Les pimes constitueixen el 99,8% de les empreses existents de Catalunya, aporten el 62,3% del valor afegit brut descomptant les administracions públiques i representen el 69% de l’ocupació, segons l’últim Anuari de la pime catalana 2020 editat per PIMEC.
José Ignacio Pradas Poveda. Director territorial de Comerç i d’ICEX de Catalunya.
Sobre la base d’aquest ordre de magnitud, tradicionalment s’ha justificat la política industrial de suport a les pimes com a prioritària per tractar-se d’un factor limitatiu del potencial de creixement d’una economia, amb l’objectiu estimular l’adquisició de mida de les empreses com a factor de competitivitat. Dins dels diferents vectors de creixement, la internacionalització n’és un de natural a partir d’avantatges competitius propis de l’empresa (tecnològics), de l’entorn productiu local (logístics) i del país (mida de mercat, tipus de canvi). La mida constitueix un obstacle que en dificulta la capacitat competitiva, la identificació d’oportunitats de negoci i el seu ulterior desenvolupament per limitacions de tota mena: recursos humans, financers i informació fiable, entre d’altres.
CARACTERÍSTIQUES DE LA PIME EXPORTADORA
El punt de partida ideal per formular mesures de promoció internacional és la caracterització de les pimes exportadores tenint en compte les dades de les pimes exportadores regulars (que són aquelles que han exportat en els últims quatre anys de manera consistent). Una mostra molt representativa és Catalunya, ja que aquesta comunitat contribueix en un 25,6% al volum total d’exportacions espanyoles (segons dades d’abril de 2021).
Utilitzant l’eina analítica de negoci de comerç exterior de l’ICEX, s’han identificat les empreses exportadores ampliades (és a dir, les que exporten en partides aranzelàries adscrites a rúbriques més àmplies que les pròpies del seu CNAE), amb el resultat que existeixen unes 4.058 pimes exportadores regulars ampliades a Catalunya, majoritàriament de sectors de béns industrials, en contrast amb l’atomització de l’estructura industrial dels sectors d’alimentació i begudes i de béns de consum, tot i que les pimes d’aquests sectors demostren un fort dinamisme.
Pel que fa als serveis, que és l’activitat econòmica predominant, és destacable que hi hagi un nombre significatiu de pimes (sempre insuficient) embarcades en processos d’internacionalització de manera sistemàtica.
En general, la propensió exportadora de les pimes exportadores regulars ampliades de Catalunya és del 29%, sense que s’apreciïn diferències sectorials significatives (vegeu la taula 1).
No obstant això, aprofundint en la segmentació de les pimes exportadores regulars ampliades catalanes (d’ara endavant, ERAC) per trams sí que s’aprecien diferències significatives. Les microempreses ERAC de béns industrials destaquen per la seva elevada exportació per càpita, que contrasta amb la molt baixa exportació de les microempreses ERAC d’alimentació.
A mesura que creix la mida de l’empresa, l’exportació mitjana de les pimes ERAC varia en correlació directa, sense que s’apreciïn comportaments sectorials dispars (vegeu la taula 2).
Apreciar la salt qualitatiu que implica deixar de ser pime i convertir-se en gran empresa, s’ha calculat l’exportació mitjana de les empreses ERAC del tram 250-499 treballadors amb el resultat molt remarcable que es multiplica aproximadament per quatre l’exportació en el sector d’alimentació i per dos en el sector de béns industrials
EXPORTAR PER CRÉIXER I CRÉIXER PER EXPORTAR
En conclusió, es comprova que la mida és un factor significatiu en el comportament exportador de les empreses en tots els sectors. S’aprecia que aquesta importància és superior en el cas de sectors més fragmentats com el de l’alimentació i begudes, per la qual cosa haurien de propiciar-se instruments d’agregació d’esforços promocionals comercials (per exemple, consorcis d’exportació en destí, plataformes logístiques i comercials compartides) o la simple adquisició de mida a través de la concentració, com a instruments eficaços de política industrial.
La correlació entre exportació i creixement resulta important ja que ambdues variables es retroalimenten, encara que el sentit estratègic sigui diferent: l’exportació és una via fonamental per créixer amb caràcter general, mentre que a través del creixement les empreses de determinats sectors són capaces d’arribar a mercats internacionals de forma més potent i extensa, amb més resistència financera. No obstant això, el marc regulador i l’accés a finançament haurien d’influir limitadament en la presa de decisions de creixement de les empreses. Per consegüent, la política industrial en sentit ampli hauria de ser facilitadora de les decisions estratègiques que autònomament adoptin les empreses.
