Després d’una anàlisi en profunditat de molt diverses empreses i organitzacions que van fracassar, van desaparèixer o es van submergir en la irrellevància les dècades anteriors, Marcos Eguiguren acaba proposant al seu llibre ¿Por qué fracasan las organizaciones? (Ediciones Pirámide, 2014) un model que explica les raons últimes d’aquest tipus de realitats i que es pot resumir en dues grans causes de fracàs organitzatiu.
DR. XAVIER PUIG i DR. MARCOS EGUIGUREN. Upf-Barcelona School of Management.
Així, amb independència de qualsevol factor o amenaça externa que pugui haver accelerat el deteriorament organitzatiu en qualsevol de les situacions analitzades, els factors darrers del fracàs són sempre els mateixos:
1) Un model inadequat de governança, incapaç de dotar l’organització de legitimitat, de solidesa institucional i de contrapesos de poder raonables que permetin una reacció adequada davant de situacions de crisi.
2) Un lideratge de les persones clau de l’organització de dubtós tremp moral, excessivament a curt termini en la seva anàlisi estratègica i sense visió global i sistèmica.
Si bé el llibre al qual ens referim arriba a conclusions que són vàlides per a la comprensió del que passa a nivell d’empreses i d’altres organitzacions humanes, ens pot temptar pensar que conclusions similars podrien ser vàlides per explicar el deteriorament de grans cultures o dels grans blocs geopolítics en què es divideix el món a principis del segle XXI. En el fons, la conclusió única podria ser que els grans països entren en declivi sempre per motius interns i per un deteriorament lent i inexorable de les seves fortaleses, fins que la seva situació és tan feble que qualsevol enemic, intern o extern, acaba provocant-ne el col·lapse o un canvi de règim.
Els grans països entren en declivi siempre per motius interns i per un deteriorament lent i inexorable de les seves fortaleses, fins qu ela seva situació és tan feble que qualsevol enemic, intern o extern, acaba provocant-ne el col.lapse o un canvi de règim
Ens sumim en aquest paradigma de reflexió quan observem el paper de la nostra estimada Europa a finals del primer quart del segle XXI: s’asseu Europa al divan a causa de les amenaces externes o bé demèrits propis?
Per donar una resposta en clau d’humor a aquesta pregunta, un article recent començava així: “A Amèrica del Nord, innoven i creen. A Àsia, incentiven i promouen. A Europa, regulem i penalitzem. Cadascú fa el que sap fer millor”1.
Perdó per l’atreviment, però l’anterior sarcasme apunta clarament a una de les grans debilitats del sistema politiconormatiu europeu: el seu afany desmesurat per la regulació. Sembla que tota activitat humana que no hagi passat pel sedàs de l’escrutini públic és nociva per naturalesa i és sospitosa de danyar el ciutadà. Si veritablement fos així, caldria preguntar-se com és possible que la humanitat hagi progressat com ho ha fet durant mil·lennis fins arribar als darrers setanta anys en què sí que ha pogut gaudir de la capacitat legislativa única de la UE.
I malgrat aquesta i altres debilitats que analitzarem degudament, cal reconèixer que la UE és avui un veritable gegant econòmic. A les taules 1 i 2 podem veure algunes xifres rellevants que comparen l’Europa dels 27 amb altres grans actors a nivell mundial: la Xina, els EUA, l’Índia, Rússia, el Regne Unit i el Japó.
Amb una població relativament petita, Europa és un gegant econòmic. Tot i això, el seu pes específic en la geopolítica mundial va perdent pes a marxes forçades. És clarificador de la deriva de la UE saber que la major empresa de la zona euro per capitalització borsària no pertany al sector de les telecomunicacions ni és una biotech ni una empresa capdavantera en desenvolupament tecnològic, sinó Louis Vuitton Moët Hennessy (LVMH), icònica empresa del sector del luxe. Estem perdent la carrera de la innovació i la tecnologia punta. Seguim distrets.
Amb una població relativament petita, Europa és un gegant econòmic. Tot i això, la seva importància en la geopolítica mundial va perdent pes a marxes forçades
Allò aparent i vistós sol amagar-nos el moviment discret, soterrat i gairebé imperceptible, que és la força realment transformadora del nostre món. Estem més ocupats en allò imminent i cridaner que en els canvis lents, silenciosos i profunds que fa anys que es gesten. Sempre ha estat així, i no sembla que aquesta dinàmica històrica de “distracció col·lectiva” canviï. Sembla que ara la protagonista en aquesta distracció és la guerra “tova” amb Rússia a tomb de la invasió d’Ucraïna.
Allò aparent i vistós sol amagar-nos el moviment discret, soterrat i gairebé imperceptible, que és la força realment transformadora del nostre món. Estem més ocupats en allò imminent i cridaner que en els canvis lents, silenciosos i profunds que fa anys que es gesten
Caldria que ens preguntéssim com és possible que una economia i una demografia molt més petites que les de la UE li estiguin creant problemes. Sí, ja ho sabem, Rússia té jaciments molt importants de combustible fòssil i d’altres minerals preuats, mentre que aquest tipus de recursos és molt més escàs a la UE. Però és aquest detall una novetat, o és una cosa que es coneix des de fa més d’un segle? Tant és així que una bona part de les campanyes de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial van tenir clarament a veure amb l’accés a les fonts de combustible. No podríem haver iniciat una política energètica diferent fa dècades i no haver-la d’improvisar ara? És la situació actual fruit de l’actitud d’un país suposadament autòcrata i agressor, o és fruit de la inadequada governança de la UE i de la imprevisió dels seus líders? Potser ens hem de quedar amb una barreja de tots dos motius, però el problema principal sempre és dins de l’organització.
En viatjar fora de la UE, especialment si es fa per motius professionals, i en recórrer el Sud-est Asiàtic, l’Índia, la Xina, els Estats Units, part d’Àfrica o alguns països de la zona Llatinoamericana, per citar algunes zones del món, es pot apreciar que, tot i ser la majoria menys desenvolupades i amb greus problemes socioeconòmics, atresoren un increïble potencial. Les ganes de millorar de bona part de les poblacions, més joves i menys acomodades que les europees, el poder disruptiu que acumulen i el seu esperit innovador són característiques palpables.
L’avantatge competitiu del què encara gaudeix Europa des de fa uns 500 anys, primer gràcies a la seva política extractiva com a nacions colonitzadores durant tres o quatre segles, i des de fa 200 anys, a l’eclosió de la revolució industrial, s’està diluint a gran velocitat.
Allò que, en el millor dels casos, va costar 200 anys construir, es pot dissipar i perdre en menys de quaranta. Estem al bell mig d’aquest accelerat declivi i el ciutadà mitjà europeu no n’és conscient. Igual que el nord-americà mitjà, viu a la seva pròpia bombolla en què cada dia estem debatent sobre temes que només importen als europeus però que a la resta del món són vistos d’una altra manera o, directament, són objecte de broma. La gran diferència és que el nord-americà mitjà viu en un país continent que és en bona mesura autosuficient. L’europeu no té aquesta sort.
L’avantatge competitiu de què encara gaudeix Europa des de fa uns 500 anys, primer gràcies a la seva política extractiva com a nacions colonitzadores durant tres o quatre segles, i des de fa 200 anys, a l’eclosió de la revolució industrial, s’està diluint a gran velocitat
Hans Rosling, autor del llibre Factfulness (Editorial Deusto, 2018), va crear el 2005 la fundació Gapminder per, segons les seves paraules, “combatre la devastadora ignorància mitjançant una visió del món basada en dades reals”. En una de les gràfiques animades, compara l’evolució dels països del món, des del segle XIX fins a l’actualitat, pel que fa a dues variables: esperança de vida i renda per càpita. A les Gràfiques 3 i 4 es mostra la situació el 1960 i el 2021, respectivament.
Cada circumferència representa un país, i cada color, el continent al qual pertany. La mida de cada cercle es correspon a la mida de la seva població. Com més a la dreta de la gràfica, més renda per càpita té el país, i com més amunt a la gràfica, més gran és l’esperança de vida. Per sobre de tot, destaca que els dos grans cercles vermell (que corresponen a la Xina i l’Índia) es troben molt allunyats dels cercles grocs (països europeus) el 1960, mentre que el 2021 aquesta distància és molt menor. I aquesta tendència continua.
Hem fet referència a l’obsessió reguladora d’Europa com a símptoma i alhora causa de deteriorament a la UE, però aquest no és l’únic motiu. El segon gran motiu és la pròpia estructura política de la UE, expressat com ningú pel que va ser secretari d’Estat dels Estats Units entre el 1973 i el 1977 sota les presidències de Richard Nixon i de Gerald Ford, així com premi Nobel de la Pau. Henry Kissinger, en referència a les seves converses amb la llavors Comissió Europea, es queixava de les dificultats i es preguntava amb ironia “A qui truco si vull trucar a Europa?”.
Tot i que bàsicament aliens a aquestes subtileses de l’alta política, els ciutadans europeus hem patit en multitud de moments situacions absurdes a causa de la naturalesa de bloc econòmic constituït per diverses nacions sobiranes que conformen la UE. Per això, la seva viabilitat i la seva moneda es posen en dubte de manera recurrent a cada nova crisi.
Tot i que bàsicament aliens a aquestes subtileses de l’alta política, els ciutadans europeus hem patit en multitut de moments i situacions absurdes a causa de la naturalesa de bloc econòmic constituït per diverses nacions sobiranes que conformen la UE
Els Estats Units tenen una moneda única i no obstant això en molts aspectes –renda per càpita, nivells de preus i salaris, etc.–, les diferències macroeconòmiques entre, per exemple, Washington D.C. i Mississippi són més grans que les diferències entre Alemanya i Grècia. Diversos estats americans han fet fallida al llarg de la seva història (com Califòrnia el 2009), els bons que van emetre van entrar en problemes i les seves primes de risc es van elevar, i ningú no dubta de la supervivència de la Unió ni del dòlar. Els Estats Units tenen un dèficit públic enorme, un gran endeutament i un dèficit comercial i de compte corrent crònics amb la resta del món, i els seus 50 estats conviuen amb grans diferències econòmiques entre ells, i no obstant no es posa en dubte ni la seva existència ni la seva moneda.
Però els Estats Units tenen una cosa que no té Europa: una política fiscal comuna, amb un pressupost federal que cobreix les partides més importants de la despesa pública comuna (defensa, justícia, grans infraestructures del país, assegurança social –Medicare–, pagaments a veterans, interessos del deute, etc.) i compta amb una partida d’ingressos públics (impostos federals) que en cas de no haver-n’hi prou per cobrir el pressupost federal disposa de la capacitat d’emetre bons federals.
En les darreres dècades hem assistit a multitud d’exemples de la ineficiència i dels múltiples riscos sistèmics que comporta el fet de no disposar d’aquest paraigua federal o confederal a nivell europeu, com el projecte del gasoducte Midcat, que fa anys que està encallat per culpa de l’oposició de França malgrat l’interès d’Espanya, Portugal i Alemanya, o la finalització del projecte de taxonomia europea, que inclou l’energia nuclear i gasística en un exercici de cinisme nacionalista de difícil digestió, o tantes altres situacions en què prevalen els vells interessos caïnites propis dels antics senyorius feudals europeus per sobre de l’interès general de la ciutadania europea.
I és que Europa se seguirà submergint en la irrellevància els propers anys fins que no es prengui la dràstica decisió de convertir-la en els Estats Units d’Europa o en la Confederació Europea, amb una dilució molt més gran de les actuals estructures nacionals, la conformació de un Parlament Europeu i d’un Gabinet Europeu comparables als d’un país sobirà i inequívocament democràtic, i l’existència d’una agenda geopolítica europea única per sobre dels interessos nacionals que inclogui una política monetària, fiscal i judicial comunes amb un exèrcit europeu únic.
Segons dades de l’Institut Internacional d’Estocolm per a la Investigació de la Pau (SIPRI per les sigles en anglès), l’any 2021, Rússia va incrementar la despesa militar fins al 4,1% del PIB, arribant als 65.900 milions de dòlars, xifra no molt més elevada que la despesa militar d’un sol país de la UE, Alemanya, que va ser de 56.000 milions de dòlars, però insignificant comparada amb els 801.000 milions de la despesa militar dels Estats Units (Gràfica 5). El pressupost militar dels 21 països de la UE que també formen part de l’OTAN s’eleva a 240.799 milions de dòlars i els de l’OTAN en conjunt descomptant els Estats Units superen els 360.000 milions de dòlars, que quintupliquen els de la Federació Russa. Realment la Federació russa suposa una amenaça militar per a la Unió Europea o per a l’OTAN?
Podem parlar d’un moviment utòpic, però perquè Europa continuï tenint un pes mundial per sobre del pes demogràfic que li pertoca, no en queda cap altra que fer un pas d’aquestes característiques. Ja no som al món de les croades, del segle XVII o del segle XIX. Els problemes que posen en perill la democràcia liberal són dins d’Europa, no fora.
La renúncia dels estats nació a part de la seva sobirania actual i el desmantellament de part de les seves estructures de poder per generar un model de governança europeu únic i més eficient es pot veure avui com a ciència ficció. Tot i això, si aquest pas no es fa durant la propera generació, Europa seguirà amb el seu deteriorament i les properes generacions de ciutadans europeus ho pagaran gaudint d’un menor nivell de vida o, el que és pitjor, veient com els seus règims polítics, sigui per amenaces externes o per derives internes, s’escoren cap a l’autoritarisme i els ciutadans hauran d’admetre una reculada en la llibertat.
