Món Empresarial va assistir el passat mes de març a la conferència sobre els efectes que les polítiques monetàries tenen sobre l’economia real i, en concret, sobre el cost d’hipotecar-se, impartida per l’economista Finn E. Kydland (Gjesdal, Noruega, 1943) a la Universitat Autònoma de Barcelona amb motiu del taller MOVE Barcelona Macroeconomics Workshop. Aquesta és la crònica de la jornada.
Text i fotos: Alicia Fàbregas
“És als països on les hipoteques són a tipus d’interès variable on les polítiques monetàries poden tenir un efecte més gran”
Polítiques monetàries, sector immobiliari i cicles econòmics
El Premi Nobel obria la conferència assegurant que una de les coses que li fascina de la macroeconomia dinàmica “és que els resultats dels meus estudis sempre m’acaben sorprenent, mai no obtinc el que esperava en un inici”. Així, l’expert explicava que l’anàlisi que venia a presentar –“Mortgages and Monetary Policy”, publicat el desembre de 2013 i dut a terme juntament amb els economistes Carlos Garriga i Roman Sustek*–, també l’havia portat a unes conclusions que mai no s’hauria imaginat en un principi.
“Si mirem la mida del deute en hipoteques com a percentatge del PIB anual, en alguns països arriba al 100%.”
Segons afirmava Kydland, “tot va començar observant fins a quin punt en alguns països el sector immobiliari ha liderat els cicles econòmics, com és el cas dels EUA, i en d’altres simplement ha coincidit amb aquests”. A partir d’aquí, el Premi Nobel va exposar a l’auditori com els tipus d’interès de les hipoteques varien al llarg dels cicles econòmics, i com aquests, i la inflació, afecten la demanda d’habitatges i el sector immobiliari. “Si mirem la mida del deute en hipoteques com a percentatge del PIB anual –assenyalava Kydland–, en alguns països arriba al 100%, i els pagaments de la hipoteca com a fracció dels ingressos nets pot estar al voltant del 20%, com és el cas dels EUA, per exemple, o encara més elevat, com al Regne Unit, Alemanya o França.” Una dada que, segons l’economista, demostraria com d’important és conèixer bé les característiques del sector immobiliari, i ser capaç de preveure i influenciar els seus moviments a través de la política monetària.
Basant-se en aquesta màxima, doncs, Garriga, Sustek i Kydland van construir en el seu estudi del 2013 un model d’equilibri que divideix els consumidors dels Estats Units segons els seus nivells de poder adquisitiu en relació amb quins d’ells són propietaris d’habitatges. D’aquesta manera són capaços d’entendre a partir de quin moment una persona decideix destinar els seus estalvis a comprar una casa i quins moviments econòmics l’afecten a l’hora de prendre aquesta decisió.
A més, el model explica, entre d’altres coses, com els xocs que provoquen una inflació persistent tenen un impacte més gran sobre el preu de les hipoteques que les fluctuacions cícliques de l’economia en la inflació i els tipus d’interès nominal.
“Es podria creure que la rigidesa més estricta hauria d’aparèixer quan hi ha hipoteques amb tipus d’interès fix i, per tant, seria aquí on [la política monetària] tindria un efecte més gran, però resulta que és a la inversa.”
La dificultat dels 30 períodes i la consistència temporal
Però arribar a dissenyar aquest model i resoldre’l no va ser fàcil. La part més complicada per als tres investigadors va ser aconseguir poder tenir en compte les hipoteques a 30 anys, és a dir, construir un model que es pogués resoldre per a 30 períodes en el temps futur. “Bàsicament, la literatura passada no ha anat mai més enllà de models on es finança l’immoble utilitzant hipoteques que duren només un període o, en alguns casos, dos períodes –raonava el Premi Nobel a la xerrada–, encara que sabem que normalment les hipoteques són a 30 anys.” De fet, va ser Sustek qui va trobar el mètode per salvar aquest problema, resumint-ho tot a tres variables combinades en el temps.
Amb tot, un cop superats aquests obstacles, Kydland explicava que va ser més senzill arribar a obtenir resultats concrets. Un dels més importants, segons va assegurar, “va ser descobrir que és als països on les hipoteques són a tipus d’interès variable on les polítiques monetàries poden tenir un efecte més gran.” Com deia l’expert, “si ho penses d’una manera naïf, es podria creure que la rigidesa més estricta hauria d’aparèixer quan hi ha hipoteques amb tipus d’interès fix i, per tant, hauria de ser aquí on [la política monetària] tindria un efecte més gran, però resulta que és a la inversa.”
Seria el cas del Regne Unit o d’Austràlia, per exemple. Per això, a parer dels tres economistes, és en aquests estats on és més important dissenyar polítiques monetàries tenint en compte aquests efectes: pensant en el llarg termini per tal d’aconseguir fomentar la inversió en el mercat immobiliari, i preveure com es comportaran el sector i els consumidors. Es busca, així, la consistència temporal –terme molt estudiat per Kydland–, que implica que si s’anuncia una determinada mesura econòmica, aquesta s’hauria d’acabar complint. O dit d’una altra manera: per obtenir la màxima eficiència econòmica, els polítics han d’actuar d’una forma compromesa, de manera que, partint de la suposició que els consumidors tenen expectatives racionals –actuen en funció del que esperen que passarà–, augmenti la certesa i l’estabilitat en l’economia del país.
“Una de les coses que el nostre model diu és que l’efecte [de mantenir els tipus d’interès baixos durant força temps] és molt probable que sigui més petit en un país com els EUA, on les hipoteques a tipus d’interès fix representen prop d’un 70% del total d’hipoteques, que al Regne Unit, on la majoria de les hipoteques són a tipus d’interès variable.”
La importància del model hipotecari
Finalment, i per concloure la seva intervenció, Kydland també va referir-se a la situació de la zona Euro, destacant-ne la complexitat –“hi ha una sèrie de països amb hipoteques a tipus d’interès fix i d’altres variable”, va dir–, un fet que el va portar a preguntar-se: “Com dissenyaries una política monetària que fos òptima per a tots ells per igual?”. La resposta, potser a la seva pròxima conferència.
En alguna de les seves visites a Espanya, el Premi Nobel d’Economia suec Finn Kydland ha expressat la seva opinió sobre algunes mesures que s’han adoptat amb la crisi, com ara el rescat de determinats bancs i, en concret, el cas de Bankia. Per a ell aquest tipus d’accions l’única cosa que aconsegueixen és que altres bancs que es troben en dificultats també vulguin ser rescatats. Al seu parer, en canvi, seria millor incentivar aquells que estan sent gestionats d’una forma eficient, de manera que se’ls motivi a continuar pel bon camí. Un bon camí que, afortunadament, per a l’economista i investigador ja han pres les autoritats espanyoles. Així, en una entrevista concedida a La Vanguardia l’any 2012, el Nobel llançava un missatge esperançador: “Espanya pot aprendre dels seus errors, fer reformes i tornar a créixer.” Però per fer-ho, l’expert recordava que “és important que aprengui a preservar les seves institucions i el seu sistema econòmic dels interessos partidistes a curt termini.”
Graduat el 1968 en Economia a la Norwegian School of Economics and Business Administration (NHH) i Doctorat el 1973 en Economia a la Carnegie Mellon University (on coneixerà Edward C. Prescott, amb qui el 1977 publicarà l’article que els farà mereixedors del Premi Nobel), hi ha dues influències clau a la vida de Finn E. Kydland. La primera l’exerceix Harald Aarrestad, director d’una empresa noruega d’importació de peixos, que serà l’encarregat d’introduir el futur economista en el món de la comptabilitat, fent que oblidi la idea d’estudiar enginyeria. L’altre pilar fonamental per al desenvolupament professional de Kydland serà Sten Thore, professor i investigador a la NHH, que l’encamina cap a la investigació econòmica i l’allunya d’un possible futur al món empresarial. Amb ell, a més, es traslladarà a la Carnegie Mellon University, a Pittsburg, als Estats Units, per continuar la recerca i els estudis.
Actualment Kydland treballa a la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara on, amb els diners del Premi Nobel, ha creat un centre de recerca. L’economista, però, també és Catedràtic a la Carnegie Mellon, professor adjunt de la NHH, professor Honoris Causa de la Universitat Torcuato Di Tella de Buenos Aires i consultor associat per a la investigació als bancs de la Reserva Federal de Dallas, Minneapolis i Cleveland.
La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències va premiar Finn E. Kydland (juntament amb Edward C. Prescott) amb el Premi Nobel d’Economia el 2004 “per les seves contribucions a la macroeconomia dinàmica: la consistència en el temps de les polítiques econòmiques i les forces que impulsen els cicles econòmics”.
Aproximant-se al que s’anomena el “problema de l’assignació” d’una manera diferent a la convencional, Kydland va plantejar un joc dinàmic que suposava una alternativa a la solució de no-cooperació del Teorema de Nash. Així, treballant amb Prescott, van arribar a demostrar que els resultats econòmics sempre milloren si els actors polítics es comprometen i compleixen les seves polítiques econòmiques a llarg termini, independentment dels interessos partidistes. Un fet que redueix la volatilitat dels cicles econòmics perquè minimitza la incertesa.
Publicat el 1995, Business Cycle Theory (The International Library of Critical Writings in Economics Series) és un recull de totes les aportacions del Premi Nobel d’Economia Finn E. Kydland sobre la teoria moderna dels cicles econòmics. Dividit en tres parts, cada una ataca un aspecte clau. La primera: la manera de mesurar, la metodologia i les característiques empíriques dels cicles econòmics; i la segona i la tercera, els xocs i impulsos nominals i reals que afecten els cicles.
Llegeix també: La connexió la política monetària i les hipoteques
