A la Càtedra de Competitivitat de les Pimes de la meva universitat vam decidir preparar un congrés internacional per a l’any 2030. Com a membre més veterà del grup, em van responsabilitzar de presentar una proposta i d’executar-la.
Josep-Francesc Valls. Cátedra Retail BSM-UPF
—Quin creu que ha de ser l’enfocament en parlar de les pimes? —em preguntava el director fa sis mesos.
—Crec que hauríem de reunir paritàriament empresaris de pimes i experts per debatre primer i aplicar posteriorment el que s’hagi discutit. Proposo tres dies de debat, un de dedicat a les raons que condueixen a la gran diferència de volum entre les pimes d’uns països i uns altres; el segon, sobre el que es perden els països amb pimes febles, i el tercer, sobre la forma més ràpida d’estrènyer la bretxa.
Vaig exposar al claustre virtual aquestes idees inicials i les vam debatre a la xarxa. Va haver-hi likes d’aprovació. I em vaig posar a la feina.
No vull que aquest congrés es converteixi en un acte exclusivament acadèmic per mirar-nos al melic, presentar ponències valuoses i publicar-les posteriorment
Quant al format, vaig optar per fer-lo online: ràpid i directe, sense despeses de desplaçament ni deterioració mediambiental. Per decidir l’àmbit, vaig ingressar a la base de dades amb la finalitat de seleccionar els experts europeus que havien publicat alguna cosa interessant sobre el tema en els últims cinc anys en revistes d’índex d’impacte (IF) superior a 3 i en les professionals, me’n van sortir uns 600; en un vademècum posat al dia em van aparèixer 200 càtedres que contenien la paraula pime entre els 35 països incloent-hi els vuit d’ingrés més recent —Turquia, Sèrbia, Montenegro, Albània, Macedònia del Nord, Bòsnia i Hercegovina, Ucraïna i Moldàvia—. Més difícil va resultar identificar les tesis doctorals sobre el tema, ja que, encara que la majoria de les universitats les publica, ho fan amb molt retard. A la base de dades resultant d’un miler d’experts, vaig proposar a les grans organitzacions nacionals representants del col·lectiu que es convertissin en partners perquè convoquessin a l’esdeveniment mil empresaris de pimes per realitzar la trobada paritària a nivell europeu. Van acceptar immediatament quan els vaig explicar l’objectiu i com es produirien els debats: sessions de dues hores —tres al dia per a cada bloc— compostes per un ponent que hauria enviat prèviament un arxiu amb material que resumiria en 15-20 minuts a manera d’introducció; i per dos intervinents, un empresari i un expert. Després del col·loqui entre els tres, amb el suport permanent de material audiovisual projectat, seguiria el debat online en paral·lel amb els participants, que s’acabaria quan efectivament s’hagués esgotat. Cada bloc haurà d’aconseguir unes conclusions i un pla en una doble direcció: continuar impulsant acadèmicament articles i casos sobre els tres enfocaments entorn de les pimes a desenvolupar en els pròxims anys i generar mecanismes aplicables a l’interior de les empreses.
—No vull que aquest congrés es converteixi en un acte exclusivament acadèmic per mirar-nos al melic, presentar ponències valuoses i publicar-les posteriorment —li vaig dir al director—, el 2030 ja no es poden realitzar esdeveniments des d’aquesta perspectiva. Busco la interacció amb l’empresa.
El director va assentir i va afirmar que les càtedres han d’actuar sempre en aquest sentit. Vam tancar el pressupost i el vam associar a un programa Horizon de la UE: realitzaríem l’esdeveniment i desenvoluparíem després una sèrie d’activitats acadèmiques, casos, aplicacions, coaching i interaccions amb les empreses. No va resultar difícil obtenir-ho per a tres anys.
La majoria dels països tendeixen a legislar com si totes les empreses fossin grans com, per exemple, per escurçar la morositat
TRES BLOCS
Vam nomenar tres coordinadors, un per a cada bloc. Al primer li vam demanar que pensés sobre els motius de la diferència en la dimensió i volum de les pimes entre uns països i uns altres i que enfoqués la productivitat comparada:
—Podríem, en primer lloc, estructurar els grups d’empreses segons facturació, nombre de treballadors i rendibilitat en els 35 països —m’explica el primer coordinador— i realitzar una radiografia completa de la realitat de les pimes; existeixen bons estudis, però no el mapa real de l’evolució comparada entre la rendibilitat de les grans, les mitjanes i les petites i les microempreses, i de quina ha de ser la dimensió mínima per sobreviure. Després, comparar l’evolució de la productivitat entre els països del nord, del sud i de l’antic bloc soviètic, tenint en compte l’evolució de les revolucions tecnològiques. Finalment, analitzar les coordenades que condicionen en cada país.
—Em sembla bé —vaig respondre. Així mateix, més que una anàlisi per país, que resultaria farragós, jo ho faria per cadascun dels tres grups regionals: nord, sud i exbloc soviètic, i també reduiria la part més històrica per aproximar-nos a com la feblesa de les pimes els fa més vulnerables en les crisis, posant els casos concrets de la del 2008 i de la covid del 2020.
El segon coordinador em va proposar un desenvolupament molt complet:
—Ens preguntem què es perden les petites i mitjanes empreses sent tan petites —em va explicar—. Podríem agrupar les tres ponències entorn de: 1) la dificultat d’innovar i, per tant, veure’s obligades a actuar com en el passat quan els mercats canvien ràpidament; 2) la dificultat de planificar que obliga l’empresari que està al capdavant a actuar com one men show, sense economies d’escala, amb baixes exportacions, amb pitjor talent i, lògicament, amb baixos o nuls beneficis, i 3) el difícil accés als mercats financers que produeix tipus d’interès més cars.
LA TAZA D´ATUR
I el tercer, sobre com reduir la bretxa, em va plantejar el següent:
—M’agradaria presentar alguns supòsits —va dir el tercer coordinador— de com el creixement de les pimes reduiria tres o quatre punts la taxa d’atur als països (i són els que disposen de les pimes més reduïdes els qui la tenen més alta) i el mateix sobre l’efecte en la reducció del dèficit fiscal. Afegiria algunes modificacions legals que haurien d’introduir els governs per afavorir les pimes, quan la majoria dels països tendeixen a legislar com si totes les empreses fossin grans com, per exemple, per escurçar la morositat. Finalment, plantejaria els canals d’alternatives financers (crownlending, per exemple) per millorar-ne el finançament.
Sis mesos després de l’encàrrec del director, ja van culminar les tres sessions amb 2.000 participants. En la majoria de les sessions, va haver-hi entusiasme discursiu i alguns col·loquis van superar el temps prefixat, però tot estava previst i va transcórrer quan tocava. Vam pagar adequadament tots els col·laboradors i vam complir amb el pressupost, que és una cosa indispensable en aquesta mena d’esdeveniments. La segona part, probablement la més interessant, comença ja mateix. No tinc cap dubte que serà tan reeixida com la primera. Els n’informaré.
