VALENTÍ PICH. President del Consell General d’Economistes
Una de les grans causes que han ocupat en els últims anys discursos sobre el futur de l’economia és la referent a la desigualtat econòmica. Entorn d’aquesta qüestió giren debats tan amplis com el model d’organització de l’Estat, el nivell d’impostos o les possibles reformes del mercat laboral. En economia, ens referim a la desigualtat en termes de renda. Si tenim en compte els ingressos d’una determinada unitat i el nivell de pressió fiscal a què se sotmet1 , obtenim la renda disponible. Així, situem en ingressos i en impostos i cotitzacions socials dues variables per entendre com es generen diferències en la renda.
L’indicador que resulta més convenient per mesurar-la és el Coeficient de Gini. Es tracta d’un indicador de concentració que pren valors entre 0 i 1, on 0 significa que tota la mostra analitzada concentra la mateixa quantitat de la variable observada, i 1, que només un individu concentra tota la variable. A Europa hi ha diferents nivells de desigualtat. Segons les dades de 2020, aquest coeficient pren valors entre 20,9 per a Eslovàquia (el menys desigual) i 43,4 per a Turquia (el més desigual). Entre aquests valors, trobem Espanya, amb un coeficient de 32,1, el desè. En el conjunt de la UE i l’Eurozona, la tendència a la baixa també s’observa en el mateix període, tanmateix, hi ha determinades diferències:
˗ Els valors mitjans són més elevats a Espanya que a l’Eurozona i la Unió Europea durant els anys observats.
˗ Els canvis a Espanya són més abruptes que els de la mitjana europea.
Quant al marc teòric, les primeres aportacions a aquesta relació apuntaven que una certa desigualtat era beneficiosa: en la mesura que el capital es concentra, es generen incentius a la inversió i a l’estalvi. Si les rendes altes es concentren en els nivells de la societat amb més formació, hi haurà incentius en la població a formar-se més. Tanmateix, també hi ha aportacions teòriques quant als efectes negatius: una menor inversió en capital humà llastaria el creixement potencial d’una economia. En el pla empíric, les investigacions fins a la data remarquen dues conclusions:
1. Més nivells de desigualtat en els ingressos es relacionen amb menors taxes de creixement econòmic.
2. Les rendes del treball suposen el principal component a l’hora d’entendre la composició de la renda de les persones.
Un tema com aquest es presta a investigacions extenses i detallades com algunes de les que ja existeixen i com aquelles que, probablement, continuaran fent-se en el futur. Crec que és una qüestió àmpliament acceptada pensar que, almenys, determinats nivells d’igualtat són necessaris per a un correcte desenvolupament econòmic. En la mesura que certes qüestions queden assegurades per a la immensa majoria d’una població, els riscos de produir-se episodis de conflictivitat social tendiran a reduir-se i els seus membres podran prosperar més establement.
Per sintetitzar, situaria el problema de la desigualtat entorn de dues claus principals: el potencial de l’economia i la capacitat redistributiva del sistema públic. Una aposta per la indústria i la tecnologia ens permetrà ampliar el potencial del nostre PIB, incentivaria més formació de capital humà i impulsaria la producció espanyola cap a sectors de més valor afegit. Seguidament, s’ha de fer més eficient la recaptació i l’assignació de recursos públics per fer arribar als estrats més desfavorits de la societat els recursos que els condueixin a una més estabilitat.
1 Per a més detall sobre la pressió fiscal, visiteu la nostra Clave Económica núm. 25 a
https://servicioestudios.economistas.es/wp-content/uploads/sites/25/2023/03/SE-Clave25-PRESION-FISCAL.pdf
