Els sistemes de pensions es van desenvolupar a Europa a partir de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. A la majoria de països de l’Europa continental es va adoptar l’anomenat model de Bismarck, concebut com un sistema de protecció obligatòria finançat a través de les contribucions tant de l’empleat com de l’ocupador. En canvi, al nord d’Europa i als països anglosaxons es va desenvolupar el model anomenat de Beveridge, basat en el reconeixement universal d’un mínim vital finançat a càrrec dels pressupostos generals.
XAVIER VAREA. Director de l’Observatori dels Sistemes Europeus de Previsió Social Complementària. www.ubedu/private-pensions.
El 1977, l’Institut de la Seguretat Social de la Universitat Catòlica de Lovaina va organitzar els “Col·loquis de Setembre”. Aquests van concloure amb la determinació del que s’ha donat a conèixer com a “Codi de Lovaina”, que va dibuixar l’arquitectura del model de la previsió social a Europa, definida per l’existència de tres pilars: el primer constituït per la Seguretat Social pública, el segon per la previsió social complementària d’ocupació i el tercer pels instruments individuals. Posteriorment, les seves conclusions van ser adoptades com a model europeu al llibre verd de 1997 de pensions complementàries.
Així doncs, tot i que la base estructural dels actuals sistemes de pensions públiques es troba als dos models anteriorment esmentats (Bismark i Beveridge), a partir del “Codi de Lovaina” tots els països europeus tenen un sistema de pensions integrat per un sistema públic administrat pel propi Estat i els sistemes privats gestionats per entitats financeres o asseguradores de caràcter privat. Aquest model, adoptat per Europa com a model de previsió social, es coneix com el sistema dels tres pilars:
• Primer pilar: constitueix el sistema públic de pensions. Pot ser de caràcter contributiu, no contributiu o tots dos alhora.
• Segon pilar: està format pels règims privats que es desenvolupen a l’àmbit de l’empresa. Es configuren com a sistemes de capitalització que es financen principalment amb les aportacions periòdiques dels ocupadors.
• Tercer pilar: correspon a la decisió individual i voluntària de les persones de destinar part de la renda lliure a l’estalvi.
Un dels grans reptes a què s’hauran d’enfrontar les societats desenvolupades en general i les europees en particular és l’envelliment de la seva població com a conseqüència de la caiguda contínua de la natalitat i l’augment sostingut de l’esperança de vida.
Un dels grans reptes a què s´hauran d’enfrontar les societats desenvolupades en general i les europees en particular és l’envelliment de la seva població com a conseqüència de la caiguda contínua de la natalitat i l’augment sostingut de l’esperança de vida
Si a aquesta evolució demogràfica s’hi afegeixen altres factors de naturalesa econòmica, com ara l’impacte de les successives crisis econòmiques, financeres i de subministraments, com l’actual, així com les elevades taxes de desocupació, la precarietat contractual i la devaluació salarial, resulta raonable l’interès pel present i el futur dels actuals sistemes de pensions.
Davant l’escenari de dificultat previsible en el finançament de les pensions públiques, els països han dirigit les seves polítiques de reforma, a diferents velocitats i en diferent mesura, en tres direccions principalment:
1) Establir reformes paramètriques que facin que el sistema de repartiment existent sigui menys generós.
2) Reforçar el poder adquisitiu de les pensions més baixes dels grups més desafavorits enfortint el caràcter redistributiu dels sistemes de protecció social.
3) Instaurar un sistema de cotització de capitalització complementari o parcialment substitutiu del de repartiment que millori la taxa de substitució dels futurs jubilats.
Com a exemple de reformes recents, ens aturarem a les de dos països europeus, el Regne Unit i Suècia, no tant perquè puguin servir de model per al nostre país, sinó perquè s’han convertit en models de referència.
L’any 1999, Suècia va instaurar un nou sistema de pensions que tenia com a finalitat equilibrar financerament el seu primer pilar per pal·liar la forta disminució dels ingressos provinents de les cotitzacions. Tot i que el sistema continua sent de repartiment, és a dir, que les cotitzacions dels treballadors actuals són les que financen les pensions dels actuals jubilats, el càlcul de la prestació es basa en les cotitzacions que cada treballador ha fet al llarg de tota la seva vida laboral, que s’anota en un compte virtual (anomenat compte nocional) el valor del qual s’actualitza en funció de diferents variables. Així, la pensió resultant s’obté dividint el saldo acumulat al compte nocional entre l’esperança de vida estimada en el moment de la jubilació. El sistema de comptes nocionals garanteix la sostenibilitat financera del sistema de repartiment a canvi de traslladar el risc de longevitat als pensionistes (si, per exemple, l’esperança de vida es duplica al període de jubilació, la pensió es redueix a la meitat).
El cas britànic és completament diferent. La seva reforma del 2012 es va centrar en el segon pilar, el constituït pel sistema de pensions complementàries d’ocupació, fent-lo obligatori per a les empreses i voluntari per als treballadors, encara que d’entrada les empreses estan obligades a inscriure automàticament tots els seus empleats que compleixin amb unes condicions mínimes determinades en algun tipus de pla o instrument de pensions qualificat a aquest efecte, cosa que es coneix com a automatic enrolment (“inscripció automàtica”). Les aportacions de l’ocupador queden condicionades al fet que l’empleat aporti el percentatge que li correspongui. És, doncs, un sistema contributiu, finançat en aquest cas per aportacions de l’ocupador i contribucions del treballador. Des de l’abril del 2019, l’aportació mínima obligatòria establerta puja a un 8% del salari pensionable, del qual un 3% l’aporta l’ocupador, un 4% corre a càrrec de l’empleat i l’1% restant corre a compte de l’Estat.
Dins aquest sistema hi ha un instrument que ha adquirit una gran rellevància i que de vegades es confon amb el propi sistema de pensions britànic, encara que, com acabem de mencionar, es tracta únicament d’un instrument del mateix. És el NEST (National Saving Employment Trust), el gestor més gran del sistema de pensions d’ocupació al Regne Unit per nombre de treballadors inscrits i especialment popular entre pimes i microempreses. Va ser creat pel Govern britànic per facilitar l’obligació dels ocupadors d’adscriure automàticament els seus treballadors en un instrument de previsió social empresarial i fer a favor seu les aportacions obligatòries.
Els sistemes de pensions no només han de ser financerament sostenibles, sinó que també se n’ha de garantir la sostenibilitat social, que a Espanya té el seu reflex en el principi constitucional que l’Estat ha de garantir la suficiència de les prestacions
En aquest punt és important remarcar que els sistemes de pensions no només han de ser financerament sostenibles, sinó que també se n’ha de garantir la sostenibilitat social, que a Espanya té el seu reflex en el principi constitucional que l’Estat ha de garantir la suficiència de les prestacions. En conseqüència, tant la sostenibilitat social com la financera requereixen una revisió contínua del sistema. Per això, i centrant-nos en el cas d’Espanya, el Pacte de Toledo està sotmès a la revisió periòdica des que el 1995 va donar estabilitat al sistema i aquest últim va deixar de ser matèria electoral. Les recomanacions són conseqüència del consens entre els partits polítics a partir de la participació d’experts i agents socials.
Actualment ens trobem en un moment clau de reforma del sistema de pensions del nostre país, que abasta simultàniament els seus tres pilars i que desenvolupa legislativament algunes de les recomanacions de l’últim informe d’avaluació i reforma del Pacte de Toledo
Actualment ens trobem en un moment clau de reforma del sistema de pensions del nostre país, que abasta simultàniament els seus tres pilars i que desenvolupa legislativament algunes de les recomanacions de l’últim informe d’avaluació i reforma del Pacte de Toledo, aprovat per la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo en la sessió del 27 d’octubre del 2020 i pel ple del Congrés dels Diputats el 10 de novembre del 2020.
Respecte a la reforma del primer pilar, la del sistema públic de pensions, ja s’ha emprès el primer bloc de reformes (revaloració de les pensions segons l’IPC, derogació del factor de sostenibilitat i la substitució pel mecanisme d’equitat intergeneracional, diversificació de fonts de finançament i revisió del model de jubilació anticipada, entre d’altres) i ara ens trobem en plena negociació del segon bloc de mesures, més polèmic que l’anterior, que versa principalment sobre el destopall de la base màxima de cotització i, paral·lelament, de la pensió màxima del sistema, així com la revisió del període de còmput per al càlcul de la pensió de jubilació, els efectes de la qual sobre les prestacions futures dependran dels efectes en l’historial laboral de les noves carreres professionals.
En relació amb la reforma escomesa del segon pilar, amb la recent aprovada Llei 12/2022, de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació, i el seu reglament, que sens dubte i fins ara és la iniciativa legislativa més ambiciosa i desacomplexada d’un govern espanyol des de l’exteriorització obligatòria dels compromisos per pensions i que té per objectiu promocionar el desenvolupament de la previsió social complementària a l’àmbit de l’empresa, encara no podem sotmetre-la a valoració, ja que estem en fase incipient de desenvolupament i concreció. El Govern ha posat sobre la taula l’ambiciosa pretensió d’arribar als deu milions de treballadors dins dels sistemes de previsió social complementària a les seves propostes dels plans pensions d’ocupació simplificats (actualment són poc més de dos milions de treballadors) però això dependrà d’una qüestió: que el diàleg social tingui èxit i es traslladin els seus resultats als acords de negociació col·lectiva de caràcter sectorial. De manera que la consecució d’aquest objectiu ambiciós passarà per la voluntat d’empreses i treballadors de portar això al contingut dels convenis col·lectius.
De totes maneres, a banda de les accions promogudes pel Govern, cal activar mecanismes de desenvolupament de mesures concretes. Per això l’Observatori dels Sistemes Europeus de Previsió Social Complementària ha promogut un “manifest” a favor d’un acord polític i social per al desenvolupament de la recomanació setzena del Pacte de Toledo que involucri les forces polítiques, els agents socials i totes les parts de la societat interessades en el desenvolupament de la previsió social complementària, i que se sostingui sobre la base del consens polític, el diàleg social, una política fiscal coherent i l’aposta ferma de l’Administració Pública.
