Les aplicacions de les innovacions tecnològiques al món de les finances estan conduint a canvis radicals que alteren l’statu quo i que tenen una “punta de llança” en l’eventual ascens de monedes digitals privades.
Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB..
En els últims temps s’ha popularitzat l’expressió fintech per referir-se als enormes canvis en moltes de les dimensions de les activitats financeres propiciats per la massiva aplicació de tecnologies digitals en cada vegada més àmbits, des dels sistemes de pagaments a la gestió de crèdits. Les entitats tradicionals han vist com els seus models de negoci estan sotmesos a fortes pressions, havent d’adaptar-se al nou entorn tecnològic a velocitats creixents per no quedar desbordades per nous operadors. Aquesta pressió competitiva està coneixent un salt qualitatiu amb l’anunci, ja pràcticament una realitat, de les grans corporacions que dominen el món tecnològic d’entrar de forma oberta en activitats financeres. Que ho facin tenint l’enorme background d’informacions i dades de milions d’usuaris conforma un escenari nou. I que ho facin en uns moments en què una dècada de baixos tipus d’interès està pressionant sobre els marges d’intermediació del negoci bancari tradicional afegeix complicacions als reptes. Resulta més que simptomàtic que, el juny del 2019, el Banc Internacional de Pagaments de Basilea (BIS, en sigles angleses) anticipés uns dies el capítol 3 del seu Informe Econòmic Anual referit, precisament, a aquest tema, pel que sembla davant la publicació per part d’una agrupació d’empreses liderades per Facebook del seu projecte per llançar la moneda digital lliura com a alternativa a les tradicionals controlades pels bancs centrals dels estats (o agrupacions com la zona euro).
Ja no es tracta només que noves entitats entrin a oferir serveis financers desafiant la posició de les institucions financeres tradicionals, sinó que es llancen propostes de noves monedes que desafien el monopoli que, des de fa temps, tenen les autoritats monetàries per controlar els mitjans de pagament
La fi de l’statu quo?
Ja no es tracta només que noves entitats entrin a oferir serveis financers desafiant la posició de les institucions financeres tradicionals, sinó que es llancen propostes de noves monedes que desafien el monopoli que, des de fa temps, tenen les autoritats monetàries per controlar els mitjans de pagament , el que es considera diners. Amb això, es planteja un nou escenari que afecta el nucli més central del sistema monetari i financer. I la proposta de lliura tracta clarament de superar alguns dels inconvenients que fins ara havien afectat d’altres monedes digitals més tradicionals, com ara bitcoin, referits principalment a una volatilitat que en dificultava el paper com a dipòsit de valor estable.
Virtuals, privades i globals
De les noves propostes en destaquen tres característiques. D’una banda, la utilització de suports informàtics, sense requerir, per tant, la presència física de les tradicionals monedes o bitllets, amb l’aura de modernitat que això comporta. D’altra banda, la seva desvinculació de qualsevol poder públic (Estats, Governs, bancs centrals), de manera que es presenten com desconnectades de qualsevol influència o risc de manipulació procedent d’interessos polítics. I, en tercer lloc, es presenten com monedes no ja només supranacionals sinó globals, utilitzables per persones o empreses a qualsevol lloc en les transaccions electròniques més enllà de les fronteres físiques.
La primera característica suposa un avenç més que probablement irreversible. La tecnologia de pagaments ha anat avançant al llarg de la història adoptant noves formes, des de formats primitius fins a encunyacions metàl·liques, bitllets de banc, targetes, mòbils, etc. És simptomàtic que la resposta anunciada pels bancs centrals tradicionals per intentar “retenir” el control dels diners hagin estat iniciatives per llançar “monedes digitals dels bancs centrals” (CBDC, en sigles angleses), de manera que les autoritats tradicionals reconeixen que han de realitzar el seu “contraatac” en el terreny dels mitjans digitals.
És simptomàtic que la resposta anunciada pels bancs centrals tradicionals per intentar “retenir” el control dels diners hagin estat les iniciatives de llançar “monedes digitals dels bancs centrals”
La dualitat no és quelcom de nou
La segona característica, de les monedes privades contraposades a les de control públic, és probablement la que està mereixent més atenció. Per això, cal destacar que, encara que sembli a primera vista un canvi radical, al llarg de la història han estat freqüents els casos de monedes privades, i fins i tot els casos de convivència d’aquestes amb els mitjans de pagaments amb suport oficial d’entitats públiques. Els primers símbols monetaris es basaven en el reconeixement social, en l’acceptació generalitzada. Posteriorment, els poders públics van establir mecanismes de control i supervisió, habitualment amb la coartada de garantir-ne el valor (qualitat de les encunyacions de metalls preciosos, per exemple), però, alhora, amb alguna freqüència, generant abusos: des d’emissions excessives que generaven inflació a l’”enviliment” (degradació de la quantitat i la qualitat del metall preciós incorporat) de la moneda i altres fórmules del que es va denominar “senyoratge” (beneficis del poder polític, del “senyor”, derivats del control del procés d’emissió de moneda). Però, així mateix, s’han produït episodis d’emissions privades que van donar lloc a inestabilitats i fragilitats que van acabar conduint, durant els segles XIX i XX, a la fórmula que ha vingut conformant l’statu quo: monedes nacionals controlades per bancs centrals nacionals.
Com recorda la peça 1, la constitució dels bancs centrals no sempre va coincidir amb la concessió a aquests del “monopoli d’emissió”, de manera que hi va haver períodes en què convivien bitllets de bancs privats amb els d’entitats públiques. Fins i tot als Estats Units, durant més d’un segle, el dòlar va funcionar com a moneda de referència sense un autèntic “banc central”, en el sentit modern del terme. De fet, va ser la crisi del 1907 la que va precipitar la creació de la Reserva Federal (l’estatus jurídic és singular). Lluny, doncs, de plantejaments maniqueus sobre la dualitat entre diners privats i diners públics -de les bondats d’un sistema enfront les maldats de l’altre-, la història tendeix més aviat a mostrar que els avantatges i inconvenients de tots dos estan subjectes a les temptacions de la naturalesa humana.
Per això, totes les propostes, públiques i privades, intenten presentar-se amb garanties de no sucumbir a aquestes temptacions, bé sigui en la forma de limitar l’oferta possible (com en el cas del protocol del bitcoin), al compromís amb l’estabilitat de preus (Tractat de Maastricht, en les normes del BCE) o la renúncia explícita a una “política monetària activista” per part del projecte lliura, com explica la peça 2.
Lluny de plantejaments maniqueus sobre la dualitat entre diners privats i diners públics (…), la història tendeix més aviat a mostrar que els avantatges i inconvenients de tots dos estan subjectes a les temptacions de la naturalesa humana
Cap a fórmules mixtes
La tercera característica de l’abast global mereix, així mateix, atenció. El debat tradicional associat als mitjans de pagaments en les transaccions internacionals era sobre el paper de diferents divises i el seu pes relatiu: l’hegemonia del dòlar, des de fa moltes dècades, després de rellevar la lliura esterlina en aquest paper central, i, més recentment, les alternatives a aquesta posició central de la divisa dels Estats Units (¿se’n recorden de l’argument que l’euro podia ser-ne una alternativa?) amb l’ascens del renminbi-yuan xinès, o cistelles de monedes com els “drets especials de gir” de l’FMI. Les propostes de Keynes sobre una moneda mundial (inicialment presentades per la fracassada Conferència de Londres del 1933 i reiterada en les negociacions de Bretton Woods, el 1944) són referències pel diners global, però sota regulació d’un organisme públic supranacional. Les noves iniciatives de moneda digital suposen una alternativa rotunda de diners per sobre de les fronteres, però de gestió privada, en tot cas allunyada d’organismes públics. Per a alguns es tracta d’un pas inexorable i desitjable associat a la globalització (malgrat les dificultats geopolítiques d’aquesta en els últims temps). Per a altres se’n debilitaria encara més la governança. Sent pragmàtics, probablement és raonable una temporada de fórmules mixtes, de convivència o coexistència de fórmules monetàries. Esperem que aquesta dualitat generi una competència cap a la innovació i la solidesa en favor dels usuaris en comptes de les fugides cap endavant que en altres moments de la història han resultat conflictius.
