La formació clàssica de postgraus universitaris està estancada i això afecta fins i tot institucions educatives de prestigi mundial, com passa a escoles de negoci líders d’Amèrica del Nord, on els estudiants no aconsegueixen rendibilitzar la inversió en la matrícula.
ANGEL SAN SEGUNDO HAERING. Enginyer industrial, assessor de start-ups, business angel, mentor i professor associat de diverses escoles de negoci.
POSGRAUS I MERCAT DE TREBALL
Les grans corporacions tecnològiques no troben els perfils professionals que busquen i fins i tot anteposen competències instrumentals (soft skills, programació, etc.) a títols universitaris clàssics. En la selecció de candidats guanyen terreny altres habilitats —com ara la curiositat, el quocient de intel·ligència, etc., segons Eurodoc Report 2018 Identifying Transferable Skills and Competences— que no necessàriament estan correlacionades amb els títols que les avalen. En aquest model, la formació contínua és clau, però tot just afecta el 17,5% dels graduats universitaris, tal com recull l’Informe CYD 2019, de la Fundación Conocimiento y Desarrollo.
El problema és certament complex, ja que no es distribueix igual per àrees d’especialitat (per exemple, hi ha titulacions d’enginyeria el màster de les quals té prestigi internacional), ni per comunitats autònomes. L’esforç de la societat per formar els seus joves, en definitiva, no aconsegueix, tampoc, el retorn desitjat, sobretot en un context d’elevada desocupació.
OPORTUNITATS DE MILLORA
Per assegurar la inserció ràpida i efectiva en el mercat laboral, hi ha mesures simples com intensificar les pràctiques a empreses. I per seguir adaptant l’oferta de continguts tant com sigui possible a la demanda existeix la prospectiva de perfils de competències.
En el pla tecnològic, l’alternativa més estesa és el recurs progressiu a la digitalització i a la Intel·ligència Artificial. La renovació de continguts i formes didàctiques també està promoguda per les grans corporacions per resoldre les mancances del mercat laboral. Suposar que aquesta estratègia és la que necessita el conjunt del teixit empresarial, i que a més cobreix les expectatives dels postgraus, és irreal perquè no neix com a resposta a les seves exigències. És una tendència que s’ha reforçat després de l’aplicació massiva d’eines online durant 18 mesos de pandèmia (tot i que, per cert, amb interrogants seriosos sobre el seu rendiment).
Creiem que, com a complement de la irrupció de tecnologies avançades en l’ensenyament, urgeix una reformulació de l’oferta didàctica sobre la base del coneixement aplicat: hauria de ser governada per la creació de valor holístic en els alumnes com a professionals, un fet que redundaria en beneficis per a la majoria de les empreses i, per descomptat, per a la societat.
Com a complement de la irrupció de tecnologies avançades en l’ensenyament, urgeix una reformulació de l’oferta didàctica sobre la base del coneixement aplicat
TRANSFORMAR INFORMACIÓ EN CONEIXEMENT
La informació professional s’està convertint en una commodity, ja que és accessible en la seva immensa majoria. Si l’alumne ha de resoldre un problema de màrqueting, per exemple, emprarà dades estadístiques, els aplicarà algun programa de càlcul i n’analitzarà els resultats per validar-los i articular la solució final. El mode d’ensenyament tradicional aplicava la “fórmula” corresponent a les dades i trobava la solució en un context similar a un “laboratori”.
No obstant això, la realitat és més complexa: les dades poden contenir errors, la fórmula pot no ser universal en estar limitada per rangs d’aplicació o perquè hi poden aparèixer distorsions causades pel factor humà. De fet, el problema que cal resoldre pot ser que no estigui ben especificat: la solució, per tant, pot no ser fruit d’una aplicació directa de la “fórmula”.
Davant d’aquesta complexitat, en el model proposat, l’alumne “navegaria” amb l’ajuda del professor per localitzar la informació rellevant sobre les causes del problema, identificar opcions, assajar amb dades i escollir la solució més adequada: en aquest moment, és quan hauria incorporat coneixement real al seu patrimoni professional i hauria guanyat experiència reutilitzable.
El professor passaria a ser com un assessor de l’alumne que en guiaria els passos personalitzant-ne la formació, assistint-ne el treball pràctic, desenvolupant i assimilant les competències que en suporten el talent, així com facilitant-ne la reutilització futura.
En el model proposat, l’alumne “navegaria” amb l’ajuda del professor per tal de: localitzar la informació rellevant sobre les causes del problema, identificar opcions, assajar amb dades i escollir la solució més adequada. És en aquest moment quan hauria incorporat coneixement real al seu patrimoni professional i hauria guanyat experiència reutilitzable
VECTORS DE LA REFORMULACIÓ DELS ENSENYAMENTS
Amb independència de la modalitat d’ensenyament (presencial, en línia, híbrida), es proposen les accions següents per aconseguir una formació universitària innovadora:
- Professorat compromès i amb coneixements actualitzats: és l’autèntic pilar de qualsevol renovació, tal com indiquen estudiosos del tema. A més, com destaquen els professors de la Universitat de Barcelona Zoia Bozu i Francesc Imbernón, aquesta iniciativa contribueix a millorar “la qualitat del sistema universitari i la seva excel·lència acadèmica, elements centrals de la universitat en la societat del coneixement”.
- Projectes realitzats pels alumnes: són els vehicles d’interacció alumne/professors, lligats a problemes i entorns de treball reals, sense descuidar el foment de pràctiques a l’empresa.
- Mentorització: el professor es converteix en facilitador del procés de gestió del coneixement.
- Innovació: és la disciplina que cal incorporar als ensenyaments reglats per fomentar la creativitat i la recerca de solucions.
- Emprenedoria: és la capacitat que cal estimular en els alumnes per posar en pràctica projectes.
- Formació contínua: és el procés per actualitzar els coneixements a través del reforç de de les estructures d’alumni i del compromís de les empreses per compartir coneixements.
Aquestes iniciatives possiblement incrementarien el cost de l’ensenyament, però en conjunt també abaratirien costos perquè es deixarien d’impartir matèries accessòries i hi hauria altres beneficis addicionals (com ara comptar abans amb professionals més eficients, per exemple). Pel que fa al seu costat menys tangible, s’obtindria més satisfacció i el desenvolupament vocacional de les carreres professionals dels postgraus.
Amb això es formaria el postgraduat que necessitem: un professional capaç d’afrontar i solucionar problemes complexos. Com que aquestes competències són les pròpies de les ments innovadores, la reformulació dels ensenyaments de postgrau hauria d’estar orientada a aprendre a innovar.
