Des que el Nobel d’Economia Milton Friedman va establir la seva doctrina que afirma que “la responsabilitat social de les empreses és augmentar els beneficis”, l’accionista va prendre el control de l’economia mundial i va buscar els majors rendiments (per augmentar la riquesa general). Avui dia, però, és obvi que aquesta doctrina està danyant profundament les corporacions que continuen mantenint aquesta creença. Si analitzem els escàndols empresarials mundials, podem observar que la majoria estan relacionats amb errors en el judici corporatiu i, en última instància, amb el sentit restrictiu de la finalitat corporativa imposada per Milton Friedman (i la seva escola) centrada en la maximització del valor només per a l’accionista. Aquesta imprudència ha privilegiat la recerca de les més estretes mesures financeres de rendiment per sobre dels fonaments, també pel que fa a la seguretat (per exemple, Boing, Volswaken, BP etc.) i els controls ambientals (Total, General Motors, Apple, etc.).

Text: Wafa Khlif

Wafa Khlif. Phd, professora de cost management a TBS Business School.

UN MODEL ENFOCAT CAP EL BENESTAR
En la cultura econòmica, la icona que encarna una visió liberal de l’economia és Milton Friedman. El liberalisme econòmic es construeix en la (conservadora i de dretes) Escola de Chicago, que va influir en les polítiques monetàries dels Estats Units a partir del 1979, i que també va influir en les polítiques econòmiques del Banc Mundial a partir de mitjans del 1980. El seu enfocament és el benestar de cada individu.
L’obra Capitalismo y Libertad (1962), de Milton Friedman, va ajudar a definir una visió estreta de la llibertat i de la democràcia com a dependents dels individus, de les empreses i dels mercats.

UNA VISIÓ POLITICA I ELITISTA DEL “MERCAT COM A DARRER ÀRBITRE
Derivant del pensament de Friedman, l’economista Michael Cole Jensen, especialista en eficiències dels mercats financers, afirma que “el mercat de valors és sempre, axiomàticament, l’últim àrbitre del bé social”. Aquesta “observació científica” va empènyer l’economia nord-americana a portar a l’extrem el finançament de les corporacions.
L’interès immediat de cada capitalisme nacional canvia llavors per complet. Es pot considerar que les “elits” econòmiques mai no han perdut realment la partida en el joc polític, i no van tenir cap dificultat a llançar aquesta ideologia que fomenta l’enriquiment mundial, sense tenir en compte la bretxa de desigualtat que s’esdevé amb aquesta riquesa. Així, van pressionar els gerents (els CEO) que els donaven servei, mentre mantenien la companyia viva per extreure’n el màxim de rendiment. En donar als executius una gran participació personal en el preu de les accions de l’empresa, els van induir a fer el que calgués per fer apujar (créixer) aquest preu.

IMPLICACIONS REALS
Les conseqüències per a l’economia i la societat occidental d’aquest creixent compromís dels mercats, de les empreses i dels executius amb l’interès propi il·limitat van ser, també, l’augment de la desocupació, de la pobresa i de la desigualtat, que va començar a desfigurar les, en altres temps, pròsperes comunitats industrials.
“El gener del 2019, les 465 companyies de l’Índex S&P 500 que havien cotitzat públicament entre els anys 2009 i 2018, havien gastat, durant aquesta dècada, 4,3 bilions de dòlars en recompres, el que equival a un 52% dels ingressos nets, i 3,3 bilions de dòlars en dividends, un 39% addicional dels ingressos nets”, afirmen W. Lazonick, M.E. Sakinc i M. Hopkins, economistes de l’Academic-Industry Research Network. I Europa està seguint aquest” model”.

En donar als executius una gran participació personal en el preu de les accions de l’empresa, els van induir a fer el que calgués per fer apujar (créixer) aquest preu

LA PARADOXA DEL BENESTAR
No obstant això, aquesta família de pensament va aconseguir establir-se a finals de segle com un veritable sentit comú. Però l’estiu del 2008, “tot l’edifici intel·lectual es va ensorrar”, va dir Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal dels EUA, durant les audiències parlamentàries que van seguir el coma financer mundial.
Ara, com que cada dia sembla que assistim a un nou escàndol comercial, podem veure el fatal efecte de la teoria: un sistema que recompensa generosament els executius per l’èxit, els tempta, atès que controlen molta de la informació disponible per als interessats externs, a fabricar-ne l’aparença. Comptabilitat agressiva, transaccions fictícies que inflen les vendes, costi el que costi. Qui es beneficia realment del benestar?

CONCLUSIÓ. LA RECERCA DEL BENESTAR O LA RECERCA DEL PODER
“Obeeixi la llei i faci el que sigui que maximitzi els beneficis o produeixi el major valor per als accionistes” és la resposta estàndard que va donar Friedman per elevar la riquesa global i el benestar. Aquesta lògica i les institucions que la reforcen (mercats competitius i estat de dret) han transformat el món i han sumit en la pobresa a milers de milions de persones.
Malgrat això, la pregunta mereix una altra perspectiva: per què l’accionista ha de tenir la prioritat sobre la resta dels actors empresarials?
La reflexió ens convida a reconsiderar el treball com a base empresarial, sent el capital i l’empresa els actors econòmics, però que es mouen en un àmbit natural i social. Les finances sostenibles són les que presenten una solució real.

El benefici empresarial com a requisit per a la supervivència de l’empresa

Text: Àngels Roqueta.

PhD, sòcia de COMPAS PROFESSIONAL EXPERTISE SL.

Si analitzem les empreses que han liquidat, tancat o s’han vist immerses en una situació de concurs de creditors, a gairebé la majoria de casos, la seva trajectòria ve marcada per: pèrdues continuades, augment de l’endeutament, manca de confiança dels creditors i dels proveïdors, manca de confiança dels seus inversors i, segurament, del mercat.
Només determinades empreses de caràcter públic o de sectors considerats estratègics poden sobreviure mantenint pèrdues continuades. Alguna d’elles, en la seva informació anual, en comptes de “pèrdues” utilitzen l’eufemisme de “resultats pendents de subvenció”, i esperen que les administracions (és a dir, el contribuent) aportin els recursos econòmics per mantenir-se a la superfície. En elles, els decisors polítics entenen que han d’aportar recursos públics per la seva funció social: manteniment de llocs de treball o de posició estratègica o de producte en el mercat.
En aquests casos, la pregunta seria: és ètic que s’aportin recursos públics i, per tant, de tots els ciutadans, per al manteniment d’un servei o per a la fabricació d’uns productes pels quals el mercat no accepta de pagar el preu just? Quina implicació, quina responsabilitat i quins incentius han de tenir els directius d’aquestes companyies perquè s’enfoquin o s’esforcin a millorar o a canviar aquesta situació?

LA GESTIÓ DE COMPANYIES AMB ALTES EXPECTATIVES DE BENEFICIS
En el pol oposat, hi podem trobar empreses amb un benefici o amb unes expectatives de benefici per sobre del nivell de mercat. En aquests casos, la tendència dels gestors de fons o dels inversors és de voler participar-hi, i, per això, es fomenten mecanismes que inciten i fomenten la seva entrada com a accionistes.
Aquests fons i els seus directius, que busquen la maximització del valor per als seus inversors, voldran entrar dins de la companyia amb plantejaments financers a curt termini. La seva visió és entrar a la companyia, potenciar totes les accions que facin accelerar-ne el creixement (financer) i procedir a la desinversió/venda en el termini de temps més curt possible. I per això, els instruments jurídics del “tag along” i “drag along” formen part del dia a dia d’aquestes companyies. Aquesta visió a curt termini perjudica la supervivència de l’empresa i, per tant, dels seus empleats i dels beneficis socials que aporta via impostos.

CONCLUSIÓ
La recerca directa del benefici particular del directiu o del gerent d’una empresa, com més allunyat de l’entorn (laboral, social, ciutadà) estigui, més allunyat estarà del bé comú que aporten les empreses a la societat.