Les pimes demanen pas DAFO

Antoni Cañete. President de PIMEC, vicepresident primer i portaveu de CONPYMES.

•  Les pimes acostumen a comptar amb menys recursos financers que les grans empreses. Les dades del Registre Mercantil indiquen que els fons propis representen el 49% del passiu a les empreses mitjanes (50-249 treballadors), mentre que representen només el 24% a les microempreses (menys de 10 treballadors). Convé prioritzar mesures que afavoreixin la reinversió de beneficis i la capitalització de les empreses.
• Com més petita és una empresa, més tendència presenta al palanquejament, fet que constitueix un element de vulnerabilitat davant canvis en l’entorn econòmic, com increments dels tipus d’interès, caigudes en la facturació, etc. A més, les empreses petites acostumen a pagar tipus d’interès més elevats.
• Les pimes obtenen menys beneficis que les empreses de mida més gran. Les estadístiques del Registre Mercantil mostren que la rendibilitat financera (benefici anual sobre fons propis) d’una empresa mitjana se situa en el 13,45%, mentre que la d’una microempresa és de només el 6,59%.

• La sobreregulació, tan característica de la Unión Europea en general i d’Espanya en particular, genera costs de compliment creixents entre les pimes, que en dificulten la competitivitat. És important legislar sempre “en petit” i prendre com a referència les pimes, deixant les grans empreses com a excepció.
• La pressió fiscal creixent, a causa de l’endeutament creixent dels estats arran de les últimes crisis i d’una base impositiva cada cop més exigua per la planificació fiscal internacional de les grans corporacions. Les pimes acaben pagant tipus efectius més alts que les grans empreses i són objecte d’inspeccions fiscals contínues, precisament per estar arrelades al territori i no poder accedir a mecanismes sofisticats d’optimització fiscal.
• Les pimes s’enfronten a una doble competència deslleial. Per una banda, la pressió fiscal creixent i els costs de compliment normatiu situen algunes empreses i autònoms fora de la legalitat, en l’economia submergida, en competència amb les pimes formals. Per altra banda, les grans corporacions multiserveis i els proveïdors tecnològics ofereixen cada cop més productes i serveis a preus molt atractius per al consumidor, gràcies a les seves economies d’escala i a la seva tributació a paradisos fiscals. La pandèmia de la COVID-19 no ha fet més que reforçar aquesta tendència.

• Arrelament a l’entorn on les pimes operen i estan ubicades. Les pimes es distribueixen de forma àmplia per tota la geografia espanyola i són garantia d’equilibri territorial i cohesió social. Aquesta vinculació territorial els permet comptar amb el suport de les comunitats i entitats locals. La pime és i ha de seguir sent l’ascensor social del país.
• Flexibilitat, resiliència i capacitat d’adaptació als nous entorns socioeconòmics, ja que compten habitualment amb estructures petites i costs fixos limitats.
• El caràcter familiar de la propietat de moltes pimes atorga estabilitat als seus projectes, afavoreix la reinversió de beneficis i promou més ambició en els seus plantejaments, alhora que evita el curtterminisme en les seves estratègies.
  • “Small is beautiful”, com afirmava el cèlebre economista E. F. Schumacher. Les pimes eludeixen els problemes freqüents d’eficiència de les grans organitzacions i es beneficien de més agilitat en la presa de decisions, fet que afavoreix la innovació i la competitivitat.

• La tendència cap a la sostenibilitat pot actuar a favor de les pimes, en tant que incentiva el consum de productes i serveis de proximitat, amb menys petjada de carboni. En aquest sentit, l’objectiu europeu de neutralitat climàtica l’any 2050 a través de diversos instruments, com la directiva sobre la petjada de carboni o el mecanisme d’ajustament de carboni en frontera (CBAM per les seves sigles en anglès), poden afavorir les pimes locals a mitjà termini.
• La pandèmia de la COVID-19 ha impulsat també la compra local de béns i serveis a causa de les restriccions a la mobilitat i a causa de mesures proteccionistes en alguns països i regions d’Europa. Tot i que s’espera una recuperació gradual dels intercanvis internacionals, la pandèmia ha fomentat l’atenció cap als proveïdors locals i la conscienciació del seu efecte beneficiós sobre l’economia del territori. Sense caure en una escalada proteccionista, convé que els poders públics segueixin potenciant la compra local en àmbits com el comerç, l’alimentació o el turisme.