L’any 2020, hi havia 22 dones caps d’Estat o presidentes del Govern; representaven només el 6% dels 193 països del planeta. El 2025, aquesta proporció s’havia duplicat. Ara, cinc anys després, a punt d’iniciar el 2030, no s’ha assolit la paritat, però prop de 80 països han deixat les regnes del poder en mans de les dones durant l’última dècada. No es tracta de preguntar-nos si en política les dones governen millor que els homes, sinó de trencar els estereotips que associen qualsevol poder a allò masculí per acabar de constituir, així, una societat compartida.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Director de la Càtedra Escenaris de futur, retail, turisme i serveis de la BSM-UPF.
En dissenyar la tertúlia d’aquest mes, tenia in mente dues alternatives. La primera, que hi intervinguessin exclusivament dones. La segona, triar-ne els convidats en franca paritat de gènere. Vaig descartar la primera opció perquè la posició femenina i el feminisme no són exclusivament una cosa de dones. I vaig adoptar la segona en una paritat relativa. Els assistents són: la novel·lista i líder feminista més reconeguda d’aquests últims anys; una catedràtica de Moviments Feministes, amb articles publicats a The European Journal of Women’s Studies i a Feminism and psychology; un sociòleg que ha publicat diferents obres on aborda la lluita de gèneres; i l’expresidenta del Govern d’un país, que després va acabar dirigint una agència de les Nacions Unides.
Venim d’una història on tot poder era assimilat a l’home. Polític. Social. Econòmic. Esportiu. Legal. Mèdic. Familiar… Les dones havien d’amagar la seva obra científica, la seva literatura, els seus invents, la seva sexualitat, el seu cognom…
—A veure —pren la paraula en primer lloc la novel·lista de moda i destacada líder feminista—. Venim d’una història on tot poder era assimilat a l’home. Polític. Social. Econòmic. Esportiu. Legal. Mèdic. Familiar… Les dones havien d’amagar la seva obra científica, la seva literatura, els seus invents, la seva sexualitat, el seu cognom… Mary Wollstonecraft, la primera teòrica i activista del feminisme, va escriure al segle XVIII importants novel·les i assajos. Va morir abans dels quaranta anys, tanmateix es va convertir en una de les primeres angleses d’obrir un despatx a Londres com a escriptora professional. Però les seves idees brillants van ser eclipsades durant dos segles; l’excusa, les relacions poc convencionals. No va ser fins dos-cents anys després que fou descoberta la seva obra Vindicació dels drets de la dona (1792), un text que ha significat l’impuls definitiu del moviment feminista. Dos-cents anys per recuperar-ne la ideologia i cinquanta per aplicar-la: la societat ha d’avançar cap a l’empoderament de les dones per tal de canviar l’estructura social per una altra d’igualitària i justa davant del patriarcat històric; aquest és el causant de les relacions de desigualtat de poder entre homes i dones.
—Efectivament, Mary Wollstonecraft va aportar les idees per al gran canvi que s’ha produït a les darreres cinc dècades —afegeix la catedràtica de Moviments Feministes—. Saben què em molesta més? Doncs que, si la comparem amb d’altres figures coetànies masculines rellevants del pensament en general, com Thomas Payne, Jean Jacques Rousseau, Charles Louis Montesquieu, François Voltaire, David Hume o Adam Smith, a ella se la va penalitzar; no obstant, als homes, no. I així ha passat amb la majoria absoluta de les dones fins a finals del segle XX. Ella no va fer ni més ni menys que allò que qualsevol anglès o francès de l’època. N’hi va haver prou que el seu marit publiqués unes memòries en les quals la va reprendre fortament perquè desaparegués durant dos-cents anys. Si hagués estat home, no li hauria passat res. No els sembla trista la condició femenina als segles XVIII, XIX i XX, i a la història anterior?
La societat ha d’avançar cap a l’empoderament de les dones per tal de canviar l’estructura social per una altra d’igualitària i justa davant del patriarcat històric; aquest és el causant de les relacions de desigualtat de poder entre homes i dones
PASSAT I PRESENT
—Em sento molt còmode recordant el passat, com fan vostès dos —intervé el sociòleg de la lluita de gènere—. Sabem com la configuració social ha tractat les dones i com la història l’ha reflectida. Mestressa de casa. Repòs del guerrer. Responsable de la criança dels fills. Sotmesa a l’home. Minusvàlida en drets. Amagada. Dominada. Tot això mentre l’home ocupava l’espai integralment. Cal anar al passat per no perdre la referència d’on venim. Però a mi m’interessa el moment actual, els darrers cinquanta anys en què s’han reequilibrat moltes de les palanques que afavorien els homes en tots els camps. S’ha fet la revolució. No ha estat un procés fàcil i encara dura. Vaig participar a Bilbao, el 2010, en un col·loqui on alguns dels ponents encara s’oposaven a la quota de gènere o d’equitat per injusta. Era el novembre i la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc acabava de considerar legal afavorir la dona en un concurs de mèrits si empatava amb l’home, en aquest cas, aspirant a una plaça a l’Ertzaintza. No els sembla expressiu que la querellant fos CCOO, en un moment en què la plantilla femenina de la policia basca amb prou feines arribava al 40%? Fa vint anys, encara estàvem amb aquestes, però això no treu que en menys de cinc dècades el moviment feminista hagi capgirat la història. El 2030, podem afirmar que cal continuar avançant, però estem en el bon camí.
Que si les bretxes de gènere [el 2030] segueixen existint? Ja ho crec que sí. Malauradament, això passa tant per països com per classes i estrats socials. Moltes religions, molts grups ultraconservadors se sentirien millor amb el repartiment de rols masculí-femení anterior als darrers cinquanta anys. Però la situació ja és irreversible
Intervé la presidenta del Govern, directora d’una agència de les Nacions Unides:
—Estic d’acord que avancem pel camí correcte. Prenc les dades de l’informe sobre la igualtat de gènere dins de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, publicat el 2018, en el document del qual vaig treballar —explica l’expresidenta—. No s’han aconseguit tots els objectius fixats per a aquest any, però els canvis produïts han estat extraordinaris i confirmen aquesta visió. L’impuls definitiu ja s’ha produït; cal seguir evitant ara les desviacions dels negacionistes i de les forces reaccionàries nostàlgiques de “la cama trencada i a casa”, que tant van prosperar entre el 2018 i el 2023.
La presidenta comença a enumerar els grans avenços de la dècada:
• La diferència salarial davant de l’home és del 15%, mentre que el 2018 se situava al 23%.
• La taxa d’activitat de les dones supera el 75%, davant del 63% de deu anys enrere.
• La representació de dones als parlaments nacionals és del 45%, respecte del 23,7%.
• Les dones dediquen 1,6 vegades més temps que els homes al treball domèstic i a les cures no remunerades, en comparació amb el 2,6 de llavors.
• El nombre d’investigadores supera el 40% quan el 2018 la xifra era del 28,8%; la paritat arriba avui a una cinquantena de països, davant dels cinc de fa una dècada.
—Encara que l’informe no esmenta les dones pel que fa a la direcció empresarial, constatem que, l’any 2030 —afegeix l’expresidenta—, continua costant molt més d’assolir la paritat en l’àmbit de la banca i a les altes finances en comparació amb les multinacionals. En el primer cas, s’ha avançat poc durant la dècada; els CEO i les cúpules de l’auditoria porten majoritàriament nom d’home; les dones amb prou feines ocupen un terç de les direccions. Tanmateix, en el cas de les multinacionals, hem passat del 33% de llocs directius en mans de dones del 2020 al 45% el 2030.
—Ha resultat un col·loqui molt interessant —remato jo—. Permetin-me que els hi recordi que, l’agost del 2023, quan es va celebrar a Austràlia i Nova Zelanda la Copa Mundial Femenina de Futbol, els 32 equips participants van poder constatar a les diferents subseus com l’assistència de públic als partits era similar a la dels homes; els salaris i els premis de les noies, també. És un torneig mundial molt recent. Va néixer el 1991; i en menys de quaranta anys, s’ha equiparat al cent per cent al masculí. En els dos tornejos següents, i en el que se celebrarà el 2031, la majoria dels mitjans hi tracten només temes esportius i no es fixen ja en qüestions feliçment superades. Hi ha hagut una normalització en aquest camp, que visualitza clarament la situació: cada cop hi ha menys espai per a les diferències de gènere, la societat ja no les admet i encara menys les permet. Aquests esdeveniments de nivell planetari, que mouen tots els mecanismes (publicitat, televisions, firmes esportives, masses), signifiquen una mostra palmària del canvi efectuat. Aquest podria ser un bon colofó del debat.
—Excessivament positiu, no? —etziben l’expresidenta i la resta de ponents alhora—. El gir s’ha produït, però no vol dir que ens puguem pas asseure a descansar…
—… Això vol dir que s’ha produït un tomb definitiu i que cal conjugar els valors, les habilitats i les percepcions d’homes i dones per viure en una societat igualitària. Que si les bretxes de gènere segueixen existint? Ja ho crec que sí. Malauradament, això passa tant per països com per classes i estrats socials. Moltes religions, molts grups ultraconservadors se sentirien millor amb el repartiment de rols masculí-femení anterior als darrers cinquanta anys. Però la situació ja és irreversible.
