El món empresarial és una autèntica aventura, tan incerta i complexa com apassionant i plena d’oportunitats
Albert Bosch. Aventurer i emprenedor.
Fent una metàfora amb el món de l’esport i l’aventura, podríem dir que en la nostra història recent hem estat convençuts que la vida personal i professional és com l’esport; però si observem amb una mica més d’atenció, veurem que és més aviat com una aventura.
M’encanta córrer, i he participat en moltíssimes maratons i ultramaratons. Cadascuna m’ha exigit un gran esforç, molta perseverança, disciplina i patiment. Però en realitat córrer una marató és molt fàcil, perquè, al capdavall, tot depèn d’un mateix. La resta de coses estan totalment controlades per l’organització: marcatge de la ruta, reglament, cronometratge, avituallaments, metges, públic, etc. Més enllà del meu estat i el meu rendiment físic, pràcticament l’única incertesa que hi pot haver en una marató és que plogui o no plogui.
Córrer una marató és molt fàcil, perquè, al capdavall, tot depèn d’un mateix
Lògicament, una cosa és haver de guanyar unes olimpíades, èxit reservat a l’elit, i una altra de molt diferent, córrer una marató normal. Però com a analogia amb el món professional o empresarial serveix igual, perquè tampoc tots els negocis són Google o Amazon.
Invertint uns quants euros en la inscripció, ja tot queda organitzat. El risc de fallar i el cost d’oportunitat que suposa és molt baix. Si es troba malament o es torça un turmell i ha d’abandonar, tan aviat com es recuperi, com que ja està en forma només s’haurà d’inscriure en una altra de les moltes maratons que se celebren al nostre entorn. I si és el cas, s’aparta un carrer de la ruta, aixeca el dit i atura un taxi per portar-lo a casa o al seu hotel.
En una aventura també cal un enorme esforç i molta perseverança, disciplina i patiment. Però les incerteses i els obstacles que es trobarà al camí són immensos i constants. El risc d’inversió, el temps i l’energia que comporta aconseguir els grans pressupostos per a cada projecte són elevadíssims. I la possibilitat de fallar o el cost d’oportunitat és crític, perquè hi pot haver moltíssim en joc i si s’abandona, es perd tot el projecte i serà complicadíssim tenir una altra ocasió per intentar-ho. A més, quan em trobava sol a l’Antàrtida, si em trobava malament o em torçava un turmell i m’apartava una mica de la ruta per aixecar el dit, no hi havia cap taxi que s’aturés; simplement se’m congelava el dit.
En una aventura també cal un enorme esforç i molta perseverança, disciplina i patiment. Però les incerteses i els obstacles que es trobarà al camí són immensos i constants
En les seves 18 participacions a Roland Garros, l’“esportista” Rafa Nadal sempre ha trobat les mateixes dimensions de pista, el mateix reglament, el mateix criteri dels jutges i les mateixes valoracions del públic.
Només s’ha hagut de preocupar pel seu estat físic, pel seu nivell d’entrenament i pels seus contrincants.
Qualsevol directiu o empresari “aventurer”, a més de les seves capacitats i d’estar atent a la competència, ha de fer front a una incertesa constant en les normes, en la tecnologia, en els hàbits de mercat, en els convenis laborals, en les relacions dels socis, en la reputació, en els riscos legals o tècnics de la seva activitat, i en les crisis o els canvis sectorials o mundials.
Ens hem reflectit en l’esport per la seva capacitat d’entreteniment i generació d’emocions, però també com a exemple d’alt rendiment, de competitivitat i de valors com l’esforç o el treball d’equip. Tot això és molt positiu i necessari, però del tot incomplet.
Com més aviat s’adonin els professionals i les organitzacions que això no va d’esport, sinó que es tracta d’una autèntica aventura, més bé s’entendrà i es liderarà la complexitat, la incertesa i el procés de canvi exponencial en què ens trobem.
I com més aviat s’adonin el sistema educatiu i les generacions emergents que la vida professional no va d’estabilitat, sinó de saber mantenir l’equilibri, millor actitud tindran davant l’adaptabilitat, la proactivitat i l’aprenentatge continu que es requereix per desenvolupar-se en l’entorn empresarial.
En una aventura també cal un enorme esforç i molta perseverança, disciplina i patiment. Però les incerteses i els obstacles que es trobarà al camí són immensos i constants
La clau principal per gestionar una organització és saber gestionar bé les persones que la integren. Per això, cal que aquestes persones entenguin la base en què ens movem, perquè si només es preparen o aspiren a entorns estables per dur a terme la seva tasca –encara que sigui amb molt d’esforç, perseverança i eficiència–, no estaran sent realistes i hi haurà un desajust important entre la realitat i les seves expectatives. I això està sent, i serà més encara, una font d’ansietat, de desconnexió i de baix rendiment o compromís en tot el món professional.
Com més actitud aventurera hi hagi en una organització, més valenta, innovadora, resilient i creadora de valor serà, i més oberta estarà a potenciar, captar i aprofitar el talent clau pel futur. A més, més s’estabilitzarà a nivell emocional, perquè els canvis i les complexitats es viuran com a part de la normalitat d’acceptar i liderar, i no com un enemic horrorós a evitar.
A més, en un entorn en què els índexs de competitivitat ja són tan elevats en gairebé tots els sectors, és molt difícil destacar i millorar. En canvi, en un entorn més imprevisible i canviant, les oportunitats es generen constantment i hi ha infinitat de possibilitats de destacar, innovar i aconseguir crear un futur més pròsper per a l’organització.
Si li dic que correré una marató properament i que també competirà Eliud Kipchoge, actual campió olímpic i plusmarquista mundial, per qui apostaria? Però si li dic que correré una ultramarató d’una setmana a la selva de l’Amazones, feta en autosuficiència i d’orientació pura, per qui apostaria? En el primer cas està claríssim que no tinc cap oportunitat de guanyar, però en el segon se m’obren moltíssimes més possibilitats, ja que allà cal una actitud de veritable aventurer.
Ja no serveix allò d’haver de sortir de la zona de confort, perquè a ningú no li agrada estar inconfortable i aviat voldrà tornar-hi. Ara hem d’entendre que la zona de confort ha d’estar a acceptar, entendre i liderar aquesta aventura constant, apassionant i plena d’oportunitats.
Ara bé, també hem de ser bons esportistes, però només com a mitjà per poder desenvolupar-nos bé en la realitat de l’aventura empresarial.