El terme de regulació macroprudencial fa referència a l’enfocament en la regulació financera dirigit a mitigar
el risc del sistema financer (o risc sistèmic) com un tot.
FRANCISCO MENARGUES GARCÍA. Degà de l’Il·lustre Col·legi Oficial d’Economistes d’Alacant. President del Consell de Col·legis d’Economistes de la Comunitat Valenciana. Membre del Ple i de la Comissió Permanent del Consell General d’Economistes
La política macroprudencial ha cobrat especial protagonisme des que la crisi financera global del 2007-2008 va mostrar que salvaguardar la solvència individual de les entitats financeres pot ser una condició necessària, però no suficient, per garantir l’estabilitat financera.
La fallida de Lehman Brothers el 2008 i la més recent del Silicon Valley Bank el 2023 han mostrat com els problemes en una entitat poden generar inestabilitat en tot el sistema financer a través de les interrelacions existents entre les entitats. És a dir, és possible que les activitats d’una entitat financera, donades les circumstàncies macroeconòmiques actuals i el comportament de les altres entitats financeres i les connexions que existeixen entre aquestes, suposin un risc potencial per a l’estabilitat financera d’un país en el seu conjunt.
ASSEGURAR LA SOLVÈNCIA
Abans de la crisi financera global es considerava que per aconseguir l’objectiu de tenir un sistema financer sòlid, segur i estable n’hi havia prou amb assegurar la solvència de cada entitat financera de manera individual. No obstant això, la crisi va tenir l’origen en l’acumulació de certs desequilibris en el sector financer que tenien una dimensió essencialment macroeconòmica, la qual cosa va posar de manifest que l’enfocament microprudencial, entitat a entitat, mercat a mercat, era insuficient per assegurar l’estabilitat financera del sistema en el seu conjunt.
Per fer-ho es va creure necessari que els responsables de la política econòmica disposessin d’un conjunt d’instruments propis addicionals. Més específicament, la política macroprudencial és l’encarregada de garantir la solidesa del sistema financer davant del risc sistèmic, que és el risc que la inestabilitat financera es torni tan generalitzada que dificulti el funcionament del sistema fins al punt que el creixement econòmic i el benestar de la població es vegin afectats negativament. Els instruments de política macroprudencial emergeixen en aquest context amb l’objectiu final d’incrementar l’estabilitat financera per limitar el risc sistèmic i complementar els tradicionals instruments microprudencials, centrats a reduir el risc individual de cada entitat. El prefix macro al·ludeix, d’una banda, al fet que adopta un enfocament que té en compte el conjunt del sistema financer i, d’una altra, al fet que pretén estabilitzar el cicle financer, per les repercussions d’aquest mateix en el cicle econòmic.
El terme prudencial es refereix al fet que ha d’actuar preventivament, en primer lloc, intentant disminuir l’acumulació de risc sistèmic o l’eventual materialització i, en segon lloc, generant coixins (principalment, recàrrecs en els requeriments de capital dels bancs) que permetin esmorteir l’impacte del risc sistèmic en cas que es produeixi.
Els instruments de política macroprudencial es poden agrupar en tres categories:
• Mesures relacionades amb el capital.
• Mesures relacionades amb els prestataris.
• Mesures relacionades amb la liquiditat.
S’ha constatat que l’aplicació d’aquests instruments millora la capacitat de resistència del sistema financer i s’incrementen així els coixins de capital i de liquiditat. Cal assenyalar que la política macroprudencial no pot considerar-se a part, ja que les mesures microprudencials, macroprudencials i de política monetària estan estretament vinculades, pel fet que la política monetària pot afectar l’estabilitat financera i que la política macroprudencial pot influir sobre l’estabilitat de preus en compartir totes dues polítiques el mercat de crèdit com a canal de transmissió. D’altra banda, cal esperar que en els pròxims anys hi hagi avanços importants en el desenvolupament de polítiques macroprudencials en l’àmbit dels mercats de valors i companyies asseguradores. La política macroprudencial per al sector bancari pot no ser suficient per contenir els riscos sistèmics que amenacen l’estabilitat financera si deixa fora la resta dels sectors financers.
Cal esperar que el conjunt d’eines macroprudencials desenvolupades, així com la creació de l’Autoritat Macroprudencial Consell d’Estabilitat Financera (AMCESFI), contribueixin a reduir la probabilitat d’ocurrència de crisis financeres en el futur i, arribat el cas, a mitigar l’impacte sobre l’economia real i el benestar del conjunt de la societat
