Permeti’m, estimat lector, que comparteixi amb vostè una breu història personal.
Dr. Marcos Eguiguren. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting
Després d’una carrera professional com a emprenedor i banquer, vaig començar a introduir-me en el camp del desenvolupament sostenible en el sector financer fa més de vint-i-cinc anys, quan gairebé ningú parlava d’aquestes coses. Vaig contribuir a impulsar empreses de crowdlending, quan aquest terme no s’havia encunyat encara per a finançament de projectes socials i mediambientals. Vaig col·laborar en el disseny de models d’anàlisis de risc de crèdit basat en el que avui anomenem criteris ESG a finals dels noranta del segle passat. Vaig participar en el consell d’administració de fons d’inversió verds i de bancs ètics i sostenibles, i fins i tot vaig dirigir la principal associació mundial de banca basada en valors. Avui dia, segueixo actiu en el sector i dirigeixo una càtedra internacional sobre finances sostenibles en una prestigiosa escola de negocis. Vaja, que se suposa que soc un expert internacional en aquesta especialitat… Doncs no cregui vostè que ho tinc tan clar. De fet, començo a dubtar de mi mateix i a recordar la coneguda frase de Sòcrates: “Només sé que no sé res.”
Li asseguro que, per estar al dia de les novetats, només en el meu particular nínxol de coneixement, necessitaria tenir dies de 48 hores i estar estudiant constantment. A més, cada vegada que m’ajunto amb col·legues de tota mena a parlar d’aquests temes, especialment si és gent que està molt ficada en l’especialitat dins del sector, a vegades em sento estrany. Indefectiblement, la conversa gira al voltant de compliance, estàndards, acrònims indesxifrables, regulacions, directives europees, decrets, articles de lleis, etc. Pocs, o ningú, es refereixen a models de negoci, a l’essència de l’entitat financera, al seu ADN, a la reconfiguració del seu balanç, als seus valors i a com aquests impacten en les decisions de negoci. Algun es refereix a l’impacte o al reporting, però sempre en el context d’alguna nova directiva o norma d’obligat compliment, rarament com una innovació destacable de la seva entitat. No sé. Em sembla estar parlant amb robots que creuen que un sector financer que defensa la sostenibilitat es mesura pel nombre de pàgines dedicades al tema al diari oficial de la Unió Europea, encara que, tal vegada, el problema el tinc jo, que m’estic convertint en un vell dinosaure.
La inflació de normes, creient que encara ets influent en el món, crea un greu problema geopolític del qual tu mateix ets l’única víctima
L’ERA DE LES REGULACIONS
Deixant aquesta història personal a part, la veritat és que tenim el que ens mereixem. Molt especialment a la vella Europa, hem creat un monstre i tots en som una mica culpables. En l’àmbit de la sostenibilitat, com en tants altres, fa ja més de trenta anys que la benintencionada societat europea va demanant prohibicions, regulacions, intervenció pública: “Cal prohibir això, i allò! Obliguem les empreses o els ciutadans que facin A o B! Defensem això i allò altre!”, etcètera. I totes aquestes peticions, a ple pulmó, emparades per una perillosa superioritat moral, es converteixen per a la classe política i per a la ingent armadura del públic, desitjós sempre de justificar la seva existència i de fer-se imprescindibles, en alguna cosa semblant al somni humit d’un talibà. “Empaperem-los a normes, ho estan demanant!”, deuen pensar els polítics i els buròcrates. I igual que es diu dels somnis: vigila amb el que demanes, podria convertir-se en realitat. Jo mateix he caigut en aquest error en algunes ocasions, hi ha coses que mai hauria d’haver demanat.
I així ens va. Aquesta escola talibana del públic a Europa que prioritza la imposició i la regulació estricta al davant de la influència i l’incentiu posa el focus en la labor dels tecnòcrates abans que a potenciar la dels líders empresarials, i així, aquests, cansats de normes, traves, taxes i impostos en qualsevol àmbit del negoci, deleguen en els primers l’adequació de les seves empreses als paradigmes d’un món més sostenible; més ben dit, a les exigències de la regulació en aquest camp, en lloc de liderar ells mateixos una transformació més profunda i més centrada en el propòsit de les seves companyies, i maten així la veritable innovació i el compromís social.
EL CORRECTE VS. L’OBLIGAT
L’excés de regulació causa relativisme moral, ja que, en el cas que ens ocupa, el ciutadà corporatiu podria deixar de fer les coses perquè eren “el correcte” i passar a fer-les perquè són “l’obligat”.
La gràfica adjunta ens permet veure quins nivells de regulació són acceptables i potencien la innovació privada i el propòsit empresarial cap a l’objectiu teleològic de cada tema objecte de regulació, quins comencen a ser excessius però tolerables i quins es converteixen en una càrrega inassumible que força les empreses a buscar altres sortides o negocis alternatius.
Però, si només fos això! En un món cada vegada més multipolar, encara que globalitzat, i en el qual Europa porta dècades perdent pes, la imposició de nivells de regulació absurds emparats en la típica superioritat moral europea, que entren en massa casos en l’anomenada “zona de rebuig i ineficàcia” de la gràfica adjunta, posa les nostres empreses en perill i els dificulta competir d’igual a igual amb grans conglomerats d’altres latituds, la visió dels quals sobre la necessitat del desenvolupament sostenible existeix, però és més laxa i pragmàtica. La inflació de normes, creient que encara ets influent en el món, crea un greu problema geopolític del qual tu mateix ets l’única víctima. El teu pes en el món és ja menys rellevant, no contribuiràs significativament al gir necessari davant dels reptes de la sostenibilitat mentre altres zones de la Terra no accelerin els seus passos (és un repte planetari, no europeu) i perjudicaràs i afebliràs més la teva economia amb regulacions excessives, per sobre de les òptimes, i construiràs una Europa feble de la qual el bé més preuat, la llibertat, pot estar en perill.
Continuo sent un ferm defensor del desenvolupament sostenible i de l’adequació de l’economia i de l’activitat empresarial pel que fa als valors humans i a l’obvietat d’un planeta finit però l’excés regulador pot tenir efectes indesitjables i només satisfà el somni del talibà.
