La Covid-19 ens ha mostrat les debilitats addicionals d’una economia de serveis tan dependent dels mercats pròxims i amb escassos recursos tangibles per afrontar les crisis de gran envergadura. En el moment actual, tot i els efectes negatius experimentats, hi ha factors positius com ara que es compti amb un ampli consens social per a l’enfortiment intel·ligent de la indústria, un fet que brinda una oportunitat única. Els Projectes Estratègics per a la Recuperació i la Transformació Econòmica (PERTE) són uns altres pilars destacats per a la transformació. Arribats a aquest punt, seria un atreviment proposar alguna cosa que sigui radicalment diferent a les opinions autoritzades tant nacionals com internacionals. La meva humil intenció, en aquest informe, és assenyalar alguns factors crítics perquè la digitalització fructifiqui, de manera que s’aconsegueixi una indústria més robusta, competitiva i sostenible.
Coordinación: Angel San Segundo Haering. Enginyer industrial, assessor de startups, business angel, mentor i professor associat de diverses escoles de negoci.
4 FACTORS CRÍTICS
1. DIGITALITZAR LA INDÚSTRIA 
És un clam: cal aconseguir la Indústria 4.0! De fet, és un mantra: “La digitalització salvarà la nostra indústria”. Infinitat d’estudis editats en els últims anys avalen les tecnologies que hem d’implantar (IoT, IA, Cloud, Blockchain, 3D, etc.), encara que també adverteixen de les resistències al canvi. Es confia que els cursos massius de formació intensiva i a distància podrien resoldre-les, ja que disposem de certa experiència en ocasions semblants. Però convé no creure que només és una qüestió d’oferta de noves eines: la modernitat sense més, aplicada a empreses en crisi, convertirà l’escenari en una crisi moderna, simple i ineficaçment.
L’essencial és actuar en sintonia amb la demanda del mercat, amb allò que necessitin els negocis per remuntar el vol o, al menys, per fer-los més competitius. La variable temps afegeix dificultat a la renovació, ja que l’elevada incertesa és un altre obstacle notable, el que suggereix que cal el concurs d’experts per minimitzar-lo i, en definitiva, una àmplia participació d’agents involucrats (empreses, universitat, centres d’R+D, sindicats, etc.). Per tant, no es tracta només d’aplicar recursos i subvencions, sinó de fer-ho intel·ligentment.
2. CRÉIXER EN DIMENSIÓ I EN INNOVACIÓ
La menor dimensió mitjana de l’empresa espanyola (pimes i no pimes) en comparació amb els nostres països competidors en limita les possibilitats d’inversió i de desenvolupament. El pes de la indústria manufacturera en el PIB, a més, ha continuat descendint fins a arribar a l’11,2% el 2019 (INE), lluny de les metes comunitàries: això permet pensar que hi ha espai per al creixement, per enfortir una nova indústria neta i tecnològica. Així ho reflecteixen les directrius del Govern d’Espanya i de la pròpia UE: hi ha unanimitat.
Com es va arribar a aquest estancament de la indústria nacional (excepte honroses i competitives excepcions entre les quals destaquen els magnífics casos del País Basc i de Navarra)? Sens dubte, per una confluència de raons: històricament, l’”odiosa” indústria contaminava, explotava i, a sobre, era incapaç de competir amb l’allau d’importacions orientals. Aquesta sentència es va agreujar pels beneficis del seu antagonista, la societat de serveis: neta, menys intensiva en capital, amb retorns ràpids d’inversió i pròpia de l’economia del “coneixement” a la qual aspiràvem al costat dels països del nostre entorn.
Tornant als estudis sectorials, als ulls d’un vell enginyer que ha viscut tota mena de transformacions, crida l’atenció que aquesta bibliografia a favor de les noves tecnologies, independentment d’on procedeixi, arribi a conclusions similars. És clar, es diu, és part de “la globalització que ens afecta a tots”, sense distingir-ne la ubicació. Però, i si pel fet de seguir mimèticament aquestes recomanacions no s’aportés valor diferencial contra altres competidors? Com de malmesa quedaria la indústria nacional i, en definitiva, la nostra economia? No es podria repensar la innovació per enfortir els autèntics valors en línia amb els avantatges competitius existents i previsibles?
3. EL PAPER DE LA PIME
Paral·lelament, aquest tipus d’estudis, a Espanya, se sol recolzar en les enquestes on predominen les respostes de grans empreses amb perfil multinacional. On és l’opinió de la pime? Es diu que com “són temes avançats de difícil pronòstic fins i tot per a les grans”, no compten amb l’atenció de les petites i mitjanes empreses, el que sens dubte afegeix interrogants sobre el seu futur. En aquestes condicions, l’esforç per aconseguir la Indústria 4.0 pot ser estèril: tot just aportarà avantatge competitiu internacional i tindrà efectes dubtosos en el cas de la pime.
No ha arribat ja el moment d’enfocar l’estratègia sobre la pime industrial per enfortir-la? No es tracta de marginar la gran empresa, target implícit en tots els papers sobre Política Industrial de l’última dècada pel seu “efecte tractor”, sinó d’articular-hi una relació amb l’ecosistema que sigui recíprocament beneficiosa. A més, aquesta pime moderna, per la seva dimensió i filosofia existencial, està més interrelacionada amb l’entorn, amb l’economia real, i suporta valors competitius clars de la nostra economia com el medi ambient, l’agroindústria, la indústria lleugera, etc.
Hi ha més arguments a favor de la pime nacional, competitiva i innovadora: tot i la manca de recursos i de dimensió, va ser capaç de suportar l’extraordinari creixement, de més del 60%, en les exportacions del període 2008/2018: la seva agilitat, el seu capital humà, l’aplicació intel·ligent de les noves tecnologies i la cultura del compromís, probablement van ser els responsables d’aquest èxit inqüestionable. Hi ha una base sobre la qual recolzar polítiques de reindustrialització, però és absolutament necessari evitar la indiscriminada revitalització de la indústria.
4. EL PAPER DE L’ESTAT
Diuen els gurus de la transformació digital que aquesta ha de ser àgil. Doncs sí, això s’ha d’aplicar, però començant per l’Administració Pública. És un clàssic el seu recurs a “finestretes úniques” o procediments menys burocràtics (no sempre millors, com ho demostra la temuda “cita prèvia” que tendeix a augmentar la letargia de l’Administració). Després d’aquestes bones intencions, aguaiten amenaces de noves lleis i reglaments d’Indústria, de naturalesa expansiva quan entren en joc les competències de les CA. No crec que tota aquesta carcassa reguladora sigui efectiva abans del 2023, el que suposa un risc descomunal de pèrdua de competitivitat si se segueix aquest camí formal i tradicional. On quedaria l’agilitat?
UN MARC ESTRATÈGIC I DISRUPTIU
L’ Estat hauria d’adoptar un paper de facilitador diferent de l’habitual, vinculat gairebé exclusivament a la concessió d’ajudes, mitjançant el lideratge en diversos plans:
1. Identificació i aposta per sectors estratègics (no ha de fer-nos vergonya, tota Europa ho fa), amb metes (ocupació, contribució al medi ambient, etc.) i criteris objectius de selecció.
2. Captació de projectes de millora entre organitzacions amb potencial reconegut (pimes i empreses emergents innovadores, universitats, associacions, etc.).
3. Priorització. Les correccions d’algunes debilitats detectades en la pandèmia, inclosa la reformulació d’importacions en productes estratègics (per exemple, sanitat), han d’estar en primer lloc. Altres que són òbvies, però no senzilles, s’haurien d’estendre a àrees com:
3.1. la generació d’aliances per augmentar la dimensió mitjana de la pime,
3.2. la creació d’estímuls fiscals per aproximar-se a la mida mitjana competitiva europea,
3.3. la contribució positiva de la indústria als ODS i a l’Agenda 2030,
3.4. la identificació de nínxols amb avantatge competitiu (renovables, béns d’equip, agroalimentari, indústria auxiliar, etc.),
3.5. el suport a mesures de reequilibri geogràfic de la riquesa,
3.6. la identificació de best practices, per estudiar i replicar les causes de l’èxit de pimes o CA industrials i competitives (no s’entén que calgui recórrer a casos de països remots o d’empreses de Sillicon Valley, quan els tenim aquí, ben a prop i en el nostre ecosistema).
3.7. la promoció de la cooperació startups/pimes:
3.7.1. per mitjà d’incentivar la inversió privada en startups i pimes de valor afegit,
3.7.2. i per mitjà de potenciar les aliances win-win entre startups i pimes,
3.8. la definició d’un Quadre de Comandament que permeti fixar objectius, recursos i fites, així com comprovar resultats, de manera que s’eviti que tot quedi en una mera declaració de bones intencions.
4. Digitalització per explotar negocis. Hi ha tecnologies tan virtuals que amb prou feines tenen connexió amb l’economia real. Si parlem seriosament de reindustrialització, cal referir-se a negocis reals amb present i futur, en què la nova tecnologia serà un element facilitador, mai una fi. Tenir això en compte, evitarà el malbaratament d’assumir la tecnologia per la tecnologia.
5. Focus en el Capital Humà. És qüestionable que les generacions joves siguin les més formades de la nostra història, però no sembla haver-hi dubtes en el fet que sí siguin les més informades. No obstant això, la digitalització i la competitivitat global exigiran nivells molt superiors de capacitació tècnica. A més de mobilitzar els mitjans més avançats per accelerar l’aprenentatge i el reciclatge, serà essencial:
5.1 l’aplicació massiva de la formació dual amb un estricte pla d’ensenyament pràctic dirigit a el lloc de treball,
5.2 l’acreditació i la certificació de competències digitals reconegudes per la industria i complementàries del sistema de formació regulat,
5.3 i l’estímul del retorn de tants professionals que han emigrat en els darrers anys, tot propiciant-ne la inserció laboral i el transvasament de coneixements a la indústria.
6. Projectes pilot. No es tracta d’alterar ni d’anul·lar el cicle definit per la UE per desenvolupar els plans de recuperació del teixit socioeconòmic, sinó de treballar escurçant-ne terminis. Una fórmula podria ser prioritzar la identificació d’oportunitats i validar-les mitjançant proves de concepte i projectes pilot, el que redundarà en l’assoliment:
6.1. d’una estratègia robusta per al conjunt de la indústria espanyola,
6.2. i en l’execució real de les millors oportunitats identificades.
Hi ha tecnologies tan virtuals que amb prou feines tenen connexió amb l’economia real. Si parlem seriosament de reindustrialització, cal referir-se a negocis reals amb present i futur, en què la nova tecnologia serà un element facilitador, mai una finalitat
5 OPORTUNITATS AMB POTENCIAL
Cinc exemples que poden donar oportunitats concretes i reals de creació de riquesa per l’alt potencial que comporten són:
1. L’”Espanya Buida” és un llast per a la societat que no aprofita recursos naturals en trànsit de degradació per manca d’atenció (incendis, desertització, etc.) i suporta el problema social de l’abandó de pobles amb tradició i cultura. Identificar en cada comunitat autònoma, per exemple, deu ubicacions i definir/executar-ne el necessari projecte d’equipament d’infraestructures unit a les actuacions sobre repoblament i explotació dels recursos naturals (cultius, mineria, biomassa, reforestació, artesania, etc.), generaria un gran cas d’ús de Recuperació de l’Espanya Interior. A més de la millora substantiva en indicadors socials (ocupació, serveis assistencials, noves oportunitats per a joves, etc.), ben aplicats, aquests projectes demostren que és compatible una explotació racional i sostenible dels recursos naturals amb la cura de la natura.
2. L’Economia Circular és una assignatura pendent que està carregada d’avantatges potencials: és intensiva en mà d’obra, respectuosa amb el medi ambient, redueix importacions en la majoria dels casos, etc. No obstant això, tendeix a ser vista més com una estratègia carregada de bones intencions, que com un negoci sostenible. La solució, com demostren altres experiències a Espanya, és “industrialitzar” l’economia circular, invertir en processos, sensors, controls, models de negoci, generació d’una cultura positiva, etc.
3. Nous actors. Tractar totes les empreses per igual només pot garantir fracassos, això sí, “igualitaris”. Donar suport als qui tenen idees competitives i compromís per executar-les és un dels fonaments de l’increment de l’ocupació. Un cas paradigmàtic són les empreses “Gaseles”, que la Fundació COTEC defineix com a pimes que dupliquen la seva mida en un breu període de temps, sempre comptant amb una mida inicial mínim de deu empleats. En el seu últim informe, assenyala que, “tot i només representar el 6,25% de les empreses de com a mínim deu treballadors, van ser responsables de més del 50% de la generació neta d’ocupació d’aquest segment del teixit empresarial. Van crear gairebé 300.000 llocs de treball en termes nets entre 2016 i 2019”: identificar-les i recolzar-ne el progrés és una excel·lent oportunitat de reindustrialització competitiva.
4. Col·laboració entre gran empresa i indústria auxiliar. Només pot haver-hi avantatges i sinergies, d’una sana col·laboració entre tots dos: la gran, perquè estalvia costos i guanya en agilitat, la pime, perquè aconsegueix estabilitat i volum. Aquella pot ajudar a aquesta a entrar als mercats internacionals i, recíprocament, aquesta pot, mitjançant la seva especialització, contribuir a la innovació d’aquella. Els casos d’èxit són nombrosos en la distribució comercial i, de nou, es tractaria d’estimular aquesta fórmula basada en el win-win.
5. Mentoria. Hi ha milers de professionals amb baixa o nul·la ocupació que volen sentir-se útils. És impensable que una societat malbarati aquest actiu de coneixements i d’experiències en temps difícils. Una frase del filòsof Pascal Bruckner ajuda a entendre el malbaratament de no comptar amb els sèniors: “Envellir és aprendre a distingir el inútil del que és fonamental.” Els col·legis professionals poden ser un vehicle per a dinamitzar aquests recursos (per exemple, la iniciativa de l’Institut de l’Enginyeria d’Espanya amb un programa pilot de mentoria, l’associació AMCES, etc.). És un moviment cada vegada més actiu, especialment dirigit a emprenedors. Encara que s’enfronta als riscos propis d’una relació amb arestes entre mentor i empresari o emprenedor, si es gestiona i es canalitza adequadament, ofereix avantatges a tots els intervinents.
No tot el que es necessita són ajudes. Atributs com ara lideratge, compromís, vocació, col·laboració o experiència poden ser obtinguts en molts casos gairebé sense cost o compensació econòmica, si hi ha la motivació necessària.
CLAUS PER ACONSEGUIR-HO
Com a conclusió, no és una tasca ni de bon tros senzilla. Es presta a cometre errors per la magnitud del repte i la urgència en l’acció. L’Administració exigeix actuar amb rigor i anàlisi que, lògicament, faran demorar decisions i execucions. Això és òbviament assumible. El que es proposa aquí és una sistemàtica per optimitzar d’alguna manera metes i restriccions; si hagués de destacar alguna cosa seria:
- Copsar els millors experts i amb un ampli perfil professional/representatiu per al disseny i l’execució de les mesures que s’acordin, evitant el que en l’argot de l’assessorament s’anomena Paralysis by analysis i, per descomptat, la mediocritat.
- Actuar en paral·lel, amb celeritat i encara que sigui a escala reduïda, en algun dels Projectes Pilot per anar progressant i demostrar que és possible aconseguir resultats sostenibles optimitzant terminis, allò que en l’argot corresponent s’anomenarien quick wins (resultats ràpids).
- Buscar allò òptim, fugir dels maximalismes, ja que metes i interessos contraposats són compatibles si les parts es comprometen a trobar solucions. L’ocupació hauria de ser un dels indicadors que caldria maximitzar, però no a qualsevol preu: és possible trobar fórmules generadores d’ocupació sostenible en què guanyin els intervinents (ocupadors, empleats, entorn, etc.) si s’aplica una actitud oberta i col·laborativa destinada a aconseguir aquest guanyar-guanyar.
- Intel·ligència vs. ajudes i subvencions. No tot el que es necessita són ajudes. Atributs com ara lideratge, compromís, vocació, col·laboració o experiència poden ser obtinguts en molts casos gairebé sense cost o compensació econòmica, si hi ha la motivació necessària. De fet, un programa de reindustrialització suportat per milers de milions d’euros, però sense la intel·ligència que aquí es propugna, obtindrà, possiblement, pobres resultats.
- Execució vs. disseny del programa. Un altre camp que no s’ha de descuidar, ja que la gravetat del problema exigeix no quedar-se en el disseny teòric de les mesures que cal prendre, la importància de les quals és inqüestionable, però cal comprometre’s amb la seva execució i amb el control de resultats en la realitat: de nou, subratllem la importància del com.
Finalment, demano als intervinents que apliquin tot el seu bon fer i la seva intel·ligència a aconseguir resultats tangibles, i que n’aparquin tot allò secundari. La major part dels nostres problemes és coneguda des de fa temps, així com les possibles solucions: el que aquí es propugna és assumir riscos i actuar amb agilitat sobre això. Es tracta de no defraudar a una societat i, molt especialment, a una generació de joves desesperançats.
