Sorpresa enorme a molts consells d’administració. Va passar fa vuit anys, el 2022. La majoria dels seus membres acabaven de saber que la Unió Europea havia iniciat un tsunami regulatori tendent a un model econòmic sostenible basat en la lluita contra el canvi climàtic. Això, tan abstracte per a molts, es concretava a convertir la funció social de les empreses —excessivament evanescent—, en l’abanderat de la qüestió. Avui, al 2030, data dels fets, hem pogut contemplar l’alineament de la majoria de les corporacions europees amb aquests objectius. L’RSC, que havia vegetat entre la cura de la mala consciència i la filantropia, ha fet en menys de deu anys el pas definitiu cap a l’establiment d’unes pràctiques de sostenibilitat referents a l’est i a l’oest. No només impacten en l’evolució del planeta, sinó que també han canviat la governança de les empreses.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Director de la Càtedra Escenaris de futur, retail, turisme i serveis de la BSM-UPF.
El vell professor ha reunit, com cada mes, un grup selecte d’experts sobre la reconversió de les velles polítiques d’RSC de les empreses per unes altres de sostenibilitat fructíferes i més d’acord amb la seva funció social. Avui hi participen el director d’una ONG; una acadèmica experta en qüestions de sostenibilitat; una directiva d’un banc multilateral, i el fundraiser d’una fundació.
Després de les paraules de benvinguda del vell professor, obre la sessió el director de l’ONG global. Ha viscut experiències extremes a quatre continents: d’una banda, en camps de refugiats, en guerres, fams i conflictes; i, de l’altra, als despatxos d’Occident, buscant fons i intentant utilitzar-los al servei dels més vulnerables. Pren la paraula:
—Archie Carroll, el pare de la redefinició contemporània del paper social de l’empresa, afirmava que la seva responsabilitat recau tant sobre el comportament econòmic i legal com sobre l’ètic (Business and Society: Ética and stakeholder Management. Cincinnati: South Western Publishing, 1993). Encara més, el president de la Cambra de Comerç d’Espanya, Josep Lluís Bonet, col·locava al mateix nivell la sostenibilitat i la rendibilitat entre les funcions de l’empresa. El 2022, aquest empresari al capdavant de la institució cameral espanyola confirmava que les pimes ho veien cada vegada més clar. Vuit anys després d’aquestes paraules, si alguna empresa no ho ha entès per activa, s’ha vist obligada a adherir-s’hi per passiva; la legislació comunitària és ben explícita i contundent. No podia ser que les empreses blanquegessin males pràctiques dedicant alguns diners a obres socials, mentre seguien emmetzinant el planeta i executant processos gens beneficiosos amb el medi ambient.
Si alguna empresa no ho ha entès per activa, s’ha vist obligada a adherir-s’hi per passiva; la legislació comunitària és ben explícita i contundent. No podia ser que les empreses blanquegessin males pràctiques dedicant alguns diners a obres socials, mentre seguien emmetzinant el planeta i executant processos gens beneficiosos amb el medi ambient
NET ZERO
En efecte, la UE es va marcar la data del 2030 com la del NET Zero (reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle d’almenys un 55%). Sabent que això no s’assoliria sense el canvi de model productiu a les empreses, va decidir insuflar durant tota la dècada una quantitat de recursos econòmics ingent, com ara els fons Next Generation, els programes Horizon i Cosme, i la mateixa PAC, entre altres. D’aquesta manera, va llançar una allau legislativa a favor del pacte verd, unit a les polítiques socials i la governança corporativa. Un tres en un que comprometia les empreses europees a encaminar els seus processos productius cap a la consecució d’efectes positius al medi ambient per llei; en endavant, es considerarien responsables dels danys produïts per les seves subsidiàries a qualsevol lloc del món, amb multes quantioses per a les incomplidores. Des d’aleshores, ja no podrien parlar d’informació no financera, sinó d’Informe de Sostenibilitat Corporativa, alhora que es veien obligades a crear valor sostenible a llarg termini i a alinear els accionistes, directius i stakeholders.
El segon dels convidats és una acadèmica que ha intervingut en la darrera dècada en la creació de nombrosos programes de sostenibilitat a les universitats, a les escoles de negoci i a les patronals i associacions empresarials.
És ella qui intervé:
—L’objectiu d’aquesta formació consistia a preparar consellers interns, consellers executius, dominicals i independents i experts CSO (directors de sostenibilitat). Els programes que he implantat desenvolupen els Objectius de Desenvolupament Sostenible, i les pràctiques de sostenibilitat, traçabilitat, aplicant rigorosament els drets humans en tota la cadena de valor. Milers de consellers en sostenibilitat i CSO poblen ara les empreses europees, i entenen la rendibilitat i no només els beneficis econòmics obtinguts, així com el desenvolupament ecològic real. És a dir, la reducció de la petjada de carboni, el consum d’aigua i energia a totes les baules de la cadena de subministrament, des de les matèries primeres fins al contacte amb els clients.
—Gràcies a aquesta nova legislació —qui parla ara és el fundraiser de la fundació—, les ONG hem fet un salt qualitatiu. Abans de la promulgació d’aquestes directives comunitàries que impliquen les empreses, moltes preferien donar-nos diners per a accions humanitàries, mentre seguien desenvolupant pràctiques poc sostenibles. En implicar-les de ple, van començar a acudir a nosaltres com a partners. Ens demanaven, sobretot, que les ajudéssim a desenvolupar la normativa a l’interior de les seves corporacions per acomodar-se, així, al nou protagonisme sostenible.
—Una taula de salvació per a les ONG, no? —pregunta l’acadèmica.
—Jo reivindico el paper històric de les ONG, tant les no confessionals com les religioses —respon el fundraiser—. S’imaginen el nivell d’insolidaritat en els dos darrers segles sense elles? Ara bé, algunes s’havien especialitzat a demanar diners per repartir-los entre els més desafavorits; eren causes nobles, però aquestes accions de beneficència, de solidaritat o de cooperació no aconseguien reduir les desigualtats. Les més esforçades i clarividents es van avançar per impulsar polítiques socials i van aconseguir canvis radicals. La nova normativa europea ens ha permès a les ONG, des de principis de la dècada del 2020, convertir-nos en els socis de les empreses en aquest camí a favor d’un planeta comú. Ha estat el punt d’inflexió per replantejar el nostre model de negoci.
—També ens va obligar a posar-nos les piles —interromp la directiva del banc multilateral—. Disposàvem de diners públics per impulsar accions de desenvolupament, humanitàries, socials… Gràcies al tsunami regulador a la UE, vam tenir l’oportunitat de dirigir-les cap a un objectiu clar, el de la sostenibilitat del planeta. Aquesta jerarquització al voltant de la sostenibilitat ha estat la pedra de toc. Ara, la cooperació pública s’enfoca clarament a un objectiu que abraça la resta.
Gràcies al tsunami regulador a la UE, vam tenir l’oportunitat de dirigir [les accions] cap a un objectiu clar, el de la sostenibilitat del planeta. Aquesta jerarquització al voltant de la sostenibilitat ha estat la pedra de toc. Ara, la cooperació pública s’enfoca clarament a un objectiu que abraça la resta
RELACIONS PÚBLIQUES, RELACIONS PRIVADES
—Sabeu quins han estat els efectes immediats d’aquest enfocament cap a la sostenibilitat de la UE, vist des del 2030? —planteja l’acadèmica experta—. El primer, a les empreses europees ja no es parla més d’RSC. Tota gira al voltant de la sostenibilitat. Les que encara mantenen les sigles al seu organigrama no l’associen a les relacions públiques, a la comunicació i a la marca, o a les accions altruistes i humanitàries puntuals. El segon, malgrat que els va costar un temps d’adaptació, pràcticament fins al 2025, finalment van acabar entenent (el pal i la pastanaga) que no es poden desentendre del que passa a l’exterior de les seves parets, que no són un organisme sense cap implicació. El tercer, que la sostenibilitat no és un mantra, sinó que s’aconsegueix canviant els models de producció i les empreses són un dels motors del canvi. I quart, que el nou concepte els permet un protagonisme molt més gran a la societat: no només cooperen; remen en la mateixa direcció que el conjunt de la societat.
—Vist amb la perspectiva del 2030, sembla tot un èxit, no? —pregunta el vell professor, com a conclusió.
—Jo diria que ha passat una cosa excel·lent —respon l’acadèmica experta, tot recapitulant—. El canvi legislatiu radical ha convertit la sostenibilitat del planeta en una preocupació comuna i els empresaris en són protagonistes. El vell management desviava fons per rentar consciències i ara els diners són més útils. El pal i la pastanaga a què em referia abans han donat els seus resultats. En aquests moments, a Europa, hi operen centenars de milers de corporacions del quart sector que comptabilitzen com a rendibilitat econòmica totes les accions de contribució a la societat, i el seu objectiu no consisteix exclusivament a donar valor als accionistes o augmentar-ne els beneficis cada any. A més, la revaloració de la professió sostenible ha creat nombrosos llocs de treball que han permès que molts perfils de les ONG i dels organismes humanitaris ocupin posicions decisives a les empreses, convertint-se’n en el millor planter. Jo em quedaria amb aquests tres grans avenços que s’han produït durant aquesta dècada. Em sento orgullosa de pertànyer a la vella Europa.
