Al llarg de la història els avanços tecnològics i la geopolítica, a vegades, han coincidit a fomentar prosperitat, però, en d’altres, han actuat en sentits oposats, fet que ha provocat tensions de diversa gravetat. Quina serà la conjunció de totes dues forces aquest 2025?
JUAN TUGORES QUES. Catedràtic d’Economia de la UB
Quan s’utilitza l’expressió “duel de titans” en l’esfera internacional recent, la primera referència és, gairebé inevitablement, la pugna per l’hegemonia mundial que de forma cada vegada més oberta mantenen els Estats Units i la Xina. Des del 2015, amb el pla “Made in China 2025”, poc després de l’arribada a la presidència de l’actual lideratge al país asiàtic, es va explicitar l’objecte d’aconseguir el lideratge per al cap de deu anys, que es compleixen ara, en àmbits tecnològics considerats claus per a l’hegemonia econòmica i política. Amb la mateixa rotunditat, les campanyes electorals que van portar l’actual president dels Estats Units al càrrec, tant el 2016 com el 2024, es van basar en el manteniment –com a mínim– de la posició de lideratge ostentada des de la Segona Guerra Mundial per aquest país. Aquest obvi “duel de titans” serà, sens dubte, un aspecte central del que passi aquest 2025, amb impactes més que col·laterals sobretot el planeta.
Per dotar de context aquesta pugna, potser és interessant referir-nos a les tensions entre dues de les principals forces que han funcionat al llarg de la història de la humanitat, a vegades col·laborant, a vegades contraposant-se. D’una banda, els avanços científics i tecnològics que han anat possibilitant millores en els nivells de vida, que faciliten no sols accedir a majors nivells de producció de béns i serveis, sinó, sovint, també noves formes de connexions, de comunicacions i transports, no sols de mercaderies, sinó de persones i idees. I d’altra banda, les realitats geopolítiques que a vegades han facilitat aquestes connexions però que, en altres casos, han generat barreres artificials que han dificultat o bloquejat el que la tecnologia possibilitava. Des d’aquesta perspectiva els avanços en la globalització des de les últimes dècades del segle XX van suposar una conjunció entre millores tecnològiques en transports i comunicació acompanyades per unes polítiques en conjunt favorables a les connexions internacionals, mentre que en els últims temps la reaparició de tensions geoestratègiques estaria evidenciant l’“altra cara” de la relació tecnologia-geopolítica, amb creixents evidències de proteccionisme, fragmentacions, recels als mercats oberts, reaparició de fronteres de tota mena, sancions, bloquejos i fins i tot guerres. I, en aquesta mateixa lògica, gran part de l’expectació que suscita el 2025 es pot interpretar en termes d’una nova fase de confrontació entre avanços tecnològics espectaculars, incloent-hi (però no exclusivament) la intel·ligència artificial, i una geopolítica més de confrontació i de fragmentació que d’integració. Seran els avanços recents la nova “internet” compartida o, per contra, es tractaran de formulacions agressives d’uns davant (contra) uns altres?
Per dotar de context aquesta pugna, potser és interessant referir-nos a les tensions entre dues de les principals forces que han funcionat al llarg de la història
La impredictibilitat de les actuacions i respostes dels principals actors el 2025 complica les tasques d’anàlisis i prospectiva. S’esgoten les formulacions sobre com el “factor humà”, la idiosincràsia dels lideratges singulars amb creixent protagonisme el 2025, obliga a “modular” (siguem prudents) els enfocaments en termes d’estricta racionalitat. La “teoria de jocs”, els plantejaments més sofisticats de comportaments estratègics, va per lliure… Però convé recordar que aquesta “lluita de titans” entre tecnologia i geopolítica ja ha produït episodis interessants en el passat, dels quals potser podríem extreure alguna lliçó o moralitat. Una comparació cada vegada més freqüent entre els qui es refereixen al “declivi d’occident” –i més en concret sovint al de l’“imperi” estatunidenc– és el paral·lelisme amb la caiguda de l’imperi romà, un llarg procés en què (la degradació de) els aspectes de valors sociopolítics i culturals i les dimensions demogràfiques (evolució comparativa de natalitats i fluxos migratoris) van exercir un paper equiparable a les dimensions econòmiques, polítiques i militars. El resultat va ser, en tot cas, que el que podríem denominar el “mercat únic + moneda única” de la gran Roma (incloses les vies de comunicacions i la tradició jurídica que en bona part perduren) no es va poder mantenir davant les noves tensions geopolítiques que van originar “fragmentacions”, en l’expressió que torna a estar d’actualitat. Així mateix, cal recordar com la “Ruta de la Seda”, que durant segles va permetre una eficaç i fluida (per a la tecnologia de transports de l’època) connexió que anava des de la Xina fins a les ciutats d’Europa occidental (inclosa la Venècia de Marco Polo) passant per pròspers punts intermedis a l’Àsia Central i a l’Orient Mitjà, es va veure col·lapsada per friccions polítiques i militars que la van fer impracticable. No és casualitat que des de fa anys la iniciativa de la Xina per estendre la seva influència adoptés la denominació de la “Nova ruta de la Seda”.
La impredictibilitat de les actuacions i respostes dels principals actors el 2025 complica les tasques d’anàlisi i prospectiva
Per als que no vulguin anar tan lluny en el temps, és instructiu recordar que els avanços del segle XIX i principis del segle XX –inclosos els ferrocarrils, els vaixells de vapor, el telègraf, etc.– van propiciar el que alguns anomenen la “primera globalització”, amb augments notables en els indicadors de connexions comercials i financeres, especialment des de les últimes dècades del segle XIX. Aquesta dinàmica semblava imparable fins que les tensions geopolítiques –atiades per algun “factor humà”– la van frenar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Fa poc, la directora de l’FMI, C. Lagarde, presentava la dècada dels anys 20 del segle passat precisament com una tensió entre la continuïtat d’uns avanços que possibilitaven “unir/integrar” més el món –inclosos automòbils, televisió, aplicacions generalitzades de l’electricitat–, però en contraposició al repunt de tensions geopolítiques, rivalitats accentuades per altres “factors humans” que van acabar conduint primer a una Gran Depressió i, poc després, a la Segona Guerra Mundial.
Els avanços del segle XIX i principis del segle XX –inclosos els ferrocarrils, els vaixells de vapor, el telègraf, etc.– van propiciar el que alguns anomenen la “primera globalització”
Amb aquests precedents, podríem dir que la “pugna de titans” el 2025 serà principalment la que s’està produint entre, d’una banda, millores tecnològiques que, adequadament utilitzades, propiciarien millorar nivells de vida i benestar, afrontar de manera cooperativa problemes que són intrínsecament supranacionals (inclosos els temes mediambientals i els riscos latents sobre la salut global) i, d’altra banda, les evidents tensions i friccions geopolítiques que assoleixen el seu màxim –una altra lliçó de la història– quan està en joc l’hegemonia mundial, una cosa difícil de compartir… Com se substanciarà ara, en l’escenari d’aquest 2025, aquesta pugna? Quin paper tindrà la racionalitat enfront dels vessants més viscerals i primaris del “factor humà”?
