una transacció. L’OCDE va anunciar aleshores avenços importants en els treballs tècnics orientats a aclarir en quin país s’havien d’entendre com a realitzades les operacions, amb un major pes de la ubicació del client final
Es tracta d’un tema fiscal amb derivades importants geoestratègiques, però, així mateix, sociopolítiques, ja que l’amplificació punyent, en els últims temps, de les diferències entre la fiscalitat de les rendes de la feina i els beneficis de les mitjanes i petites empreses, en comparació amb les tributacions efectives de les grans corporacions, ha estat un dels factors que han contribuït a deixar en evidència la retòrica de la “inclusivitat” i a llançar dubtes respecte de les afirmacions dels polítics que, en aquestes delicades circumstàncies, “estem tots en el mateix vaixell “.
L’esperança és que la crisi del 2020 propiciï una sortida de la singular tessitura en què ens ha sumit la crisi del coronavirus que sigui constructiva i integradora
CONSTRUIR UN FUTUR MILLOR ÉS A LES NOSTRES MANS
En aquestes, i moltes altres qüestions en controvèrsia, caldrà seguir si/com les esperances del 2021 es converteixen, o no, en realitats. I tan important com el fons dels problemes seran les formes d’aproximar-se a eventuals solucions. Si continuen dominant l’agenda els plantejaments maniqueus que apel·len a prejudicis ideològics, d’un o altre signe, serà difícil d’avançar i impossible d’arribar a solucions. L’esperança és que la crisi del 2020 propiciï l’articulació d’”equilibris raonables”, basats en plantejaments tècnics solvents –com existeixen en els casos comentats en els paràgrafs anteriors– i que permetin encarrilar una sortida de la singular tessitura en què ens ha sumit la crisi del coronavirus que sigui constructiva i integradora. No hauríem de permetre que pretendre-ho sigui considerat impossible o ingenu.
