Després del preconcurs i acord amb creditors del 2015, i els reajustaments del 2016, sembla que ara es parla de la rentrée de Nueva Abengoa. Però com pot “tornar” alguna cosa “nova”? Possiblement, formular aquesta pregunta pot indicar falta de sensibilitat postmoderna. És a dir, no saber que avui en dia els discursos sobre la realitat poden prevaler sobre la mateixa, en dependre aquella de la percepció que es disposi respecte d’això.
Text: Antonio Sánchez-Bayón. Doctor en Dret i en Humanitats. Prof. assoc. a ISEMCO-Univ. Rey Juan Carlos i Univ. Bernardo O’Higgins (Xile). Col·laborador a EAE Business School.
Corria l’any 1941 quan el president Roosevelt, pare de l’intervencionisme econòmic nord-americà -suposadament, per salvar el capitalisme, però arribant a nacionalitzar fins i tot l’or-, jurava per tercera vegada la seva presa de possessió, trencant així amb la tradició iniciada per George Washington d’autolimitar la presidència a dos mandats i no presentar-se a una reelecció (fet que va originar haver d’aprovar la vint-i-dosena esmena el 1947). Mentrestant, a Espanya, dos enginyers de famílies acomodades d’origen bascocatalà i residents a Sevilla (Javier Benjumea Puigcerver, marquès de Puebla de Cazalla i fill del comte de Benjumea i ministre de Franco, i José Manuel Abaurre Fernández-Pasalagua), amb un capital social inicial de 180.000 pessetes (quantitat elevada per a l’època, llevat que es comptés amb suport institucional o d’algun actor social prominent), decideixen constituir a Sevilla el germen de la gran multinacional que serà Abengoa. El seu objectiu empresarial inicial era fabricar comptadors elèctrics (en concret, un de tipus monofàsic de cinc ampers). Però donada la mala condició de les infraestructures i de la situació econòmica del període de postguerra civil, urgeix llavors un viratge radical, no de supervivència, sinó de redefinició per al progrés aprofitant els contactes, de manera que des del 1943 l’empresa passa a dedicar-se a l’elaboració de projectes, estudis tècnics i muntatges elèctrics. O el que és el mateix: de l’emprenedoria en l’economia real passa a l’assessorament en l’economia financera.
En menys d’una dècada, la companyia aconsegueix estendre’s per tota Andalusia i facturar gairebé 45 milions de pessetes. Durant els anys 50 s’expandeix per Espanya; en els 60 comença la seva internacionalització, i entre 1970 i 1980, segueix creixent exponencialment (amb una facturació superior als 50.000 milions de pessetes)
Una expansió meteòrica
En menys d’una dècada, la companyia aconsegueix d’estendre’s per tota Andalusia i facturar gairebé 45 milions de pessetes. Durant els anys 50 s’expandeix per Espanya, i en els 60 comença la seva internacionalització (els seus primers projectes internacionals es van escometre a Colòmbia, Veneçuela i Guatemala, i van obrir la primera oficina estrangera a l’Argentina). En el seu 25è aniversari (1966), l’empresa es vana d’aconseguir més de 4.500 milions de pessetes. I entre les dècades de 1970 i 1980, en plena Guerra Freda, mentre gairebé tot Occident pateix els inevitables reajustaments de mercat per la crisi energètica, tecnològica i de mà d’obra, en canvi, Abengoa segueix creixent exponencialment (amb una facturació superior als 50.000 milions de pessetes).
Més endavant, amb la globalització i la seva intensificació de negoci en l’”activitat de desenvolupament i innovació en l’àmbit de les tecnologies de la informació, les energies renovables, els biocombustibles i el respecte al medi ambient”, Abengoa no només es “dispara” a borsa (liderant, fins i tot, en alguna ocasió l’IBEX), sinó que multiplica per 300 la seva facturació -o almenys així ho comunica la seva enginyeria comptable fins a la dècada del 2000-. Fins que es produeix la gran crisi financera de 2008, Abengoa es consolida com a multinacional, amb presència als EUA, la Xina, l’Índia, etc., donant lliçons d’”esperit emprenedor, responsabilitat social, transparència i rigor en la gestió”, segons la seva pàgina web.
Ara bé, si tot anava tan bé i millorant (més de 75 anys d’experiència, presència a 55 països, més de 26.000 treballadors i una dotzena de filials i col·laboradores, amb vendes anuals superiors als 7.000 milions d’euros i els beneficis per sobre dels 150 milions, etc.), què va passar perquè Abengoa es desplomés, sent treta de l’IBEX (fins i tot, de la cotització en borsa), requerís –sense èxit– de finançament superior a 10.000 milions d’euros i finalment hagués d’acceptar un acord duríssim amb els seus creditors? Més encara, per què parlar de Nueva Abengoa si es continua insistint que la missió, visió i compromís de la companyia és el següent: “A Abengoa creiem que el món necessita solucions que permetin fer el nostre desenvolupament més sostenible. Els científics ens diuen que el canvi climàtic és una realitat, i des d’Abengoa considerem que és el moment de buscar solucions i de posar-les en pràctica. Abengoa enfoca el seu creixement en la creació de noves tecnologies que contribueixen al desenvolupament sostenible “?
El mes de novembre del 2016 s’aprovava la reestructuració de l’empresa per la Junta General Extraordinària d’Accionistes; entre les primeres mesures hi figura la renovació de la Junta Directiva. Així, s’evitava la que hauria estat una de les majors fallides conegudes a Espanya, encara que no desapareixia la incertesa
Abengoa es va equivocar… o ho va fer la resta?
Què va passar realment? Només en l’apartat mercantil, Abengoa va iniciar l’any 2015 amb l’amenaça del preconcurs i la urgència de solucions reals per fer front a creditors. Al febrer es va aprovar un pla per sortir de la crisi, basat en la desinversió i enfocant-se en el negoci enginyer i de construcció. A l’abril va vèncer el termini per arribar a solucions viables, per la qual cosa el Jutjat del Mercantil número 2 de Sevilla va haver de concedir una pròrroga que evités la declaració del concurs i posterior liquidació (mentrestant, el deute augmentava, ja que el pla de febrer continuava) . Es van necessitar set mesos de dures negociacions addicionals fins que es va aconseguir el quòrum de creditors requerit per llei. Al novembre s’homologava pels jutjats el citat acord, sent aprovada la reestructuració corresponent per la Junta General Extraordinària d’Accionistes, i entre les primeres mesures que es van decidir hi havia la renovació de la Junta Directiva. Així, s’evitava la que hauria estat una de les majors fallides conegudes a Espanya, encara que no desapareixia la incertesa: se suposava que el 22 de novembre de 2016, amb l’ampliació de capital, Abengoa havia renascut, però no les seves pràctiques. En comptes d’afrontar el que havia passat amb més realitat i menys retòrica, amb tots els problemes i reptes, en canvi, es retornava a velles pràctiques de descàrrec discursiu, intentant repercutir les conseqüències negatives sobre els accionistes (per pèrdua de valor), així com sobre la societat espanyola (buscant un rescat i assolint-se finalment que l’ICO avalés els seus préstecs).
En definitiva, des d’Abengoa mai no es reconeixerà cap error, ja que el que ha passat o bé és imputable a una “imprevisible crisi financera internacional” –malgrat existir, entre les múltiples eines disponibles, una cosa tan elemental com és l’anàlisi de cicles i conjuntures–, o bé s’ha tractat d’una “falta de consciència mediambiental” –en no donar suport als altres projectes–.
Des d’Abengoa mai no es reconeixerà cap error, ja que el que ha passat o bé és imputable a una “imprevisible crisi financera internacional”, o bé s’ha tractat d’una “falta de consciència mediambiental” (en no donar suport als altres projectes de la companyia)
Filla de les seves circumstàncies
Abans d’acabar, això sí, cal rompre una llança a favor de la companyia, ja que es tracta d’una empresa nascuda durant la duríssima dècada perduda dels anys 40 (a causa de la postguerra i el bloqueig) que va ser capaç de reinventar-se, acostant-se als poders públics i al seu intervencionisme econòmic, tant per les xarxes de contactes com l’alienació amb les directrius polítiques (durant la dictadura i la democràcia).
En definitiva, Abengoa només és filla d’un sistema que no té res de nou, malgrat el seu maquillatge periòdic, com és un intervencionisme politicojurídic que ja s’hauria d’haver superat amb la globalització. I és que, com es pot parlar d’”empreses líders espanyoles” quan els propietaris són accionistes d’arreu del món?
Nota: Article realitzat en el si del grup d’investigació GiDECOG, amb el recolzament d’ISCE-URJC.
