El Congrés dels Diputats acaba de rebre el text del Projecte de Llei de Funció Pública de l’Administració de l’Estat, l’objectiu principal del qual és cobrir expedient i complir la fita 148 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència elaborat pel Govern d’Espanya per rebre els Fons Next Generation.
JOSÉ ANTONIO GALDÓN RUIZ. President de l’Institut de Graduats en Enginyeria i Enginyers Tècnics d’Espanya.
s tracta d’un document que peca dels objectius fixats i que s’allunya cada cop més de la realitat social i empresarial, tot això per la necessitat legal de complir allò previst a l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, Llei 7/2007, i al RD Legislatiu 5/2015, que és la legislació que s’hauria d’haver modificat i que per tant afectaria totes les administracions públiques i no només la de l’Estat. Però això tindria altres temps i altres negociacions molt diferents, per a les quals no es donen les circumstàncies adequades.
És una reforma que no afecta allò essencial, i l’objectiu de la qual, permeteu-me l’expressió, és la de “vestir el sant”, però que de cap manera soluciona els problemes reals de competitivitat i modernitat en la Funció Pública, i deixa en dubte els principis de mèrit, capacitat i igualtat.
Es tracta d’un projecte de llei que utilitza de forma recurrent competències, carrera professional, aprenentatge permanent, etc., però que no obstant obvia per complet tot el que ja està legislat en aquesta matèria
De fet, fa poc més d’un any el Govern d’Espanya va signar la declaració d’Estrasburg sobre els valors i els reptes comuns de les Administracions Públiques europees, on la Secretaria d’Estat d’Hisenda es comprometia a la democratització de l’accés a l’ocupació pública i a l’adaptació dels processos de selecció al segle XXI. Tot i això, l’Administració de l’Estat continua mantenint els mateixos cossos en l’àmbit de les Enginyeries de principis del segle XX, amb la mateixa regulació i exigències, malgrat els nombrosos canvis socials, econòmics, universitaris i tecnològics que ha experimentat el nostre país, la qual cosa hauria de propiciar com a mínim una reflexió. I és que no es pot parlar d’una Funció Pública del segle XXI que restringeixi l’accés al Grup A1 als titulats universitaris de grau en Enginyeria actuals, al contrari del que passa a l’empresa privada, on no hi ha límits.
Però el més preocupant és la manca de coordinació i coherència entre l’embolic normatiu a què estem sotmesos, que, lluny de guiar-nos, genera indefensió i incertesa. Es tracta d’un projecte de llei que utilitza de forma recurrent competències, carrera professional, aprenentatge permanent, etc., però que no obstant obvia per complet tot el que ja està legislat en aquesta matèria –el Marc Espanyol de Qualificacions per a l’Educació Superior (MECES) i la seva correspondència amb el marc europeu EQF (qualificacions professionals)–, que resulta totalment vàlid per a l’empresa privada i que tanmateix és invisible per a la Funció Pública. A més, se segueixen mantenint dos nivells dins del Grup A (A1 i A2), cosa que no encaixa amb el que hi ha a l’àmbit privat, on existeix el Grup de Cotització 1 per a tots els titulats universitaris, i s’obvien completament legislacions essencials en el marc de les activitats professionals, com la Llei 17/2009 sobre el lliure accés a les activitats professionals i el seu exercici, o la Llei de garantia d’unitat de mercat, introduint restriccions d’accés totalment injustificades que limiten els drets de la resta de ciutadans i impedeixen la tan gastada però alhora injuriada competitivitat.
Per tant, estem parlant d’un projecte de Llei gens exemplaritzant, improvisat per les necessitats del guió i que no s’ajusta gens a les necessitats del sector públic, que continua molt necessitat de modernitzar-se i millorar la productivitat, per a la qual cosa és imprescindible triar els millors entre molts i no entre uns quants.
