Rere les tensions a l’economia i la geopolítica mundials hi ha conflictes que van des d’aspectes molt materials, com el control de l’energia o de les matèries primeres estratègiques, fins a altres d’alta tecnologia, com la pugna pels xips més avançats. Les polítiques industrials i tecnològiques de les principals potències són cada cop més crues i no eludeixen conflictes.
JOan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona.
MADONNA TENIA RAÓ: IT’S MATERIAL WORLD
Una de les cançons més conegudes de Madonna, que data de 1984, inclou una estrofa sobre les conseqüències d’estar vivint en un món material (“material world”). I encara que en les darreres dècades s’ha insistit sobretot en els avenços de tecnologies cada vegada més sofisticades i en l’ampliació de les activitats i els serveis subministrats en línia –cosa que la pandèmia va contribuir a difondre i a accelerar–, també s’ha fet palès en els darrers temps que la “base material” dels processos productius –els requeriments d’energia, minerals, metalls i aliments– està veient revaloritzat el seu paper.
La invasió d’Ucrania ha mostrat cruelment les vulnerabilitats energètiques d’Europa, alhora que les apostes per les “tecnologies verdes” han anat evidenciant el paper central d’accedir i controlar commodities entre les quals s’inclouen el liti, el cobalt o el níquel
La invasió d’Ucraïna ha mostrat cruelment les vulnerabilitats energètiques d’Europa, alhora que les apostes per les “tecnologies verdes” han anat evidenciant el paper central d’accedir i controlar commodities entre les que s’inclouen el liti, el cobalt o el níquel. Els raonables objectius mediambientals de la UE tenen “l’efecte col·lateral” d’augmentar aquestes dependències, cosa que requereix un seguiment atent. Des de fa temps, la UE publica la seva “llista de materials estratègics” i analitza d’on s’obtenen i en quina mesura les famoses interdependències de la globalització es poden acabar convertint en una perillosa (sobre)dependència. En el marc de les creixents tensions geopolítiques recents, adquireixen especial rellevància les referides a productes procedents de Rússia i la Xina (al Requadre 1 es resumeixen algunes dades bàsiques). Els economistes i polítics han d’estudiar química i geologia: les “terres rares” (els “lantànids” de la taula periòdica d’elements que els de la meva generació teníem a la paret de les classes de batxillerat, però que eren tan exòtics que mai no s’explicaven) esdevenen essencials per a molt diverses activitats, però la seva producció està molt concentrada en una Xina que no dubta a utilitzar-los com a eina de negociació.
MOORE TENIA RAÓ: EL PODER EXPONENCIAL DELS MICROXIPS
L’any 1965 un dels fundadors d’Intel, Gordon Moore, va enunciar la regularitat empírica coneguda com a “llei de Moore”, segons la qual cada any es duplicava el nombre de transistors en un microprocessador, amb els subsegüents avenços en prestacions i velocitat. Més enllà de discussions sobre si era un any o dos, o si es mantenia vigent aquesta “llei”, l’avenç espectacular de les prestacions dels microxips s’ha convertit en una eina fonamental per estar a la frontera dels avenços tecnològics. L’escassetat i l’encariment dels microxips després de la pandèmia –i els colls de botella que es van originar– ens va evidenciar que s’havien convertit en elements insubstituïbles per a una gamma amplíssima de productes d’ús generalitzat. I el seu paper encara és més crític per poder comptar amb les darreres generacions de productes rellevants per als sectors tecnològics més avançats, d’usos industrials, civils i militars.
L’escassetat i l’encariment dels microxips desprès de la pandèmia -i els colls de botella que es van originar- ens van evidenciar que s’havien convertit en elements insubstituíbles per a una gamma amplíssima de productes d’ús generalitzat
La complexa cadena de valor de la fabricació de microxips té nodes importants a països com els Estats Units, Taiwan, Corea del Sud, els Països Baixos o la Xina, però, ara com ara els Estats Units i els seus aliats tenen una posició (encara) davantera en els més sofisticats. Mantenir aquesta posició i dificultar –i si és possible, bloquejar– els avenços de la Xina en aquesta cursa ha esdevingut un element essencial de la confrontació entre Occident i els països emergents, en la pugna pel lideratge tecnològic entre els Estats Units i la Xina. Des del 2022 aquestes friccions han anat empitjorant amb mesures occidentals que inclouen la Chips and Science Act del país nord-americà i les mesures adoptades l’octubre passat per dificultar la venda a la Xina de les generacions més avançades de semiconductors. Una vegada més, Europa arriba tard, amb una proposta recent per duplicar (del 10 al 20%) el seu paper en la producció mundial de xips, reduint així una altra font de vulnerabilitats, però sense jugar (a part d’una empresa holandesa) la “primera divisió ” d’aquesta lliga. En resum, Moore tenia raó respecte al paper exponencial dels avenços, cosa que redobla la importància estratègica de ser –i mantenir-se– al capdavant.
EL PARANY DE TUCÍDIDES TORNA A APARÈIXER
Els plantejaments de les principals potències són cada vegada més cruament explícits respecte a les tensions comentades als paràgrafs anteriors. Està tornant, si és que alguna vegada se’n va anar, un neomercantilisme en què les proclames sobre els avantatges i la confiança en els mercats oberts queden en retòrica. Torna el protagonisme de les polítiques industrials i tecnològiques nacionals cada cop més sofisticades, amb implicacions proteccionistes cada vegada més evidents (afegiu-hi, si voleu, el prefix “neo” a gairebé tots els termes utilitzats).
Està tornant, si és que alguna vegada se’n va anar, un neomercantilisme en què les proclames sobre els avantatges i la confiança en els mercats oberts queden en retòrica
La Llei dels Estats Units presentada com de “reducció de la inflació” conté importants mesures de subvencions i suports perquè “es quedin a casa” (o “vinguin a casa”) produccions d’articles i components d’especial rellevància, inclosos els tan de moda vehicles elèctrics. El març del 2023 era notícia l’interès de l’alemanya Volkswagen per ubicar part de la seva nova activitat als Estats Units per beneficiar-se d’aquestes mesures. Sembla que la resposta de la UE anunciada a principis del 2023 en forma de la “dimensió industrial” del Pacte Verd Europeu (Green Deal) era d’efectivitat més limitada. Per la seva banda, la Xina ja havia plantejat des del 2015 la seva “Made in China 2025”, amb què s’avançava força anys als plantejaments occidentals recents. Aquestes mesures agressives es poden interpretar en termes d’una confrontació, una “guerra” comercial, industrial i tecnològica que està adquirint en els darrers temps –en el marc enrarit geopolíticament per la invasió d’Ucraïna i les seves derivades– una bel·licositat que alguns encaixen amb el “parany de Tucídides”, segons el qual molt sovint a la Història les pugnes per l’hegemonia econòmica i política s’acaben substanciant per la via militar, precedida per altres vessants de tensions.
I ARA QUÈ?
En resum: Madonna tenia raó en recordar-nos que aquest segueix sent un “món material” malgrat els avenços de les sofisticacions “virtuals”, entre altres raons perquè les tecnologies més elaborades requereixen més i més elements materials la possessió i el control dels quals esdevenen actius estratègics. Els especialistes en “dades” insisteixen que aquestes són el “nou or”, però altres reserven aquest qualificatiu per al liti o similars. Moore tenia raó en explicitar la forma exponencial de millorar la capacitat de processar informació, funcions, dades, etc., que condueix, a la pràctica, a què les posicions capdavanteres marquen diferències abismals amb els següents nivells, generant incentius dels líders a fer tot el necessari per mantenir la seva hegemonia i dels aspirants al lideratge a no reparar ni en despeses ni en estratègies per crear les noves fronteres. I la gran qüestió que tot això obre és si també acabarà tenint raó Tucídides respecte que aquests climes de confrontació solen acabar substanciant-se per la via bèl·lica. Podem ser optimistes respecte al fet que la Humanitat ha après les lliçons de la Història i serà capaç d’evitar tornar a caure al parany de Tucídides, o per contra són ja massa evidents els símptomes que estem a prop de tornar a ensopegar, per enèsima vegada, amb la mateixa pedra?
