En els últims temps, la successió de xocs ha anat requerint atenció i respostes urgents. Però recentment està ressorgint la constatació que, malgrat aquestes urgències, no podem descuidar el paper central de la productivitat i de la competitivitat. En cert sentit, podria dir-se que, en paral·lel a estar desbordats pel que és “urgent”, es vol atendre el que és “important”.
Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB
PRODUCTIVITAT, D’ADAM SMITH A PAUL KRUGMAN
L’OCDE encapçala el seu Compendi d’indicadors de productivitat 2024 amb la famosa cita de Paul Krugman: “La productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé gairebé tot”, recordatori de l’obvietat que la capacitat de millora en l’habilitat de generar béns i serveis ha estat, al llarg de la història, el que ha anat permetent avanços en els nivells d’ingressos i benestar. Aquesta cita del Nobel d’Economia enllaça amb els missatges inicials d’un clàssic com Adam Smith, que fa 248 anys ens recordava que la principal base de la “riquesa de les nacions” és la millora en la productivitat, descrita en el llenguatge del segle XVIII com la “qualificació, destresa i bon judici” en l’ús del treball.
La “falta de convergència” figurava explícitament en el títol d’una recent intervenció del Banc d’Espanya sobre els problemes estructurals de l’economia espanyola
I abans de rebre crítiques sobre un plantejament “economicista” de la seva formulació, Adam Smith afegia immediatament que els avanços en aquesta noció de productivitat constituïen, així mateix, la base en la qual proveir d’atenció i protecció els segments de la població “massa vells, massa joves o malalts” per a la feina, en una pionera (i poc reconeguda) argumentació que connecta les millores de productivitat amb les prestacions i la sostenibilitat del que avui denominem “estat del benestar”.
RENOVADA ACTUALITAT
Aquestes consideracions de fons adquireixen renovat protagonisme recent en diverses dimensions. En destaquem dos: d’una banda, en el context de pugnes geopolítiques a escala global, els debats sobre els indicadors clau en la confrontació entre els Estats Units i la Xina i, des de la nostra perspectiva, el posicionament d’una Unió Europea que semblaria estar quedant ressagada respecte als dos colossos. D’altra banda, l’evolució dels indicadors d’Espanya dins del conjunt europeu (i global), amb reptes específics que s’han resumit en l’alentiment (o fins i tot la reversió) de la “convergència” espanyola amb la (famosa) mitjana europea. La “falta de convergència” figurava explícitament en el títol d’una recent intervenció del Banc d’Espanya sobre els problemes estructurals de l’economia espanyola, després d’haver dedicat una part substancial de l’últim Informe Anual d’aquesta institució precisament als problemes de productivitat i altres “assignatures pendents” de l’economia espanyola.
La gràfica 1 mostra un punt de partida presentat al citat Informe Anual del Banc d’Espanya, que recull l’evolució des del 1990 fins a l’actualitat de la “productivitat total dels factors” (PTF), que, sense entrar en tecnicismes, mesura l’eficiència amb què una societat utilitza el conjunt dels seus recursos. La dinàmica dels Estats Units és equiparable a la d’Alemanya, però queden per sota altres països de la UE, entre els quals Espanya i Itàlia, amb unes performances realment modestes.
La “falta de convergència” figurava explícitament en el títol d’una recent intervenció del Banc d’Espanya sobre els problemes estructurals de l’economia espanyola
Per part seva, el quadre 2 mostra una tradicional “descomposició” de l’evolució del PIB (en termes de poder adquisitiu —paritat del poder de compra, PPC—) aplicada a l’economia espanyola com el resultat de combinar, d’una banda, la població en edat de treballar, el percentatge de la que efectivament està ocupada (taxa d’ocupació) i, finalment, l’eficiència o productivitat mitjana del treball (PIB per persona ocupada). Per a cadascuna de les variables, la xifra mostra la ubicació de l’economia espanyola en cada any respecte a la mitjana 100 de l’eurozona. A l’hora d’explicar l’esmentada “falta de convergència” reflectida després de passar de l’índex 84,0 el 1995 a l’índex 83,3 el 2022, es mostra com el factor que llastra l’economia espanyola és la productivitat. I ho fa en les últimes dècades: en els anys de bonança (aparent) previs a la crisi del 2008, les millores en ocupació van permetre una aproximació a l’eurozona, encara que pagant el preu de retards en productivitat, amb un “model de creixement” basat en activitats de limitat valor afegit, que no ha estat prou substituït, malgrat avanços en alguns àmbits rellevants, en la magnitud suficient per generar millores de productivitat que propiciïn recuperar la convergència amb Europa.
ENFOCAMENTS SISTÈMICS RECENTS EN COMPETITIVITAT
Documents recents de la UE presenten una formulació sistemàtica dels problemes de competitivitat. La gràfica 3 recull com l’Informe Anual 2024 sobre el mercat únic i la competitivitat articula un conjunt d’ítems, en una línia similar als tradicionals “pilars de competitivitat”, en línia amb altres anàlisis, entre les quals lels informes recents de Letta i Draghi, que amb realisme i de vegades certa (necessària) cruesa, assenyala els llastos que té la UE per mantenir el to davant l’efervescent pugna entre els Estats Units i la Xina. Com sol passar, que es detectin els problemes no en garanteix la solució, encara que és un primer pas imprescindible. Sorprendrà poc que sigui en àmbits com la innovació i desenvolupament, i la seva translació a l’àmbit empresarial, i en capital humà (educació i capacitats) on s’apuntin àmbits de millora per a Europa, així com en les insuficiències d’un mercat integrat de capitals i un marc regulador més àgil i flexible que propiciï, en lloc d’entorpir, les iniciatives més dinàmiques. Els reptes de la intel·ligència artificial accentuen tant la necessitat com la urgència de respostes pragmàtiques.
REIVINDICACIÓ DE LA MITJANA I PETITA EMPRESA
En la línia de potenciar al màxim la creativitat i el potencial d’innovació, removent els obstacles que les alenteixen, mereix especial consideració, des del meu punt de vista, el paper de la mitjana i petita empresa. S’apunta, de vegades, que la fragmentació política d’Europa ha dificultat l’ascens de corporacions gegants com les xineses o estatunidenques, que han aprofitat els seus enormes mercats interns per generar economies d’escala que els han facilitat lideratges. Un argument similar se sent de vegades fent referència a Espanya. Però un ràpid repàs al cicle de vida de moltes corporacions mostra com l’ascens es va produir a partir, precisament, de la creativitat innovadora de projectes de menys envergadura, en entorns en què les regulacions no van ser rèmores per a la seva eclosió. Així mateix, les anàlisis de casos d’èxit en millores de productivitat i de competitivitat assenyalen com en un món com l’actual tenen un paper crucial components o aportacions de valor afegit que es generen en entorns de mitjana i petita empresa que són capaces de marcar diferències. Els denominats hidden champions —empreses no sempre molt conegudes però amb unes realitats, i més potencials, d’exportació i competitivitat— són peces essencials que en altres latituds reben millor tracte —en finançament, en regulacions— i que constitueixen un actiu empresarial que pot i ha de ser més valorat en els nostres entorns més propers.
Els reptes de la intel·ligència artificial accentuen tant la necessitat com la urgència de respostes pragmàtiques
PRODUCTIVITAT: UN CONCEPTE POLIÈDRIC, ECONÒMIC I SOCIAL
Quan s’insisteix en el paper crucial de nocions com productivitat i competitivitat, solen rebre’s crítiques d’estar practicant un “economicisme” contraposat a altres consideracions més d’índole social com les relacionades amb l’equitat en la distribució de la renda o la sostenibilitat de l’estat del benestar. Per això, cal insistir en les dimensions socials de la productivitat. D’una banda, insistint en la ja citada referència d’Adam Smith a com les societats més avançades sobre aquest tema són les que poden sostenir millors xarxes de cobertura de les necessitats socials. Per una altra, perquè l’evidència és clara —com a mostra la gràfica 4, així mateix, procedent de l’últim Informe Anual del Banc d’Espanya— sobre l’estreta correlació positiva entre productivitat i salaris reals. Aquesta connexió és robusta i crucial, i és compatible amb debats (com els que propicien anàlisis de l’OCDE) sobre en quina mesura els guanys de productivitat s’han estat distribuint de manera percebuda com a equitativa o si la repetida connexió entre millores en productivitat i salaris reals s’hauria relaxat en l’era de la (hiper) globalització amb un biaix en contra del factor treball.
CONSIDERACIÓ FINAL
En resum, afrontar els importants xocs recents requereix mesures d’urgència que haurien d’articular-se sense perdre de vista la necessitat de mantenir, reforçar i, quan calgui, recuperar, les fonts de progrés i creixement. Avançar en la línia de propiciar la riquesa de les nacions, el benestar de les societats, requereix rigor en l’impuls de la productivitat i la competitivitat, amb dimensions estratègiques com propiciar obtenir la millor part de tot l’important potencial de la mitjana i petita empresa
