“Deixar per escrit una historia que val la pena mentre l’experiència estigui fresca” ha estat el motiu principal pel qual Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement a la Generalitat de Catalunya entre desembre de 2010 i gener de 2016, i Albert Carreras i Ivan Planas, membres del seu equip més directe, han decidit publicar Turbulències i tribulacions: els anys de les retallades (Edicions 62). Estem davant d’una obra que tracta sobre un període difícil per a l’economia europea, espanyola i catalana; una època marcada per l’austeritat, les protestes socials i les negociacions constants entre el Govern central i l’executiu d’Artur Mas. Tot seguit aprofundim en els records que uns dels protagonistes d’aquesta etapa, el propi Andreu Mas-Colell, encara conserva.
Text: Berta Seijo
Fotos: Sara Lomas
Mirant enrere, tot comença amb una trucada que li fa Artur Mas (un parell de mesos abans de les eleccions de novembre de 2010) amb un encàrrec: anar pensant l’estratègia econòmica i la formació d’un equip en cas d’arribar al Govern. Què el va empènyer a acceptar la proposta de l’expresident en moments tan complicats per a l’economia catalana, espanyola i europea?
Els moments difícils per a l’economia són molt estimulants per a un economista. En el meu cas, al llarg de la meva vida he estat sobretot acadèmic, o sigui que l’oportunitat d’acabar la meva carrera professional amb una tasca molt aplicada i alhora molt important per al país que m’estimo portava a dir que sí.
“Els moments difícils són molt estimulants per a un economista.”
Un cop a la Conselleria d’Economia, reduir la despesa era condició sine qua non per a superar la situació. Al llibre, però, afirmen que “una fase d’austeritat de tant en tant no és necessàriament negativa, ja que pot servir per ajudar a trencar dinàmiques de despesa no prou ben justificades”. En aquest sentit, creu que l’austeritat no és una mesura gaire popular a Europa perquè no s’ha sabut aplicar correctament?
Caldria puntualitzar que no és una mesura popular al sud d’Europa, perquè certament a Alemanya i als països del nord està en bon predicament.
En conjunt, i per situar aquest anunciat en context, nosaltres no érem doctrinalment partidaris de l’enfoc alemany per a superar la crisi econòmica. Podríem dir que la primera crisi, la de 2008, va ser combatuda a tot el món amb una política keynesiana. L’any 2009 això canvia i s’imposa la visió més tradicional alemanya, una política que podríem titllar de moralista: “no es pot allargar més el braç que la màniga”, “l’estalvi és virtuós en si mateix”, “si tens dèficit és que tens un problema”, “la teva primera obligació és preocupar-te de l’equilibri financer del país com et preocuparies de l’equilibri financer d’una família”, etc. Al sud d’Europa ens hagués convingut mantenir una política expansiva durant més temps, encara que no va poder ser perquè els mercats es van tancar. Un cop dit això, si has de disminuir despesa, cal aprofitar per reduir-ne la menys necessària (aquella que en les èpoques d’expansió perdura per inèrcia) i mantenir-ne la indispensable.
En el cas català, per quines mesures van optar?
Nosaltres vam posar les inversions a zero; l’any 2012, per exemple, no es va licitar res. Una altra cosa són els pagaments per inversions, doncs, durant la crisi sí que es va haver d’anar pagant l’obra ja feta. Precisament, una de les oportunitats que ha donat la crisi és fer una pausa en un ritme d’inversions que segurament era superior al sostenible.
Una crisi t’empeny, en certa manera, a fer les coses millor?
Les crisis causen dolor i patiment; has de procurar d’aprofitar les oportunitats que et donen les bones èpoques. Però si arriba una crisi, almenys intenta treure’n algun benefici. Jo diria que, poc o molt, la relativa bona situació actual indica que en general quelcom es devia fer bé tant a Espanya com a Catalunya durant la crisi. També cal dir que si això ha passat és perquè els treballadors de les administracions públiques van seguir complint amb les seves tasques encara que els vam retallar el sou.
“Una de les oportunitats que ens ha donat la crisi és fer una pausa en un ritme d’inversions que, segurament, era superior al sostenible.”
Fa referència a una retallada del 5% als funcionaris catalans, però ja es venia d’una altra reducció del 5% feta pel Govern central l’any 2010…
Nosaltres ho vam fer per motius pressupostaris, però, a més a més, hi havia problemes de liquiditat. I és que després de la tercera emissió de bons minoristes (els anomenats “bons patriòtics”), els mercats es van anar tancant. D’altra banda, el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) encara no estava ben instal·lat… Tot això ens va causar –en concret al desembre de 2011, quan cal abonar la paga extraordinària– una gran tensió.
Finalment vam pagar com tocava perquè, veient com anava el panorama a tot Europa, el Banc Central Europeu va prendre una actitud més expansiva i va començar a injectar diners en el sistema monetari europeu.
És evident que la tensió també es va viure a l’executiu espanyol, presidit llavors per José Luis Rodríguez Zapatero, sobretot a la seva darrera legislatura. Vostès al llibre no s’amaguen i el titllen de “govern amb vocació populista completament frustrat per haver hagut d’aplicar ajustos pressupostaris”. Creu que la crisi els va agafar realment per sorpresa o que conscientment van actuar de forma irresponsable amb l’únic objectiu de quedar bé amb tothom?
Bé, podríem dir que ambdues coses. En primer lloc, els va cegar el fet que a Espanya no arribessin els actius tòxics derivats d’hipoteques americanes que van causar la crisi als Estats Units i a d’altres llocs del món. I és que, malgrat que era evident, no van veure que aquí teníem els nostres actius tòxics particulars, procedents també del sector immobiliari. D’altra banda, la fase keynesiana per sortir de la recessió els va venir com anell al dit. Perquè allò que el govern de Zapatero volia fer era gastar. Recordo el famós Pla E amb el que es van dedicar a construir voreres per tot Espanya…
Finalment, quan no es va poder negar més la crisi i quan al maig de 2010 Europa li va imposar a Zapatero l’ajust, el govern socialista va caure en profunda depressió.
“Que a Espanya no arribessin els actius tòxics derivats d’hipoteques americanes (causants de la crisi als EUA i a d’altres llocs del món) va cegar l’Executiu de Zapatero. No van veure que aquí teníem els nostres actius tòxics particulars.”
Just en aquell últim període, la relació entre la Generalitat i el PP de Catalunya era més aviat de col·laboració. De fet, van aconseguir el seu suport a l’hora de tramitar els pressupostos per al 2011. Ara bé, quan comença a intuir que aquesta confiança s’acabaria ensorrant?
No va haver-hi mai cap relació de confiança; sabíem perfectament el que era el PP. S’ha de tenir en compte que en aquell moment ells estaven a l’oposició a Madrid i nosaltres estàvem en tensió amb el Ministeri d’Elena Salgado perquè ens demanava una reducció de despesa del 20% en només un any. Suposo que per això es va poder arreglar que votessin el pressupost.
Amb tot, quan el PP guanya per majoria absoluta, el primer que fan és avortar el procés de concessió de l’aeroport del Prat, i també avorten d’immediat qualsevol idea de traspassar la propietat dels hospitals que provenen de la seguretat social. Confiança no en teníem, però no es pot començar una relació donant per descomptat que no ens entendrem. Per tant, durant sis mesos vam tractar de veure si podíem crear alguna relació de complicitat en la gestió de la fiscalitat.
El deteriorament culmina el mes de juliol de 2011, quan Espanya negocia amb Europa una ampliació de l’objectiu de dèficit. Un cop assolit aquest marge, el Ministeri, en comptes de repartir la flexibilitat atorgada per Europa entre les comunitats autònomes –com era lògic i com demanava la Llei d’estabilitat pressupostaria que s’acabava d’aprovar–, ho distribueix d’una manera completament asimètrica, quedant-se tot el guany i, a més a més, reduint encara més l’objectiu de dèficit de les autonomies. Això ja va ser el trencament complet de la confiança en la gestió econòmica, que després també va reverberar en tot el panorama polític.
Seguint amb la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, vostès posen fi al llibre deixant clara la seva postura: “Catalunya necessita més recursos i que aquests es gestionin des de la proximitat en un marc real d’autogovern”. Formar govern com abans millor és la clau per desactivar el 155 i assolir l’escenari que desitja?
Bé, personalment penso que és important fer govern, que aquest govern tingui un pressupost i que s’acabi el 155. Dit això, no vull implicar que hi hagi una urgència d’hores o de dies. És a dir, la situació actual és molt conflictiva i l’actitud repressiva de les instàncies judicials està interferint en el que seria un desenvolupament més normal, necessari tant per a Catalunya com per a Espanya. Espanya també té un pressupost que s’ha d’aprovar i una imatge internacional i econòmica que s’està veient perjudicada per aquesta actitud.
“La nostra relació amb el PP no va ser mai de confiança, però [després que guanyessin per majoria absoluta el 2011] vam intentar de crear un vincle de complicitat pel que fa la gestió de la fiscalitat.”
Pensa que seria irresponsable anar a unes terceres eleccions?
Jo crec que no seria bo anar a unes noves eleccions per a ningú: ni des del punt de vista català ni per al senyor Rajoy.
Fent balanç, podríem dir que la credibilitat ha estat una de les seves màximes al llarg de la seva trajectòria política. Creu que a dia d’avui els nostres representants polítics també prometen només allò que saben que poden fer?
Hi ha de tot, però jo diria que els polítics han de tractar de comprometre’s només amb allò que honestament creuen es que poden comprometre. De vegades ho podran complir, i d’altres no, però sí que crec que és molt important ser creïble.
Centrant-nos en el present, des de 2016 és el president del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), una de les institucions científiques més prestigioses d’Europa. Creu que a Espanya, amb l’excusa de la crisi, ens hem oblidat de la importància d’atraure i retenir el talent?
No sé si amb l’excusa de la crisi o és que és un problema que ve de lluny, però sí. Miri, entre el 2007 i el 2016 només dos dels 28 països que formen la UE han reduït la seva despesa pública i privada en R+D: Finlàndia (que partia de tan amunt que s’ho podia permetre) i Espanya. El cert és que l’època de la crisi ha estat un període de resiliència per al sistema, el qual ha aguantat, entre altres coses, perquè era prou potent i perquè ha aconseguit d’incrementar molt els fons europeus de recerca. Als pressupostos d’enguany penso que seguirem en la mateixa línia; sembla que hi ha altres prioritats. Particularment no ho critico, però impulsar la recerca no és tan car. I el nivell de negligència del govern espanyol és molt gran. Hauria de ser conscient que això és molt important i que no figurarà gaire a Europa si no contribueix a la innovació i al coneixement.
L’època de les retallades va venir acompanyada del moviment dels indignats i del setge al Parlament del 15 de juny de 2011. De fet, tothom recordarà com l’expresident Artur Mas va haver d’entrar al parc de la Ciutadella amb helicòpter. Aquesta escena també es va repetir en el cas d’Andreu Mas-Colell: “Aquell dia a les 12 del migdia jo havia de presentar els Pressupostos de la Generalitat. Per això van haver-hi les protestes. La tasca era difícil però no es podia fer una altra cosa.”
Tot i que Mas-Colell “no tenia la sensació que estava presentat uns comptes amb el poble en contra”, l’exconseller afegeix que “mai no és fàcil d’elaborar un pressupost que demana sacrificis”. L’economista confessa que ell i el seu equip es van “escarrassar molt perquè les retallades inevitables no fossin lineals”, que van mirar “partida per partida”, i puntualitza que, en la seva situació, “qualsevol govern s’hagués vist obligat a enfrontar-se a les mateixes grans xifres”.
A banda d’això, fa memòria i distingeix ben clarament aquesta dura etapa del període 2000-2003, en el qual va liderar el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i en el que “era habitual que els ingressos augmentessin un 3 o 4% l’any”.
Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) va estudiar Econòmiques a la UB i, un cop es va doctorar a la Universitat de Minnesota el 1972, va engegar la seva carrera com a catedràtic a diverses universitats, entre les que destaquen Berkeley (1972-1981), Harvard (1982-1995) i la UPF. Quant a la seva trajectòria política, hi destaquen dues etapes a la Generalitat de Catalunya: entre el 2000 i el 2003 fou conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, i entre el 2010 i el 2016, conseller d’Economia i Coneixement.
Actualment, del tot reincorporat a la vida acadèmica, Mas-Colell presideix el patronat del Barcelona Institute of Science and Technology i segueix exercint les seves funcions com a fundador de la Barcelona Graduate School of Economics.
