Fa només uns mesos vam viure una minicrisi bancària global que, afortunadament, almenys per ara, no ha tingut conseqüències sistèmiques rellevants.
Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.
Com sempre que es produeixen crisis d’aquestes característiques, sigui la ràpida caiguda del Silicon Valley Bank, l’enfonsament a càmera lenta de Credit Suisse o l’absorció de First Republic Bank, corren rius de tinta que pretenen explicar la gènesi d’aquestes situacions i identificar-ne els responsables, i posen el crit al cel per sol·licitar als reguladors que es disposin les nombroses mesures que s’haurien hagut de prendre i no es van prendre, i que, a parer dels mals escriptors experts en assumptes financers, haurien de formar part del ja sobrecarregat mapa de normatives d’obligat compliment que pesa sobre el sector.
Però abans de submergir-nos en l’eix central del que serà aquest breu article, permeti’m, estimat lector, que li recordi què és una crisi bancària, perquè si creiem tot el que diuen els mitjans especialitzats, cadascuna de les situacions de crisi viscudes en aquest sector acaba convertint-se en un complexíssim assumpte que difícilment pot ser entès per algú que no tingui coneixements financers profunds. No obstant això, cregui’m, no és així. Les crisis bancàries sempre tenen els mateixos elements, sempre giren al voltant de quatre factors i totes les situacions són semblants. L’única cosa que canvia és el pes o el focus dels components d’algun o d’alguns d’aquests quatre factors. És molt més senzill del que sembla, només cal pensar sistèmicament. Posem-nos-hi.
En el fons, una entitat bancària es pot resumir en quatre aspectes: les dues grans masses del seu balanç (d’on treu els recursos, el passiu, i què fa amb aquests, l’actiu), el propòsit i cultura, i la governança. La lectura de la composició de l’actiu i el passiu ens parla del tipus de crisi i de què ha generat el problema, la comprensió de la cultura organitzativa ens apropa al com i al per què s’ha produït, i una lectura del model de governança i dels seus actors clau ens submergeix en el qui ho ha facilitat o no ha fet el necessari per evitar-ho.
Si ens centrem en el què, totes les crisis bancàries tenen orígens similars: o bé polítiques d’inversió arriscades amb elevada concentració en sectors o tipus de productes, o amb un període de maduració dels actius massa elevat en comparació del termini de retorn mitjà que presenten les fonts de finançament, o bé una política de fondeig discutible basada en una diversificació escassa de la composició del passiu de l’entitat, un cost elevat o una estabilitat insuficient dels recursos. El desacoblament excessiu entre els actius i els passius del balanç pot ser molt perillós i, de vegades, letal.
Però el que origina les crisis bancàries no és la causa última, sinó el detonant. La causa d’aquestes crisis rau en els altres factors: la cultura de l’entitat, el com i el per què, i el model de governança i els actors clau, el qui.
Les crisis bancàries sempre tenen els mateixos elements, sempre giren al voltant de quatre factors i totes les situacions són semblants
La regulació, especialment a nivell europeu, se centra en la detecció preventiva de disfuncions dels equilibris de balanç per avortar o mitigar conductes de risc, però pràcticament no s’ocupa d’incentivar la cultura adequada, i només molt limitadament es focalitza a assegurar que el model de govern i les persones clau siguin les que han de ser. Aquest model regulador tradicional és un model insuficient, que llasta el dia a dia de les institucions financeres amb inacabables exigències d’informació i reports de tota mena, però no necessàriament aborda les causes fonamentals de risc. Si hi ha institucions en què la innovació és francament millorable, solen ser els organismes reguladors de tota mena.
És possible que la regulació s’orienti cap a les polítiques i els incentius interns d’una entitat o cap a la coherència dels seus models de govern, en comptes de centrar-se sobretot en el compliment d’infinitat de paràmetres quantitatius que conviden el regulat a cercar formes de complir amb les exigències mínimes alhora que el model de negoci i la cultura segueixen sense experimentar canvis fonamentals?
És difícil respondre aquesta pregunta, però cal un nou model regulador, un model que no soscavi la capacitat innovadora de les entitats financeres alhora que s’enfoca cap a les causes profundes del seu risc de continuïtat. Un model que se centri més en la supervisió y el diàleg constant, i menys en la regulació.
La sobreexigència regulatòria desincentiva el comportament innovador entre les entitats i genera grans costos de difícil justificació. Aquesta situació crea cultura i empeny les entitats a buscar fonts de benefici alternatives al negoci tradicional de vegades apartant-les de la seva missió i propòsit, o generant riscos nous. La sobreexigència regulatòria no sempre és el millor camí per reduir els riscos sistèmics
Per als reguladors, la innovació podria voler dir tornar als orígens: assegurar la lliure competència clàssica que mitigui per si mateixa el risc sistèmic i fomentar que el sistema bancari d’un país sigui ampli i divers, amb més entitats financeres i més petites, ben supervisades, en el sentit que defenso en aquest article, servint nínxols i comunitats determinades, i monitorant preventivament els riscos de contagi en el cas que una entitat tingués problemes. En comptes d’això, la supervisió europea fa anys que ens empeny a la consolidació en grans entitats. Un cras error, com bé haurien de saber els ens reguladors, ja que la concentració empobreix la competitivitat del sector, no incentiva prou el servei al client i, el més important, incrementa el risc sistèmic. Les vies de solució passen per un sistema regulador que se centri de facto en menor regulació amb un model orientat a la supervisió, més recurrent i de millor qualitat. Però és clar, això requereix més esforç i una mentalitat innovadora i flexible per dissenyar els models supervisors adequats, i d’això, cregui’m, en la majoria d’institucions, no anem sobrats.
