L’origen d’aquesta paraula ve de la unió entre stagnation (estancament) i inflation (inflació). En conseqüència, l’estagflació consisteix en la concurrència de dues situacions que no solen coincidir: alta inflació amb estancament o fins i tot recessió de l’economia.
ERNESTO IGNACIO GÓMEZ TARRAGONA. Degà president, Col·legi d´Economistes de la Rioja
No obstant això, aquest terme utilitzat a partir del 1965 venia a referir-se també als episodis d’inflació no sols amb estancament o recessió de l’economia, sinó amb augment de les taxes de desocupació.
Si partim de la definició més habitual que recull inflació i recessió, hem de tenir en compte que la recessió sol definir-se com a decreixement del producte interior brut (PIB) durant almenys dos trimestres consecutius. Per tant, inflació elevada en un entorn amb almenys dos trimestres consecutius de reducció del PIB.
La recessió sol definir-se com a decreixement del producte interior brut (PIB) durant almenys dos trimestres consecutius
Recordo com si fos ahir quan a finals del segle passat el meu professor de Macroeconomia, el Dr. José Antonio Durán de Lara, ens alertava del llavors improbable dimoni de l’estagflació. En aquell moment semblava una cosa exòtica pròpia de llocs com el Japó i amb molts matisos. Doncs bé, durant els últims anys aquest terme se’ns ha fet perillosament conegut. No hem viscut un procés d’estagflació però hi hem sigut a prop: alta inflació amb baix creixement econòmic, amb un creixement que no oferia gaires esperances quant a les taxes de desocupació.
Així doncs, aquest entorn, que a mi sempre m’ha semblat propi d’economies envellides i esgotades, és terriblement endimoniat per a la macroeconomia tradicional. La política monetària no pot fer gaire enfront de l’estagflació: si apuja els tipus d’interès per abaixar la inflació, cau el creixement econòmic. I si abaixa els tipus d’interès per reactivar l’economia, la inflació continua descontrolada. Una elecció complexa.
El mateix succeeix amb una política fiscal generosa que tendeix a reactivar l’economia. En fer-ho es reactiva la inflació. I si no es fa, acaben pagant-ho amb més força els més desfavorits.
Finalment, i per a més complexitat, la inflació dels últims anys, juntament amb baixes taxes de creixement, té un component diferent als EUA que a Europa, amb la qual cosa les receptes per a l’erradicació també han de ser diferents. I, a sobre, l’estagflació no afecta de manera igual tots els béns i sectors, és per això que les mesures han de ser menys generalistes i més quirúrgiques.
La política monetària no pot fer gaire enfront de l’estagflació: si apuja els tipus d’interès per abaixar la inflació, cau el creixement econòmic
L’exemple més senzill ve constituït per la pujada terrorífica de matèries primeres viscuda amb la guerra d’Ucraïna. Per exemple, les pujades del preu del gra i del petroli. Totes dues generen inflació i, en un entorn de baix creixement, cal lluitar aplicant mesures concretes que tendeixin a disminuir el preu de tots dos productes. En el cas del gra, impulsant polítiques de sembra a Espanya en lloc d’importar-lo. En el cas del petroli, buscant alternatives més eficients que consumeixin menys energia i afavorint les renovables.
També seria positiu disminuir els alts nivells de deute. Estem vivint nivells molt alts que poden provocar finalment problemes de credibilitat que afectin el creixement.
Un altre tipus de mesures ha d’anar orientat a augmentar la productivitat, potenciar l’R+D i accelerar la digitalització per reduir costos. Sobre la productivitat, convindria parlar molt més a Espanya. Tenim una de les productivitats més baixes del nostre entorn i, no obstant això, rares vegades s’afronta un debat seriós sobre aquesta qüestió. Però aquesta és una altra història.
