Hem interromput un parell de mesos la tertúlia. Coses d’agenda. Encara que avui hi participarà menys gent del que és habitual, he preferit convocar-la sense dilació. L’oportunitat és que aquesta setmana hi he convidat un col·lega especial. Va ser el rector europeu més jove que va signar la Magna Charta Universitatum, a Bolonya, Itàlia, el 1988 i que, posteriorment, estamparia la seva signatura com a ministre del seu país a la Declaració de Bolonya el 1999. Trenta anys després de la signatura d’aquesta declaració, sembla un bon moment per comentar amb uns quants amics sobre el compliment dels objectius d’aquest procés de reforma dels sistemes d’educació superior dels països europeus. Ens hi acompanyen les dues tertulianes habituals, els dos doctorands —aquesta vegada, en Educació Superior—, un parell de professors nord-americans i un altre de xinès. Nou, en total; no es tracta d’un nombre bíblic, però un dels seus significats l’associa amb la saviesa i la brillantor.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Director de la Càtedra d’escenaris de futur retail, turisme i serveis de la BSM-UPF.
El ministre obre el col·loqui (en endavant, l’anomenarem ministre perquè, al seu país, quan una persona ocupa aquest càrrec manté el títol per a tota la vida):
—Quan vam signar Bolonya, sabíem que iniciàvem quelcom de molt llarg abast. Estàvem molt emocionats, encara que no érem molts els que ens ho crèiem de debò. Contra el que afirmàvem en els discursos oficials, mai no vam pensar que, vint anys després, el 2010, s’arribaria a la integració de l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’EEES. Ni el 2020. La tranquil·litat que tinc és que, avui, al 2030, tot i que encara hi ha països que no l’han completat, les qualificacions, les homologacions, les acreditacions i les metodologies d’ensenyament —sobretot, pel que fa a l’avaluació continuada— han donat el tomb definitiu a l’espai europeu. Des del primer moment, es van ordenar els cicles, els crèdits i tot això va redundar en una millora immediata de la qualitat de la formació en els països. Ha costat més que el professorat i els coordinadors acadèmics entressin per la via de la formació en coneixements, competències i habilitats, i promoguessin la practicitat; molts vells bons professors van perdre energies oposant-se a Bolonya fins gairebé l’any 2020. La digitalització i l’online han vingut a llevar-los la poca raó que tinguessin.
Si no fos perquè la indústria cultural és molt més potent als Estats Units, els avenços de llarg recorregut s’estan duent a terme, avui, a les universitats europees i a les asiàtiques. Silicon Waley ha envellit
ERASMUS, EL TSUNAMI CULTURAL
—Aquests són els majors èxits de la Declaració de Bolonya? —li pregunto.
—Això és el que ens proposàvem per als primers anys del nou mil·lenni: millorar la competitivitat professional i social d’Europa mitjançant la formació de qualitat. El 2020, ja havíem aconseguit gran part d’aquests objectius inicials —respon el ministre—. Però no haguéssim arribat a l’excel·lència si, un any abans de la signatura de la Magna Charta Universitatum per part dels rectors europeus, no s’haguessin posat en marxa les beques de mobilitat del programa Erasmus. El creixement dels intercanvis entre estudiants va ser exponencial des del primer dia: un tsunami cultural. Aquests viatges obren la ment de les nostres noies i nois, que conviuen en situacions diverses, s’enfronten a visions diferents i milloren els seus coneixements. De fet, entre els anys 2014 i 2020, es van cobrir totes les places previstes d’Erasmus: 3,3 milions d’estudiants van realitzar estudis, pràctiques laborals o voluntariat en un altre país. Es van esgotar els 14.700 milions d’euros pressupostats. Va passar el mateix amb els 30.000 milions programats per al període 2021-2027. En l’actualitat, prop de 15 milions de joves europeus han estudiat fora de la seva universitat en un altre país. Representen més del 25% de la població de catorze a quinze anys.
—Una pregunta —intervé un dels dos doctorands en Educació Superior—: per què els intercanvis de professors no han prosperat de la mateixa manera?
—És lògic que comencéssim pels estudiants —respon el ministre—. Era el més urgent. A més, les mateixes universitats ja dedicaven molts recursos a les carreres dels seus professors.
AMÈRICA, EUROPA, ÀSIA
—Puc dir-li, sense rubor —pren la paraula un dels dos professors americans— que, si abans la qualitat docent nord-americana era bastant superior a l’europea, avui pràcticament estem a l’una en la pública i, potser, salvant les majors, per sota de moltes privades.
L’altre professor nord-americà assevera i afegeix:
—Si no fos perquè la indústria cultural és molt més potent als Estats Units, els avenços de llarg recorregut s’estan duent a terme, avui, a les universitats europees i a les asiàtiques. Silicon Waley ha envellit.
—Però, per cada guru europeu —el tallo—, n’apareixen deu d’americans. A més, aquí es tradueix qualsevol llibre nord-americà mediocre i que passi a l’inrevés no sap el que costa.
—Tenim els altaveus …. —riu el col·lega americà.
—Respecte a Àsia —afegeix el professor xinès—, he dir-li que hem aprofitat aquests vint primers anys del mil·lenni per inspirar-nos en les universitats europees. Si entre del 1978, any de l’obertura del meu país, i fins al 2015, es calculava que prop de 5 milions de xinesos van estudiar a l’estranger, la majoria a Europa, ara al 2030, la xifra s’acosta als 18 milions. Tot i disposar d’universitats en llocs rellevants dels rànquings internacionals, Europa ens porta un avantatge inabastable.
Els doctorands creuen que l’espai comú d’educació europeu ha estat molt útil, però que una carrera docent integral no es completa sense un periple per les tres àrees. Tots assenteixen.
—Àsia està molt més endarrerida encara i hi trobem a faltar encara avui tant Bolonya com Erasmus —pren la paraula el professor xinès.
—Els escassos alumnes que realitzaven intercanvis a la dècada dels vuitanta triaven les universitats europees per fer-los —intervinc—. En els 2000, es van decantar pel Canadà i els Estats Units. Però, a partir de 2010, van prendre el camí d’Orient: la Xina, Hong Kong, Singapur i Corea, sobretot.
—Me n’alegro molt pels joves europeus —afegeix—, però a la Xina necessitem amb urgència aquesta revolució formativa com la de vostès.
MÉS ENLLÀ DE BOLONYA
—La transformació digital encara ha millorat més, si és possible, el Pla Bolonya i la mobilitat de professors i alumnes. La innovació en la qual se sustenta es converteix en la pedra de toc per identificar el 80% dels nous llocs de treball que no existien ara fa una dècada —afegeix una de les col·legues habituals.
—Jo vaig una mica més enllà —intervé el ministre—. S’han fet passes de gegant en la formació superior a Europa. Però encara falta un pas més enllà en la concepció de les carreres universitàries. Passar els graus de cinc a quatre anys va suposar un gran avenç, però, si m’apura, jo els faria encara més plans, de tres anys, que abastin més disciplines troncals i donin pas als postgraus, màsters, doctorats i a la formació directiva permanent. La formació comença a les aules i es forja a les empreses, en constant intercanvi. Per això, sempre em va agradar el sistema alemany en el qual qualsevol carrera o formació professional es combina amb una pràctica i viceversa.
Pel que fa a la formació superior a Europa, s’han fet passes de gegant. Però falta encara un pas més enllà en la concepció de les carreres universitàries
—Aquí és on volia arribar —pren la paraula l’altra de les col·legues habituals—. Em sembla molt bé l’avenç que ha significat Bolonya en l’ordenació dels graus, els postgraus i els doctorats reglats. Aquesta en va ser la primera part i els seus objectius s’han complert amb escreix. Sobre aquest edifici s’està construint en l’última dècada el de la laboralitat…
—Què vol dir això de la laboralitat? Un altre concepte nou en voga? —pregunten uns quants alhora.
—És la capacitat de les persones —tranquil·litza tothom la professora— de desenvolupar la seva carrera professional, formant-se contínuament. Cal no confondre-la amb l’ocupabilitat, referida aquesta a la capacitat de trobar una feina. Desapareixen els vells llocs de treball i n’emergeixen de nous cada dia, amb el consegüent aprenentatge i reaprenentatge de coneixements, competències i habilitats. Es requereix, per tant, una gran dosi de motivació personal, d’autoinnovació. On són els suports externs d’aquesta ciència que cal aprendre sobre la marxa? Per recórrer aquest camí ja no serveixen els graus, ni els màsters ni els doctorats. És el temps de les universities de les empreses, patronals, associacions i sindicats, on els propis professionals aporten i cocreen amb els seus empleats; han fet un llarg recorregut entre 2020-2030, però l’hauran de multiplicar per deu en la dècada que segueix. És el temps de les academies en línia de cursos de reciclatge curts i professionalitzadors, com a coach i suport de les empreses. És el temps dels cursos en línia oberts i massius (MOOC), als quals la UE segueix dedicant pressupostos ingents. Universities, Academies online, MOOC: estic parlant de la formació a mida.
—I qui acredita aquesta formació permanent i automotivada?
—El ritme de producció i rigor que exigeix la gestió dels graus, postgraus i doctorats per part de les universitats públiques i privades és un, i el de les institucions que es dediquin a la laboralitat, un altre —respon la professora—. Aquesta segona part dels currículums requerirà menys títols. Les noves unitats d’executive education de les universitats hauran d’ocupar-se més d’aquest apartat, però crec que, en les dues pròximes dècades, 2030-2050, el cúmul d’experiències professionals i formatives pròpies, amb o sense títol, resultarà tant o més important que les acreditacions de grau, postgrau o doctorat.
