Per liderar un projecte o una organització ens hem de fer sempre una pregunta clau: què va primer, l’objectiu o les persones?
Albert Bosch. Aventurer, emprenedor i expert en lideratge.
Quan durant quaranta-vuit llargs dies vaig creuar tot sol l’Antàrtida des de la costa fins al pol Sud, sovint les meves reflexions giraven al voltant dels tres grans pioners de l’exploració polar en aquesta zona: Amundsen, Scott i Shackleton. Ells van protagonitzar grans gestes durant el descobriment del punt més austral de la Terra. Però encara que l’objectiu que tots tres tenien era el mateix, el mètode i la manera d’afrontar les expedicions respectives van variar molt.
UN PLA MOLT MEDITAT I SENSE FISSURES
El noruec Roald Amundsen va ser el més reeixit: va aconseguir ser el primer d’arribar al pol Sud, el 14 de desembre de l’any 1911. Tenia una gran experiència en zones polars, en el maneig de trineus amb gossos, en tècniques esquimals i en el domini de l’esquí com a mètode de desplaçament àgil damunt del gel. Va muntar un equip petit però àgil, molt ben integrat i coordinat, i on tots sentien un gran respecte mutu i cap al seu líder. Va traçar un bon pla en el qual incloïa, sobretot, la fase de retorn del pol fins a la costa. Hi havia calculat molt bé l’alimentació que necessitaven i que els gossos servissin tant d’ajuda en el transport com de menjar i proteïna per a l’equip. A mesura que algun animal moria, el guardaven com a reserva de menjar per a la tornada, i marcaven sempre molt bé els llocs on deixaven els dipòsits per assegurar-se que els localitzarien visualment en cas que hi hagués males condicions atmosfèriques. Tot va funcionar a la perfecció, van fer història i van tornar tots a casa sans i estalvis.
Les circumstàncies no sempre permeten un avanç òptim, i acostumen a presentar-se escenaris que requereixen tenir clares les prioritats
ERRORS A PREU HUMÀ
El capità Robert Falcon Scott era a l’Antàrtida en el mateix moment que Amundsen i tots dos sentien la pressió per arribar els primers al pol. Com a militar, estava molt focalitzat en l’objectiu final i les persones eren recursos per a assolir-lo. Va organitzar la seva expedició amb un sistema molt jeràrquic i va utilitzar uns tractors-eruga que mai no havien estat usats abans en aquestes condicions i que es van espatllar de seguida. També va emprar cavalls molt resistents per a la càrrega, però com que transpiraven per la pell es congelaven, de manera que aviat van morir tots. A més, els seus homes portaven pocs gossos i no feien servir esquís, perquè era una tècnica que no dominaven i en la qual no confiaven massa. I ja fos pels seus valors o tradicions britàniques, mai no va considerar utilitzar la carn dels cavalls o dels gossos morts per poder alimentar-se en aquesta llarga travessia.
Quan estaven a poc més d’un centenar de quilòmetres del pol, els membres de l’equip estaven exhausts i amb clars símptomes d’escorbut (falta greu de vitamina C), però ell va decidir continuar endavant amb la seva missió. Van arribar al pol el 17 de gener de 1912, trenta-quatre dies més tard que Amundsen, i van trobar-hi una tenda de campanya amb una carta al seu interior per ser lliurada al rei de Noruega en cas d’haver patit algun contratemps en el seu retorn. Amb aires de derrota, van iniciar el retorn fins a la costa, però gairebé sense energia, sense un pla d’emergència clar, gairebé sense menjar i sense saber on podien localitzar els animals que havien perdut a l’anada. Van morir tots. Cap home no va arribar viu a la costa on els esperava el seu vaixell.
EL VALOR DE SABER PRIORITZAR
Finalment, l’irlandès Ernest Shackleton va protagonitzar alguns dels episodis més èpics a l’Antàrtida. El principal objectiu a la seva vida era arribar al pol Sud. Ho va intentar el 1909, arribant als 88º23s de Latitud. Només li quedaven 180 km per ser el primer home a la història a aconseguir una de les grans fites de l’exploració mundial, però en veure que els seus homes estaven al límit de les seves forces, va decidir donar mitja volta. Quan jo vaig passar per aquest punt en la meva travessia en solitari, em vaig emocionar moltíssim, ja que requereix molt de coratge i integritat saber renunciar a un objectiu tan ambiciós i proper per prioritzar la seguretat de l’equip. En el seu diari hi va escriure el següent missatge per a la seva dona Emilly: “Faig mitja volta perquè els meus homes no sobreviurien en cas de continuar. No sé com em jutjarà el món, però et pregunto a tu, amor meu, si prefereixes tenir a casa un ase viu o un lleó mort.”
L’any 1914, ja amb el pol Sud descobert, va organitzar l’expedició Endurance, amb la qual pretenia creuar integralment tot el continent passant pel pol. El seu vaixell va quedar atrapat en el gel abans d’arribar a la costa antàrtica, i allí va començar una de les aventures més impressionants de la història polar. Va canviar el seu objectiu i va prioritzar intentar salvar tot el seu equip. Van estar lluitant al límit amb el gel durant disset mesos fins a arribar a l’Illa Elefant, on va fer esperar a tot el grup i només amb sis homes es van embarcar en un petit bot per intentar arribar a l’illa de South Georgia, on hi havia una estació balenera. Aquesta navegació es considera una de les més extremes que mai no s’han realitzat. Però va aconseguir d’arribar-hi, i d’allí va anar a Punta Arenas a buscar un vaixell. Al cap de 105 dies va tornar a l’Illa Elefant per rescatar el seu equip. Estaven tots vius. Shackleton mai no va aconseguir el seu objectiu d’arribar al pol Sud, però no va perdre mai un sol home.
L’objectiu pot ser el mateix, però el mètode i la manera com l’afrontem poden variar molt
TRES MODELS DE LIDERATGE
Simplificant molt, podríem dir que Amundsen és l’exemple d’un líder eficient, respectat i reeixit. Scott representa un lideratge autoritari, vertical i que prioritza el resultat per davant de tot (fins i tot de les persones). I Shackleton ha passat a la història com un dels més grans referents del lideratge mundial.
Lògicament si ens traslladem a l’àmbit empresarial, no estarem parlant de possibles conseqüències tan tràgiques per a les persones; però sí que és una excel·lent metàfora per veure la importància de posar o no el focus en els integrants dels nostres equips en tots els àmbits, ja sigui en l’econòmic, en les condicions de treball, en el projecte professional o en la compatibilitat amb la vida personal. Abans de parlar d’equips, hem de parlar de persones.
UNA PREGUNTA CLAU
Evidentment, és lògic pensar que les dues coses són compatibles, ja que és important aconseguir els propòsits i els resultats de l’organització alhora que en cuidem les persones. Idealment totes les empreses voldrien una història com la d’Amundsen. Però les circumstàncies no sempre permeten un avanç tan òptim, i acostumen a presentar-se escenaris que requereixen tenir clares les prioritats i actuar més a l’estil Scott o més en la línia de Shackleton. Per això, és molt important que els màxims líders del projecte es preguntin amb total sinceritat i profunditat què és el més important: els objectius i els resultats, o les persones que integren l’organització i la societat on impacten els seus processos?
Segons quina sigui aquesta resposta, l’ADN d’una organització serà un o altre. La seva relació amb les persones que hi treballen serà una o una altra. El seu sentit de grup, de compromís, de relació amb el talent i de responsabilitat social serà un o altre. És una pregunta clau per al màxim nivell de l’empresa, i no per delegar en el departament de RH, d’RSC o de màrqueting i comunicació.
És molt simple. Qualsevol projecte empresarial suposa una expedició ambiciosa que comporta riscos i sacrificis. Quina serà la nostra prioritat: l’objectiu o les persones?