En un país del perfil d’Espanya, que té com un dels seus màxims problemes estructurals l’elevada taxa d’atur, és molt important conèixer les dinàmiques del mercat laboral i entendre’n el comportament en relació amb la conjuntura macroeconòmica. Per a això, la denominada llei d’Okun és una eina molt útil i significxativa.
Servei d’Estudis del Consell General d’Economistes
En termes bàsics, estableix una relació inversa entre el creixement del PIB i la taxa de desocupació d’una economia, és a dir, correlaciona els punts percentuals de disminució de la taxa de desocupació per cada punt percentual que augmenta la taxa de creixement del PIB.
En el seu enunciat clàssic, la llei d’Okun estableix que, una vegada que s’aconsegueix un nivell d’ocupació acceptable en una economia, i es mantenen creixements constants del PIB entre el 2,5%-3%, per seguir disminuint la desocupació s’hauria de créixer almenys dos punts percentuals per cada punt de desocupació que es vulgui reduir.
És molt important tenir en compte a l’hora d’interpretar aquest valor que la llei d’Okun no és una llei com a tal, és a dir, no té una validesa universal, sinó que es tracta d’una sèrie d’observacions empíriques i relacions estadístiques, amb el corresponent suport teòric conceptual, i que es pot veure alterada pel comportament d’altres variables i del context macroeconòmic, diferent del que es contempla en les hipòtesis bàsiques en què es va desenvolupar. Per això, és molt comú que aparegui acompanyada del concepte ceteris paribus (en igualtat de condicions) en la majoria de les seves aplicacions.
Això es pot veure fàcilment quan estudiem la sèrie històrica de valors de la llei d’Okun d’una regió concreta. Per exemple, en el cas espanyol, la reducció de la taxa de desocupació per a un creixement del PIB donat era notablement superior durant l’època de recuperació (2013 i endavant) que en el període d’auge econòmic abans de la crisi, un fet lògic si entenem que com més baixa sigui la taxa d’atur més complicat serà seguir reduint-la.
Si aprofundim una mica més i fem l’exercici d’aïllar la taxa de desocupació de la fórmula de la producció real, obtenim el següent:
Δu ≃ Δln(Y/H) + Δln(H/E) + Δln(A) – Δln(Y) (1)
Malgrat que és una aproximació i, com dèiem abans, no ens hem d’agafar els resultats al peu de la lletra, sí que és un bon punt de partida que als economistes ens permet treure conclusions d’interès. La principal és que, davant l’absència de creixement de PIB real, l’augment de la productivitat per hora treballada, l’augment de les hores treballades per ocupat i l’augment de la població activa es veuran traduïts en un increment de la taxa de desocupació. En altres paraules, el creixement productiu de l’economia ha de ser superior al de la resta de variables esmentades perquè aquest es vegi reflectit sobre la taxa de desocupació.
Al començament, aquesta troballa va posar en relleu la importància que les polítiques econòmiques estiguessin orientades a reduir la taxa de desocupació, en virtut del fort impacte que això tenia sobre el creixement del PIB real. Tanmateix, aquest creixement es limita exclusivament al curt termini i a les fluctuacions d’aquest, i són el cicle econòmic i el desenvolupament tecnològic els que delimiten el creixement en el llarg termini.
Per això, malgrat la indubtable importància de mantenir la taxa de desocupació tan reduïda com sigui possible, és important que els esforços no es dirigeixin únicament a això i que també es dediquin recursos a inversions enfocades al llarg termini, com l’acumulació de capital tecnològic o físic o l’R+D+I
(1) U= Taxa de desocupació, I= PIB real, H= Hores treballades, E= Nombre d’ocupats, A= Població activa
