Caòtica i cosmopolita, però alhora molt rica pel que fa a herència històrica i cultural, la capital del Japó és una urbs per on circulen diàriament 40 milions de passatgers en metro i 1,3 milions en taxi. Ningú no pot negar el seu protagonisme al món com a gran metròpoli, ni l’extravagància i singularitat que la caracteritzen. Si n’ets visitant estàs de sort: Tòquio és una de les ciutats més amables per al viatger, a causa del respecte i la gentilesa amb què la població autòctona tracta al turista, i també una font d’entreteniment quasi inesgotable.
Text: Berta Seijo
Pels volts del 1603, el que ara coneixem com la ciutat de les llums de neó i els karaokes era un petit poble agrícola anomenat Edo, que feia alhora d’emplaçament per al govern militar del clan de Tokugawa Ieyasu. El punt d’inflexió va arribar cap a meitats del segle XIX, amb la instauració de l’era Meiji: època durant la qual Tòquio va adoptar aquest nom i les influències occidentals van impregnar el seu teixit social. A partir d’aquí res no va poder parar aquest gegant asiàtic; ni tan sols el gran terratrèmol de Kantō, els incendis que van arrasar la ciutat l’any 1923 o els bombardejos aeris fruit del malson de la Segona Guerra Mundial. Actualment, Tòquio és el pulmó econòmic del país, i un referent quan es tracta de moda, disseny i tecnologia.
Res no ha frenat aquest gegant asiàtic; ni tan sols el gran terratrèmol de Kantō, els incendis de 1923 o els bombardejos aeris de la Segona Guerra Mundial
Tot a gran escala
Segons dades del 2014 del Govern Metropolità de Tòquio, a la capital del Japó hi viuen 13,37 milions de persones (38 milions si comptem també els voltants immediats, fent-ne l’urbs més poblada del planeta). A més a més, si aprofundim en la seva vessant de centre de negocis, 2.749 empreses amb una fortuna de més d’un bilió de iens -aproximadament la meitat de les firmes amb aquesta facturació que hi ha a tot el país- hi tenen establerta la seva seu. El tarannà internacional de la ciutat també es veu reflectit en les 2.370 companyies estrangeres que acull, xifra que suposa el 76% de les empreses foranes afiliades al Japó. I és que aquesta tendència a favor d’obrir-se als mercats internacionals no fa més que atraure empresaris d’arreu al territori.
Un dels barris de negocis més importants és Minato, on s’hi ubiquen 49 ambaixades i hi tenen la seva seu empreses com Sony, Fujitsu, Toshiba o Mitsubishi
Ara bé, a quins barris de Tòquio es concentren les multinacionals, el veritable batibull d’homes i dones de negocis o les majors transaccions que es fan a la ciutat? Les respostes poden ser diverses, perquè a la capital japonesa hi ha múltiples barris dedicats a les finances. Tot i això, un dels més destacats és Minato, ubicació de 49 ambaixades com les d’Austràlia, Brasil, Canadà, la Xina, França, Alemanya, Itàlia, Rússia, Singapur, Suïssa i els Estats Units, i al mateix temps, seu d’empreses potents com ara són Sony, Fujitsu, Mitsubishi Motors Corporation, Toshiba, Fujifilm, Yahoo! Japan o Nippon Television. Més que un barri, Minato és una petita ciutat amb 31 districtes, cadascun amb característiques pròpies. En destaquem dos de completament antagònics: per una banda, Shimbashi, destinat als negocis i al comerç, i monopolitzat per un important eix ferroviari; i, per l’altra, Roppongi, la zona luxosa amb una vida nocturna més que vibrant.
El dia a dia dels salarymen és la hipèrbole de com es concep el treball a la cultura japonesa. Al llarg dels anys, aquest concepte ha servit per designar aquells executius de baix rang -en el cas de les executives, la denominació seria office-ladies– que tenien assegurat el seu lloc de treball per a tota la vida, i que ascendien en la jerarquia empresarial d’acord a un barem basat en l’edat i no en els seus mèrits professionals. Quan arribaven als 40 anys, aquests empleats assolien la gerència intermèdia, veient així com el seu sou s’apujava, però també les hores de feina, la responsabilitat i l’estrès. Val a dir que les jornades laborals acabaven molt tard, i per això es conserven imatges típiques de japonesos amb americana i corbata dormint al metro, bevent a les tavernes o cantant als karaokes amb els seus companys. Una rutina que es mantenia fins als 60 anys, quan l’executiu arribava a la cúspide de la piràmide empresarial i es preparava perjubilar-se, i gaudir, per fi, de la família i de les seves aficions. Malgrat que aquesta tradició és encara una realitat present al Japó, la situació està canviant: les capacitats personals comencen a valorar-se i no és tan comú romandre tota la vida a la mateixa companyia.
– Centre: el cor de Tòquio és també el cor de les finances i els negocis per a la nació. Monuments i emplaçaments històrics preserven encara el seu protagonisme al costat de botigues modernes, restaurants, hotels, gratacels i altres emblemes dels segles XX i XXI.
– Nord: més allunyada del nucli urbà, hi trobem aquesta zona totalment vinculada a Ikebukuro, districte que destaca per tenir estacions de tren que al mateix temps fan la funció de grans magatzems. A prop, el complex Sunshine City alberga un immens aquàrium, i el Tokyo Dome, seu del primer equip de beisbol del Japó, també ha esdevingut el major estadi de concerts del país amb una capacitat per a 55.000 espectadors.
– Est: és el primer paisatge que es veu a través de les finestres de l’avió i quan es viatja des de l’Aeroport Internacional de Narita a la ciutat. A les seves afores, no passen desapercebuts ni el parc Kasai Rinkai (el més gran de Tòquio), ni el resort que Disneyland va obrir a la ciutat el 1983, i que té el privilegi de ser el primer construït fora dels Estats Units. Aquí també s’hi barreja tradició i modernitat, doncs hi ha ubicats el temple més antic de Tòquio, anomenat Senso-ji, i la torre de radiodifusió més alta del món (amb 634 metres), el Tokyo Skytree.
– Sud: aquesta zona sempre ha estat idònia per a l’allotjament, al segle XVII quan els viatgers creuaven el pont de Nihombashi, i avui dia per aquells que esperen la sortida del seu vol a l’aeroport de Haneda. L’oferta d’entreteniment inclou curses de cavalls i xous de dofins a l’aquàrium de Shinagawa.
– Oest: l’estil de vida, la moda o les tendències; tot allò que ocorre a les avingudes de la zona oest té una enorme influència a la resta de la ciutat. Precisament, el film Lost in Translation (Sofia Coppola, 2003) és un viu retrat de l’esperit cosmopolita que impregna aquesta àrea monopolitzada pels districtes de Shinjuku i Shibuya, on no hi falten boutiques de renom, restaurants, residències d’alt nivell i centres per a la compra de tecnologia.
