Gran Teatre del Liceu

Molt més que el temple de l’òpera de Barcelona

Creat per la societat civil fa més de 150 anys, el Liceu ha sabut recuperar-se dels diferents entrebancs que ha patit al llarg de la seva història. Avui dia, segueix sent un teatre de primera línia internacional i un punt de referència per a la cultura catalana.

 
 
Text: Olivia Majó Fotos: Jar, Cedides
 
 
 
 
Per conèixer la història del Liceu, ens hem de remuntar al 1837, quan un batalló de la Milícia Nacional creà, al convent de Montsió, el Liceo Filodramático de Montesión, amb l’objectiu de promoure l’ensenyament de la música. L’any 1844, però, la societat va haver d’abandonar el convent per pressions de les monges propietàries. Aleshores els responsables del projecte van engegar la construcció d’un nou edifici amb l’ajuda d’empreses i particulars que, a canvi de les seves aportacions econòmiques, passaven a ser propietaris a perpetuïtat de les llotges i butaques del futur teatre. D’aquesta manera el Liceu es convertia en un cas únic ja que, al contrari del que passava a la majoria de ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres, el coliseu de Barcelona es va construir íntegrament amb aportacions particulars. Finalment, el 4 d’abril del 1847 se celebrava la funció inaugural del nou Liceu que, en aquell moment, era el teatre més gran d’Europa, amb una capacitat per a 3.500 espectadors dividits entre la platea i els cinc pisos superiors.

Un teatre de referència
Ben aviat el Liceu va començar a atreure un nombrós públic i es va convertir en el principal teatre d’òpera de la ciutat. Després de patir un primer incendi l’any 1861 i de ser reconstruït, va viure una època d’esplendor. Era el punt de reunió de les classes benestants -tret del quart i del cinquè pis, on se situaven els melòmans amb menys recursos- i, per la qualitat de la seva programació, es va situar a la primera línia dels teatres operístics europeus.
L’any 1981, atesa la impossibilitat dels propietaris de seguir fent front a l’alt cost de la programació, les administracions públiques van entrar a formar part de la gestió del teatre, amb la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu. Acabava així una primera part de la història del Liceu, on s’havia pogut mantenir ininterrompudament sense l’ajuda de fons públics.
 

A diferència del que passava a la majoria de ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres, el coliseu de Barcelona es va construir íntegrament amb aportacions particulars i no fou fins l’any 1981 que les administracions públiques van entrar a formar part de la seva gestió

Després del segon incendi, l’any 1994, per fer-ne possible la reconstrucció, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu i els antics propietaris van fer cessió de la propietat del teatre al Consorci. El nou teatre, amb una aparença fidel a l’anterior però dotat d’unes infraestructures tècniques molt avançades i amb una superfície ampliada, va obrir les portes el 7 d’octubre del 1999.