Serveixi aquest breu text com a benvinguda d’aquesta nova secció: “Incongruències econòmiques i pensaments sistèmics”. M’encantaria poder passar molts números amb vostè, estimat lector, desgranant situacions estúpides protagonitzades pels més variats actors econòmics i, per què no, rient, si s’escau, al voltant de les moltes ximpleries que solem veure gairebé diàriament al món de l’economia i de l’empresa. Em dirà vostè que l’economia és una ciència seriosa i que no n’hauríem de fer broma. Intentaré demostrar-li que s’equivoca.
Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.
De tota manera, com no pot ser altrament, l’última paraula la tindrà vostè. Si aquestes pàgines agraden, aquí em tindrà, número rere número traient punta a qualsevol situació; i, si no és així, m’hauré de resignar i dedicar-me a altres menesters. Després hi haurà qui digui que la llei de l’oferta i de la demanda està sobrevalorada! Beneïts siguin els cànons econòmics clàssics!
Li asseguro que m’encantaria que gaudís i s’ho passés d’allò més bé amb la secció. Veurà que el meu to pot ser de vegades irreverent o fins i tot una mica mesquí, però és que tal vegada hi ha alguna llei que prohibeixi prendre’ns els assumptes econòmics amb humor? Tots els articles de la nostra àrea de coneixement han de ser saberuts i profunds? Si a la premsa generalista ens hem acostumat des de fa força anys als tons malastrucs i apocalíptics sobre pràcticament qualsevol tema, per sobre, massa vegades, de la mera descripció dels fets, per què els economistes quan fem divulgació o opinió hauríem de renunciar al sarcasme o a riure’ns de nosaltres mateixos, quan bona falta ens fa? Fixi’s que, fins i tot en el moment de meditar quin seria un nom adequat per a aquesta col·laboració acabada de néixer, es van estudiar alguns títols una mica més provocatius; tanmateix, el sentit comú es va imposar i vam optar, com a encapçalament per a aquestes línies, per quelcom una mica més descriptiu del fons de la qüestió i menys de l’estil combatiu d’aquest trist economista que els escriu avui: “Incongruències econòmiques i pensaments sistèmics”.
UN TÍTOL AMB FONAMENT
Com podrà vostè observar, ambdós termes estan profundament interrelacionats. D’incongruències econòmiques o, més ben dit, d’incongruències en els comportaments de determinats agents econòmics, molt especialment del sector públic, n’hi ha a puntades de peu a totes les latituds. De benzina per a aquesta secció, n’hi haurà sens dubte. I pel que fa als pensaments sistèmics, ai, ai, ai!, veritablement hi ha prou gent amb capacitat real de decisió que tingui la competència de pensar sistèmicament? No serà precisament la manca d’habilitat per pensar sistèmicament la que provoca la major quantitat d’incongruències econòmiques?
Però, primer vegem què hem d’entendre per pensament sistèmic. Per això, comencem per la paraula “sistema”. Es pot definir aquesta com un “objecte complex les parts o components del qual es relacionen amb, almenys, algun dels altres components”. Més explícitament, la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua defineix sistema com un “conjunt de coses que relacionades entre si ordenadament contribueixen a un determinat objecte”. Hauríem de concloure, doncs, que “pensament sistèmic” és aquella manera de pensar que intenta tenir en consideració holísticament els components d’un sistema. I, com vostè sap molt bé, no hi ha cap mena de dubte que l’economia és i es comporta com un sistema.
Quan ens referim a aquest sistema econòmic, constituït per multitud de parts, d’interessos i d’actors, sembla força obvi que l’única manera de pensar —i de fer— en economia hauria de ser sistèmica. Perquè, quin sentit tenen les mesures parcials que pretenen atacar un determinat problema econòmic si no es dissenyen amb una visió sistèmica? Quin és l’embornal a on aniran a parar els molts esforços realitzats massa vegades per infinitat d’agents privats i públics quan aquest esforç no està realment ben calibrat i meditat des d’un punt de vista sistèmic?
QUAN SURT EL TRET PER LA CULATA
Alguns exemples d’aquest tipus de situacions podrien ser aquells nombrosos àmbits on la intervenció del sector públic en una activitat econòmica determinada acaba degenerant en una intromissió més que discutible. Aquesta intromissió pot acabar afectant el funcionament del lliure mercat de manera que aquest acaba operant de forma oposada als desitjos del sector públic. Algú ha pensat detalladament quines poden ser les conseqüències a llarg termini de les limitacions a les pujades en els lloguers urbans? No hi ha maneres millors de suavitzar el nivell dels lloguers a determinades zones del país?
Cap decisió econòmica, per humil que sembli, no deixa de tenir un component sistèmic. Quan ho oblidem, estem condemnats al fracàs
Un altre exemple, en l’àmbit més purament privat, el trobarem en aquells sectors econòmics on la deriva oligopolista n’acaba reduint tant el nombre d’actors que aquesta reducció, aparentment positiva per a ells, minva la capacitat d’innovació de les empreses i dona peu a l’entrada de productes substitutius o altres amenaces. El sector financer és, sens dubte, un exemple molt clar d’aquesta incongruència.
Però avui, vostè em permetrà que no abordi cap d’aquests temes en profunditat. Només pretenc recordar-li això que tant sovint ens fuig del cap. Cap decisió econòmica, per humil que sembli, no deixa de tenir un component sistèmic. Quan ho oblidem, estem condemnats al fracàs.
