Des de fa uns anys han proliferat els cursos i conferències al voltant del rol del director/a de RH entenent la seva figura com el “responsable de la felicitat dins de les empreses”. Però és aquesta la funció que ha de desenvolupar?
SÍLVIA VÍLCHEZ. Directora de Personas a Interim Manager.
La funció de RH en les últimes dècades ha patit una transformació important i significativa. De gestors de nòmines, a gestors de nòmines i relacions laborals, directors de persones centrats en el desenvolupament dels professionals, membres del Comitè de Direcció i partners estratègics de la Direcció General. Fou en aquesta nova etapa quan tothom va tenir clara la necessitat que la funció estigués molt qualificada acadèmica, idiomàtica i tecnològicament. I també fou aleshores quan es va començar a exigir la necessitat de la comprensió del negoci i de la seva trajectòria, tot fent una immersió profunda dins de l’activitat real de l’organització.
Així, RH va guanyar en prestigi, posicionament i, encara més important, va disposar de recursos, legitimitat i recolzament per poder emprendre accions de profunda transformació organitzativa, liderant projectes al més alt nivell i, erigint-se, com mai, en agents de canvi.
Entrar ara, però, a consolidar el discurs que la nostra missió s’ha de centrar a “fer felices les persones” inevitablement em genera certes pors. Tornarem a tenir un rol soft i no hard en l’àmbit de l’equip directiu? Què significa “fer feliços als treballadors/es”? No havíem quedat que la gent és adulta, madura, coresponsable i ja ve feliç i motivada des de casa? Tornarem, doncs, a models paternalistes, dependents i exigents on uns ofereixen i els altres esperen? Acceptaran les noves generacions que algú s’erigeixi per a ells en “agents de la felicitat”? No és massa vulnerable aquest model? La discussió torna a estar servida.
Van ser necessaris molts anys de generació, esforços, lluites, preparació i coherència perquè els RH arribessin on varen arribar. Començar a transformar-ne el perfil (copiant fórmules anglosaxones sense explorar-les del tot) i no dimensionar-ne les conseqüències pot resultar en un camí de no tornada. Convido a la comunitat (també a l’acadèmica, que en aquests debats és poc visible) a participar d’aquesta qüestió. La dissertació no vol dir que “generar entorns de treball sans, sostenibles i feliços” no sigui missió d’aquesta direcció (per descomptat, que ho és!), però no n’és l’únic encàrrec ni funció.
