En el context del mercat de treball s’estan produint un conjunt de transformacions que, sacsejades recentment per l’impacte de la pandèmia, determinen la velocitat, forma i abast de la resposta que totes les institucions, també les universitats, han de donar per a continuar garantint la promoció personal i professional de la ciutadania. Aquest escenari convuls conviu amb un procés d’envelliment de la població —com a mínim, als països desenvolupats— i amb un allargament de la vida laboral que obliga a no només comptar amb la capacitat de les noves generacions per a pilotar el conjunt de transicions que cal dur a terme.
Coordinació: Àngels Fitó Bertran. Vicerectora de Competitivitat i Ocupabilitat de la Universitat Oberta de Catalunya i vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya.
UNA NOVA FORMACIÓ PER A UNA NOVA OCUPABILITAT
Actualment el percentatge de persones que realitzen activitats d’educació superior a Espanya (10%) és inferior a la mitjana europea (15%) i molt inferior a l’objectiu que es va fixar en la passada Cimera d’Oporto, que va establir com a objectiu que, pel 2030, el 60% dels ciutadans de fins a 60 anys es trobin en un procés de formació. Aquestes taxes tan baixes pel que fa al reciclatge o actualització impacten negativament en els indicadors d’innovació principals i fan evident que, en un moment de forta disrupció dels perfils professionals i de polarització del mercat de treball, les condicions en què el teixit productiu podrà assumir la transició cap a models de negoci més sostenibles i digitals no són les òptimes.
Si en el plànol individual correspon al professional reconèixer quines són les capacitats que encara li aporten valor en termes d’ocupació, així com identificar aquells aspectes que ha de desenvolupar, en el marc corporatiu, és l’organització qui ha d’impulsar el redisseny de plans de carrera professional que permetin que el seu equip exploti tot el seu potencial. Al seu torn, correspon als estaments públics dissenyar polítiques actives d’ocupació que propiciïn la mobilitat —o la transició— laboral de les persones mitjançant plans de capacitació intel·ligent que busquin, més enllà de l’ocupació immediata, les bases d’una ocupabilitat sostenible i alhora tractora de major competitivitat. I, per descomptat, en aquest context multiactor, les universitats han de voler i poder preservar, però de manera renovada, un rol principal en la generació, intercanvi i aplicació de coneixement també per a la formació d’una ciutadania capacitada i conscient.
La formació contínua només podrà ser escalable, flexible i personalitzada si integra les oportunitats tecnològiques; només tindrà credibilitat si es construeix en l’evidència científica que ofereix la recerca, i només esdevindrà sistèmica si s’apalanca en les aliances
Precisament aquesta voluntat que les universitats liderin una proposta de formació contínua és més present que en les agendes i discursos polítics nacionals. Una formació contínua que només podrà ser escalable, flexible i personalitzada si integra les oportunitats tecnològiques; que només tindrà credibilitat si es construeix en l’evidència científica que ofereix la recerca, i que només esdevindrà sistèmica si s’apalanca en les aliances.
Resumint
Els reptes planetaris als quals ens enfrontem, els avenços científics i tecnològics, la globalització́, la urgència climàtica, el desequilibri territorial, entre tants d’altres, configuren un escenari de riscos i oportunitats que alteren i reconfiguren les dinàmiques socials i laborals. En el context laboral, l’allargament de la vida laboral, les xifres d’atur juvenil, la robotització́ o la capacitació́ digital, la gestió́ de la temporalitat, la retenció́ del talent, la intensificació́ de bretxes com la de gènere, territori, edat, qualificació́ i dimensió́ empresarial, posen en dubte el rol sostingut de la universitat com a ascensor social, alhora que fan més evident la necessitat que aquesta es transformi —també́ digitalment— per a continuar proveint les persones, i les organitzacions, de la capacitat d’adaptació́ constant a un entorn en canvi permanent. Advocar, per part de les universitats, per una visió́ estesa de l’educació́ superior que recolza de manera continuada la promoció́ personal i professional suposa preservar el seu colideratge en la transformació́ econòmica i social formant persones que, en el seu desenvolupament, empatitzen amb l’entorn, governen la tecnologia, respecten la diversitat, busquen l’evidència científica, apliquen el pensament crític i encaren les situacions complexes amb una mirada global i transdisciplinar.
