Aquest 2023 es debat sobre com articular les relacions entre les economies avançades i les emergents, liderades per la Xina. És inevitable una confrontació o hi ha cabuda per a formulacions pragmàtiques? I Europa quin paper hi juga?
Juan Tugores Ques. Catedrático de Economía de la Universidad de Barcelona.
El comunicat final després de la reunió de la cimera del G7 el maig del 2023, celebrada a Hiroshima, va tenir un eix central en les relacions entre aquest grup de les economies avançades i la Xina. Va cridar l’atenció la terminologia amb què es plantejaven dos escenaris, un de ruptura, associat al ja conegut decoupling o “desacoblament” entre els blocs de països avançats i emergents, i un altre, més flexible i pragmàtic, presentat com a de-risking, una reducció de riscs excessius però sense implicar necessàriament ruptures.
Aquest tipus d’equilibris va en la línia de la resposta europea als reptes actuals en termes d’una “autonomia estratègica oberta” que vol reduir dependències
La semàntica és important, però podria fer la impressió que de vegades és massa artificial. El terme de-risking ja es feia servir en altres contextos per referir-se a l’estratègia d’eludir riscos (“no prestis a deutors dubtosos”, per exemple), però ara s’utilitza en un document d’alt nivell polític amb un sentit (una mica) diferent per tractar de diferenciar entre unes estratègies de reduir exposicions a riscos –com una dependència excessiva d’alguns subministraments– però mantenint obertes les relacions econòmiques en general, i el que seria una fragmentació més radical de l’economia mundial en blocs. Aquest tipus d’equilibris va en la línia de la resposta europea als reptes actuals en termes d’una “autonomia estratègica oberta” que vol reduir dependències –i evitar que, com ha passat recentment, aquestes es transformin en “armes” contra la UE, com en el cas dels subministraments de gas procedents de Rússia–, però alhora s’insisteix en la voluntat de contribuir a mantenir obert el sistema comercial i financer internacional. Són equilibris semàntics confusos i impossibles, o realment de plantejaments diferents?
Certament, en les anàlisis de la situació global i les seves perspectives de futur hi ha presents plantejaments pessimistes
Certament, en les anàlisis de la situació global i les seves perspectives de futur hi ha presents plantejaments pessimistes. Després de la invasió d’Ucraïna, es van començar a publicar estudis sobre els costos eventuals d’una “fragmentació” de l’economia global. El gener de 2023, l’FMI va llançar un conjunt de documents en què sistematitzava aquests costos, en termes de reducció de fluxos comercials i inversors, de pèrdua de vies de col·laboració científica i tecnològica, de sorgiment d’estàndards d’eventual incompatibilitat, etc. Les estimacions assolien xifres de vegades superiors al 10% del PIB mundial. Els més apocalíptics desempolsaven la “trampa de Tucídides” –la formulació del professor de Harvard Allison que extrapolava l’anàlisi de l’historiador grec sobre les causes de les guerres del Peloponès de fa uns 25 segles– referida a la freqüència amb què les pugnes per l’hegemonia s’acabaven dilucidant per vies militars. Les tensions a Ucraïna i els temors sobre Taiwan reactivaven aquests recels. Altres argumentaven que l’estratègia de la Xina és explícita respecte al seu objectiu d’ascendir al lideratge mundial, però constaten com des de fa dècades el gegant asiàtic avança en aquesta línia per vies comercials, financeres, tecnològiques, control de primeres matèries, etc., sense semblar “necessitar” una confrontació militar, tot i que tanmateix la història (de)mostra que de vegades la racionalitat es veu desbordava per altres “impulsos”.
Una dimensió rellevant per a Europa és en quina mesura el Vell Continent podria dibuixar un “perfil propi”, més enllà de l’alineament amb les posicions dels Estats Units, en confrontacions tecnològiques i geopolítiques. La repetida “autonomia estratègica” de la UE tindria així dimensions davant del “rival Xina”, així com davant “l’amic Estats Units”. Recentment, destacats economistes del Banc Central Europeu –Attinasi, Boeckelmann i Meunier– han publicat estudis en què, d’una banda, constaten els avenços del friendshoring en les inversions i en les cadenes globals de valor –és a dir, el pes creixent de factors de similitud geopolítica com a factor explicatiu de decisions empresarials per sobre d’altres consideracions més estrictament “economicistes”–, però per altra banda, en aquest món de nous termes, expliciten els temors davant d’unfriendly friends i mostren com els efectes dels plantejaments dels Estats Units per reforçar el seu paper en tecnologies avançades i mediambientals, com els reflectits a la Inflation Reduction Act de 2022, estarien guanyant quotes de mercat en sectors rellevants en bona mesura a costa del “rival Xina”, però alhora deteriorant les posicions dels (teòrics) amics europeus. Atès que els criteris per beneficiar-se de les subvencions i els suports per part dels Estats Units cap a la producció en sectors estratègics es vinculen a la producció en aquest mateix país o a l’aprovisionament de components amb la mateixa procedència o en països amb acords comercials (com el Canadà i Mèxic), s’argumenta que una forma de reduir els efectes col·laterals del “foc amic” sobre Europa seria formalitzar un acord d’aquest tipus, recuperant així els projectes llargament debatuts a la dècada passada dels “acords transatlàntics” (TTIP) que tantes polèmiques van suscitar en sectors sensibles com els de productes transgènics.
Una dimensió rellevant per a Europa és en quina mesura el Vell Continent podria dibuixar un
“perfil propi”, més enllà de l’alineament amb les posicions dels Estats Units, en confrontacions tecnològiques i geopolítiques
En una línia argumental molt “europea”, les anàlisis dels experts esmentats del Banc Central Europeu acaben recordant sempre que el perillós d’utilitzar mesures discriminatòries i proteccionistes per aconseguir objectius nacionals no són únicament les ineficients (i perjudicials per a Europa) “reassignacions” de producció i comerç en sentits que s’allunyen de la racionalitat econòmica, sinó que a més es comprometen els objectius a llarg termini, com comptar amb la millor utilització dels recursos per avançar en tecnologies mediambientals de la màxima eficàcia o treure el màxim partit possible de l’eficiència tecnològica en els diversos sectors. Es tracta, en definitiva, d’una variant d’un conflicte tradicional al llarg de la història entre els interessos particulars a curt termini i la racionalitat compartida a llarg termini. Aquest conflicte subjau, dit sigui de passada, a la tan repetida com controvertida formulació europea d’“autonomia estratègica oberta” amb les dimensions de realisme per reduir els riscos (de-risking) derivats d’unes dependències exteriors excessives, però amb la voluntat de seguir reconeixent els importants guanys d’economies obertes a mitjà i llarg termini per al creixement i el desenvolupament. Un equilibri delicat entre les posicions d’Adam Smith a favor del comerç obert com a font de “la riquesa de les nacions” i les formulacions mercantilistes que aquest autor criticava i que van permetre a Anglaterra i França progressar durant els segles XVII i XVIII amb plantejaments que avui semblen encarnar la Xina i els Estats Units.
Atès que els criteris per beneficiar-se de les subvencions i els suports per part dels Estats Units cap a la producció en sectors estratègics es vinculen a la producció en aquest mateix país o a l’aprovisionament de components amb la mateixa procedència o en països amb acords comercials (com el Canadà i Mèxic), s’argumenta que una forma de reduir els efectes col·laterals del “foc amic” sobre Europa seria formalitzar un acord d’aquest tipus
Certament, es tracta d’un conflicte tradicional, però amb apostes molt elevades actualment. Els desenvolupaments recents en la pugna pel lideratge tecnològic en microxips estan anant d’escalada en escalada. A principis de juliol del 2023, per exemple, la Xina anunciava restriccions a les exportacions a Occident (no només als Estats Units) de matèries primeres com el gal·li o el germani, crucials en la producció de semiconductors (xips) d’alta gamma, com a resposta als anuncis de limitacions de vendes a la Xina de xips d’última generació per part d’una empresa líder ubicada als Països Baixos després de les explícites pressions sobre els Estats Units. Els analistes han destacat com una decisió d’un govern europeu com el dels Països Baixos (que es dissolia al juliol per convocar eleccions en un marc d’una crisi sociopolítica d’abast) amb escassa o nul·la participació dels organismes de la UE podia desencadenar moviments que impactaven a tot Europa, un nou exemple del molt que queda per avançar en matèria d’una integració europea efectiva en els temes de fons realment decisius.
En aspectes com la salut global o els problemes mediambientals, les dimensions supranacionals desborden els blocs geopolítics i requereixen certa coordinació o, almenys, unes visions compartides. Però, més enllà de bones paraules, sovint els interessos unilaterals de les grans potències passen per sobre de qualsevol referència benintencionada a la racionalitat col·lectiva
És cert que també tenen cabuda en les anàlisis altres enfocaments més constructius. Es constata que alguns indicadors clàssics de globalització estan estancats, però d’altres continuen en ascens, entre els quals la denominada “globalització d’intangibles” (comerç en serveis a través d’internet, xarxes socials, etc.). Es torna a parlar de “reglobalització” com a alternativa a “desglobalització” i es recorda que, en aspectes com la salut global o els problemes mediambientals, les dimensions supranacionals desborden els blocs geopolítics i requereixen certa coordinació o, almenys, unes visions compartides. Però, més enllà de bones paraules, sovint els interessos unilaterals de les grans potències passen per sobre de qualsevol referència benintencionada a la racionalitat col·lectiva. Vol dir això que les anàlisis econòmiques queden del tot relegades davant la cruesa de les tensions geopolítiques? No necessàriament. Els reptes subjacents continuaran sent-hi, com la necessitat de reconduir una inflació que es resisteix a baixar més del que s’esperava i la gestió de la qual s’està veient complicada pels dubtes respecte a la solidesa de l’estabilitat financera després de les alarmes enceses a principis de 2023 i els problemes d’endeutament que es mantenen elevats i amb un cost creixent per les pujades de tipus. En paral·lel a qualsevol evolució possible de la geopolítica, els reptes econòmics requereixen combinar dosis elevades de decisió i realisme, com recordava Agustín Carstens, director del Banc Internacional de Pagaments de Basilea, a la presentació de l’Informe Econòmic Anual d’aquesta institució el juny passat. Lúcida decisió i cru realisme.
