Un article publicat per Esteban Hernández a El Confidencial cap a mitjans d’aquest mes d’agost tan tòrrid em va fer pensar. L’article es titulava El juez que explica los turbadores efectos del exceso de regulación para la gente común i el seu autor s’hi feia ressò del llibre acabat de publicar per Neil Gorsuch, jutge del Tribunal Suprem estatunidenc, que porta per títol Over Ruled: The Human Toll of Too Much Law.
Dr. MARCOS EGUIGUREN. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting
He de confessar, benvolgut lector, que encara no he llegit aquest llibre, encara que ja està a la llista d’espera a la tauleta de nit, però algunes notes i reflexions del mateix Hernández al seu article ja em van semblar interessants. Assenyalo una de les seves frases, agafades del llibre del mateix autor, perquè, a partir d’aquí, em permeti elaborar la meva teoria: “La complexitat és un subsidi per als rics i poderosos. Les grans corporacions, els individus ben connectats i amb recursos poden esquivar tots els tràmits burocràtics”.
No oblidem que el llibre el subscriu, ni més ni menys, que un jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, algú que té com a rol principal en el seu dia a dia la interpretació de lleis i normes complexes al més alt nivell i la impartició de justícia sobre la seva base. No parlaré més d’aquest llibre, encara que prometo dedicar-li algun article més endavant quan hagi pogut llegir-lo i digerir-lo en profunditat, però alguna cosa em ressona en la frase del paràgraf anterior i en la possible vinculació amb el món de les pimes.
La complexitat és un subsidi per als rics i poderosos. Les grans corporacions i els individus ben connectats i amb recursos poden esquivar tots els tràmits burocràtics
Si un jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units diu frases com aquesta i les argumenta detalladament amb exemples del seu propi país, imagini’s el que podríem dir de l’embull normatiu a la nostra estimada Unió Europea, on les lleis, normes i directrius es generen i es reprodueixen amb la facilitat d’una epidèmia vírica en tots els nivells imaginables: europeu, nacional, autonòmic, provincial, comarcal, local, així com en altres àmbits diferents de l’administració. Per això, ara que estem parlant de pimes, m’agradaria, si vostè és un petit o mitjà empresari, reflexionar sobre les traves administratives o fiscals que considera innecessàries —encara que, per desgràcia seva, les sectes monacals que poblen la nostra política i la nostra administració imposant la seva peculiar visió del que és bo per a la societat no ho vegin igual—, ja que es troba en el dia a dia de la gestió de la seva companyia. Estic convençut que la llista de greuges que li produeix la seva relació amb tota mena d’administracions deu ser interminable.
EVITAR ELS MONOPOLIS
Però la frase del magistrat del Tribunal Suprem estatunidenc connecta amb el més profund de la filosofia antimonopoli. Economistes prestigiosos tan dispars com John Maynard Keynes o Milton Friedman van defensar, des d’angles diferents, la necessitat d’evitar els monopolis, excepte en situacions molt puntuals. És obvi que, quan una empresa és més gran i té més recursos, pot complir més eficientment o superar les traves normatives amb més facilitat. En el fons, la labor del compliance corporatiu es redueix a això. La conclusió central a la qual podem arribar després d’interpretar la nostra frase de capçalera en clau de petita i mitjana empresa és que l’excés de regles i normatives afavoreix l’emergència d’oligopolis i monopolis, altera la lliure competència i dificulta la capacitat de les pimes per prosperar i subsistir en sectors en els quals hi ha competidors de més envergadura i en els quals les regulacions actuen com a element artificial de desavantatge competitiu generat per les diverses administracions cap a les pimes, i tot plegat desvinculat realment de la veritable capacitat competitiva de cadascuna de les empreses privades en lliça.
Intentaran convèncer-lo dient que la miríada de normatives és imprescindible per garantir el benestar de la ciutadania, però de debò compra vostè aquest discurs? De debò aquest hipernormativisme és imprescindible per garantir el bon fer de les coses? No seria millor dir que l’hipernormativisme és imprescindible per justificar l’existència de les institucions, de les quals la mateixa raison d’être rau a generar o supervisar el compliment de normatives generades per elles mateixes?
COMPLIR LA NORMATIVA
Li diran que el compliment de la normativa és una necessitat competitiva i que qui no pot complir-la —o no íntegrament— no pot tenir llicència per operar, frase que subscriuria si ens trobéssim davant de marcs normatius assenyats i pertinents. No. L’hipernormativisme és el principal problema de les societats avançades avui i no el veiem, ens deixem endur per altres assumptes i no veiem les dents del llop quan ja ens mosseguen el cul. Aquest és, és clar, el principal problema de les pimes avui, també a Espanya. Però, no es desesperi, que l’Estat és capaç de generar el problema i de regular per contribuir suposadament a la solució d’un problema que ell mateix ha creat: orquestrarà determinades ajudes a les pimes del sector que sigui que minaran la seva competitivitat encara més i aprovarà una rica legislació antimonopoli per lluitar de manera ineficient contra la realitat que ell mateix contribueix a crear amb el seu hipernormativisme.
És per tot això que em sorprèn tant el tipus de relació amb el públic que les diferents associacions que aglutinen els petits i mitjans empresaris practiquen de vegades, a través de la qual busquen el suport de l’administració, a voltes amb la cerca de subsidis o de legislació més favorable per a una activitat o altra i no es posicionen de manera més valenta davant la gran necessitat de la simplificació normativa, sigui com sigui. És tan enorme la dimensió i el poder de l’administració que segresta la voluntat de la societat civil i fa que aquesta jugui a un joc que no li toca ni li aporta cap benefici. L’associacionisme de les pimes no és una excepció i pateix la “síndrome d’Estocolm”. No solament no volem adonar-nos que l’administració ens ofega, sinó que li permetem fer-ho i busquem una manera de ser ofegats el més indolora i políticament correcta possible.
Les associacions de pimes a nivell nacional i europeu han d’iniciar una croada de simplificació normativa com a eix central de la seva funció. Han d’alliberar-se de la síndrome d’Estocolm que les atrapa i lliurar aquesta batalla per a la veritable lliure competència. En cas de no ser així, cada dia estarem més empresonats entre els grans conglomerats i l’immens paquebot del públic i la supervivència de moltes pimes estarà en perill.
POSTDATA
Si algun dia vostè em vol visitar, veurà que al meu despatx tinc sempre una ampolla buida de plàstic d’un sol ús, amb el tap obert amb el normatiu mecanisme (des del 3 de juliol del 2024) que li permet romandre sempre unit a aquesta.
No tinc aquesta ampolla a la vista perquè se m’hagi oblidat reciclar-la o com a símbol de respecte especial a la necessitat d’usar cada vegada menys plàstic, necessitat que entenc i comparteixo, sinó com un recordatori visible del nivell d’estupidesa que poden arribar a presentar els nostres legisladors
