susana gutiérrez.
Directora de RR. HH. de General Óptica.
Primer de tot, voldria deixar diàfanament clar que la igualtat és per a mi un dret inapel·lable i indiscutible.
Com a professional de recursos humans que soc des de fa molt de temps —i parlo ja de gairebé quaranta anys— puc assegurar que la meva creença professional, però sobretot personal, ha estat comptar sempre amb les millors persones (sí, les millors persones) per a l’organització en la qual estigués treballant i per cobrir-ne les necessitats de cada moment i de cada procés. Potser per això, segueixo sense entendre —i, de fet, em genera una certa frustració— que sorgeixin, tant de temps després, com si fos una epifania, discursos, articles o titulars que parlen de posar “les persones al centre” com una novetat. Quina sorpresa! Algú ha pensat, de debò, que una empresa o una organització pot funcionar sense persones?
Per descomptat, crec en la digitalització, en la robotització i en tots els “ió” que se’ns puguin acudir. Però això significa prescindir de les persones? No. Significa canviar-ne els rols: les persones seran les que dissenyin els robots, els processos, les tasques i els assignaran els temps d’execució. Les nostres funcions canviaran, i avançarem com a societat només si som capaços de mantenir les persones al centre, aprofitant-ne els talents.
El talent és masculí, és femení, però també és talent el que aporten altres trets de les persones com pot ser l’edat, o l’origen ètnic… A la varietat hi ha el gust, se sol dir
Una de les grans meravelles de la humanitat és que no hi ha dues persones idèntiques, la riquesa de les nostres diferències, visions i experiències és allò que ens fa especials a tots i cadascun de nosaltres. Que per què dic això, que és tan obvi? Doncs és senzill. Cada persona, independentment del seu sexe, té unes competències concretes, una estructura de pensament, una forma d’enfocar les dificultats, ha viscut experiències diferents i té formes diferents de buscar solucions. És això un problema? És una diferència discriminatòria? De cap manera. Forma part de la riquesa de les persones i de la manera d’enfocar la realitat que ens envolta. El talent és masculí, és femení, però també és talent el que aporten altres trets de les persones com pot ser l’edat, o l’origen ètnic… A la varietat hi ha el gust, se sol dir. I només les organitzacions diverses creixeran sanes, empoderant per igual totes les persones que hi treballen, atenent-ne les peculiaritats, estil de lideratge, competències i escollint en cada cas el perfil més adequat.
MÉS ENLLÀ DEL GÈNERE
Més d’una vegada m’he trobat amb el comentari de “jo no vull ser la seleccionada per complir un percentatge, no vull ser una quota”. Jo tampoc no ho voldria. Crec fermament que han de ser les competències personals, l’experiència i els coneixements de les persones els únics criteris per escollir la candidatura definitiva per a un lloc concret. I seran aquesta experiència, aquests coneixements i aquestes competències les que acabin per configurar equips multidisciplinaris, rics, diversos, ja que com ja deia un professor meu fa molt de temps “ningú sap més que tots junts!”.
Escric i soc conscient de l’ús del masculí genèric. Podria ser una qüestió d’edat, per a mi és una manera d’expressar-se en què mai no em vaig sentir exclosa. Però també és una qüestió d’eficàcia. Tinc 700 paraules que es reduirien gairebé a la meitat si ho hagués de posar tot en masculí i femení. Diguem que estic sent pràctica sent menys militant. Però ho faig també per una raó una mica més combativa. I és que de vegades sento que posar contínuament el focus en el tots i totes en realitat no fa sinó prolongar el gueto, visibilitzar aquesta diferència que volem esborrar.
Només les organitzacions diverses creixeran sanes, empoderant per igual totes les persones que hi treballen, atenent a les seves peculiaritats, estil de lideratge, competències i escollint en cada cas el perfil més adequat
Parlem simplement de persones, formem persones, contractem persones, col·laborem com a persones, creiem com i amb persones, assumint que, per sort, no totes les persones són iguals, que les nostres capacitats són diferents i diverses, que som diferents, que unes persones són més competents en uns rols que unes altres, i que la complementarietat és la riquesa més gran que podem aportar. D’aquesta manera la nostra societat començarà a enfilar el bon camí.
