No hi ha cap dubte de que els Estats són un actor econòmic de primer ordre. La seva capacitat legislativa i les seves decisions incideixen en el funcionament normal dels mercats i, per tant, en el comportament dels diferents actors econòmics
Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.
En algunes ocasions els Estats actuen per suavitzar possibles disfuncions en la manera com operen els mercats; en altres, malauradament massa, per alterar substancialment el comportament normal dels actors del mercat. Aquest darrer tipus d’intervencions gairebé mai no comporta res de bo a llarg termini.
Però si l’intervencionisme excessiu és preocupant, més ho és quan interfereix en la percepció que el ciutadans tenen amb relació als seus propis deures morals. És en aquest context on hauríem de situar el perenne debat sobre les pensions públiques a Espanya.
Abans de desgranar les meves tesis, convé que reconegui davant del lector que soc un d’aquells molts ciutadans que té l’edat de jubilació a tocar i que, probablement, alguna de les coses que escrigui, pugui posar nerviós a més d’un que es trobi a la mateixa situació. No es preocupi vostè, no es tracta de veure qui guanya o qui perd en aquest tema en concret, sinó d’analitzar els grans dilemes de l’economia des d’un punt de vista sistèmic.
Convé recordar que el sistema públic de pensions espanyol es basa en el principi de repartiment que es fonamenta en la solidaritat generacional i en la presumpció que els treballadors en actiu en un moment determinat han de fer front a les prestacions de jubilació de la generació anterior. Res a objectar a un sistema d’aquest tipus sempre i quan tinguem una piràmide poblacional de base àmplia en què les previsions a mitjà termini no apunten a un canvi substancial en la seva forma.
Però les coses no són així. Ja fa prop de tres dècades que les previsions demogràfiques espanyoles apunten tossudament a un ràpid envelliment de la població que, fins i tot en els moments de més activitat econòmica dels primers anys d’aquest segle, no ha estat prou compensat per la immigració. Doncs bé, malgrat les evidències, portem tres dècades perdudes en les que haguéssim pogut haver redefinit l’essència del model de pensions per perseguir un nou contracte social, i no hem sabut o no hem volgut fer-ho. La fallida en la sostenibilitat a llarg termini del principi de repartiment està posant en perill el compliment d’altres principis clau del nostre sistema de pensions, como el d’universalitat, el de proporcionalitat contributiva o el de suficiència de prestacions.
La incongruència més visible de l’actual sistema és l’intent constant de les nostres autoritats de quadrar uns comptes que a llarg termini són de molt difícil ajust mitjançant una sèrie d’ajustos normatius que permetin lleugeres millores dels comptes públics, alhora que les necessitats electorals dels governs de torn ens porten a actualitzar la bossa de les pensions amb l’IPC, a esfumar així qualsevol petita millora en el model de càlcul i a haver de recórrer de forma constant als Pressupostos Generals de l’Estat per poder quadrar els comptes de la Seguretat Social. No hi ha ningú que sàpiga fer millors trampes al solitari que un govern. I això no ha fet més que començar.
La incongruència més visible de l’actual sistema és l’intent constant de les nostres autoritats de quadrar uns comptes que a llarg termini són de molt difícil ajust
Però com ja comentava a l’inici d’aquestes línies, per sobre de les incongruències tècniques hi ha un profund dilema moral en el nostre actual model de pensions. El contracte social implícit que ha regit a la societat espanyola durant les últimes dècades ha sigut del tipus “vostè treballi i cotitzi molts anys, i quan arribi el moment de la seva jubilació, no es preocupi, l’Estat proveirà dels ingressos mínims per a la seva supervivència”. Sospito que d’aquesta forma l’Estat s’assegura una xarxa clientelar imbatible.
Un sistema d’aquestes característiques i amb aquest contracte social implícit que segueix regint sobre el paper és d’un aspecte moral dubtós perquè, amb l’excusa de protegir el ciutadà, no l’incentiva que faci seu el deure individual de preparar-se pel moment que deixi la vida professional activa. Un model de pensions com l’espanyol ha desincentivat culturalment l’estalvi a llarg termini i ha motivat que moltes famílies arribin a l’edat de jubilació sense més estalvi, en el millor dels casos, que un habitatge en propietat.
Com a súmmum de les incongruències, es dissenyen sistemes de suport a l’estalvi col·lectiu que són tan complexos que no acaben tenint bona acollida per part d’ocupadors i d’empleats, i s’eliminen els pocs avantatges fiscals de què disposava l’estalvi privat amb arguments ideològics de solvència dubtosa.
Hi ha països del nostre entorn (alguns països nòrdics i els Països Baixos) amb sistemes públics de pensions molt diferents al nostre basats en una combinació de tres pilars: una pensió pública relativament inferior a l’espanyola i fonamentada en la contribució real de l’assegurat al llarg dels anys, un sistema d’estalvi col·lectiu gairebé obligatori per als empleats en actiu, molt ben trenat i gestionat per empreses privades amb tutela pública, i, finalment, una política d’incentivació clara de l’estalvi privat per a la jubilació.
Fa molts anys que haguéssim hagut d’iniciar una reforma profunda en aquesta direcció que es podria haver posat en funcionament progressivament per no lesionar els drets de les generacions en transició. Tanmateix, la insistència dels Estats a no atemptar contra la seva base clientelar fa impossibles reformes de pes, i el cas de las pensions a Espanya n’és un exemple perfecte. Amb un sistema diferent podríem avançar en el sanejament dels comptes públics, incentivar l’estalvi a llarg termini i tenir una economia amb més capacitat d’inversió i més rica, i, el que és més important, una ciutadania més lliure, amb uns coneixements financers millors i més conscient del seu veritable rol com actor econòmic i, sobretot, de la seva corresponsabilitat moral sobre el seu futur a llarg termini.
