Els polítics del segle XXI 
poden fer-ho més bé. Per aconseguir-ho cal que tinguin la millor formació universitària i l’experiència que dóna començar des dels Governs locals o la societat civil. Així, tindríem Governs dels millors, fossin de la ideologia que fossin. I la gent confiaria més en la política.
XAVIER TORRENS. Professor de Ciència Política a la UB i sociòleg.
Maquiavèl·lic. Així és com veu molta gent el món polític, però això pot canviar. Seria possible si ens atenguéssim als paràmetres angloamericans i, per tant, professionalitzéssim el treball dels partits, la feina dels polítics i la gestió pública. És clar, no seria la panacea, però milloraria. La clau rau en combinar el savoir-faire de la politics amb el know-how de la policy. No és gens fàcil, però és factible. Aclarim-ho.
El mot anglès politics es refereix a la política dels partits (party politics) com, per exemple, els debats parlamentaris, les tertúlies polítiques o una campanya electoral. La paraula anglesa policy fa referència a la política pública, la política del Govern (government policy), com ara la política social, la política cultural, la política educativa, la política econòmica, etc. En el bon art de la política, fóra bo que cada polític sabés interioritzar les dues concepcions, tant la política partidària com les polítiques públiques.
La clau del bon ofici dels grans polítics rau en saber combinar bé el savoir-faire de la politics (saber fer en la política de partits) amb el know-how de la policy (saber fer en la política pública)
SÈRIES DE TELEVISIÓ, REFLEX DE LA REALITAT
Fem una ullada a les novel·les del segle XXI: les sèries de televisió. Si som dels que gaudim amb satisfacció de la companyia de les telesèries de gran qualitat sobre política arribarem fàcilment a la conclusió que aquesta és un joc de poder allunyat del bon ofici i que té males maneres. Sèries com ara la sense escrúpols House of Cards, la realista Borgen i la pragmàtica The West Wing, a les que cal afegir la fantasiosa Game of Thrones o l’antiga -que no vella- Yes Minister (amb la seva seqüela Yes, Prime Minister), ens fan posar els cabells de punta. Tot i així, es pot sostenir que existeix el bon ofici de la política i alhora mantenir que els polítics el poden aprendre.
Les esmentades sèries de televisió ens ofereixen una imatge força acurada (exceptuant aquelles escenes i intrigues més pròpies d’un thriller) de com rutlla la política. Hi ha una barreja d’interessos personals i d’interessos comunitaris, que basculen cap a un cantó o altre en funció del personatge. La política real és així, encara que als polítics els costi reconèixer-ho. Tanmateix, les citades sèries ens mostren una política professionalitzada, amb polítics amb un bon bagatge i una excel·lent formació. I aquest és el factor que diferencia el món anglosaxó del nostre país. Aquí rau el quid de la qüestió. Analitzem-lo fil per randa.
FORMACIÓ I EXPERIÈNCIA
La professionalització de la política no significa que els polítics ho hagin de ser de per vida, com si fos una feina de funcionariat. Al que ens referim és a que per a que un polític sigui bo, ha d’estar ben format, cosa que farà que actuï de manera professional.
Caldria que la persona que es dedica a la política compaginés la formació politològica (formació universitària de màster o, almenys, de grau) amb l’experiència política, començant al Govern local.
Si ens imaginem una escala, tot pujant els seus graons, una persona impel·lida per la cosa pública hauria de dedicar-se primer a participar i dirigir una ONG, una associació, una cooperativa, una fundació o una empresa privada. És a dir, si a una persona li motiva tant la cosa pública, primer cal que hagi estat en una organització de la societat civil. Millor de voluntari en el tercer sector però també en el sector privat. El pas següent fóra que participés en la política municipal. Aprendre des del Govern local forja un altre esperit en el polític que serà present en el Govern autonòmic o el Govern central. La vivència en entitats de la societat civil i l’experiència des de sota en l’administració local són crucials.
ESCOLA DE POLÍTICS?
Per ser un bon empresari o un excel·lent gerent és molt útil acudir a una escola de negocis i fer un MBA capdavanter en els rànquings universitaris, però en el camp de la política catalana o espanyola encara no hi ha res semblant. I els regidors dels Ajuntaments, els diputats dels Parlaments i els consellers del Govern, així com els Secretaris Generals, Directors Generals i assessors polítics, es beneficiarien d’una formació d’aquestes característiques.
La millor solució és cursar el grau de Ciència Política, perquè el seu pla d’estudis acostuma a fonamentar-se en quatre pilars bàsics: assignatures de Ciència Política, matèries d’Economia Pública, continguts de Dret Públic i temes d’altres ciències socials (Sociologia, Història, etc.). Al·legòricament, són com les quatre potes que fan estable una cadira. És una formació interdisciplinària, necessària per a un home o una dona dedicats a la política.
Aprendre des del Govern local forja un altre esperit en el polític que serà present en el Govern autonòmic o el Govern central. La vivència en entitats de la societat civil i l’experiència des de sota en l’administració local són crucials.)
POLÍTIQUES PÚBLIQUES EFICACES
Els polítics de les generacions més grans acostumen a tenir formació únicament en Dret i, per tant, no disposen de capacitació ni politològica, ni econòmica, ni sociològica. Aquest és el motiu pel qual tenim polítics que saben fer lleis i s’afanyen a fer decrets legislatius, reglaments i més normes jurídiques que burocratitzen, però en canvi no saben dissenyar una política pública. Un botó de mostra: l’Estat espanyol ha tingut fins a nou lleis d’educació en el període democràtic i, governi qui governi, els resultats educatius sempre ratllen la mediocritat.
La resolució dels problemes públics és, avui dia, una de les variables principals que el ciutadà d’a peu té en compte per avaluar si les institucions polítiques funcionen o no. La gent vol que l’educació dels seus fills sigui bona. Així doncs, cal que les polítiques públiques tinguin eficàcia (bons resultats), és a dir, impacte social. I per això la formació dels nostres polítics ha de ser més bona. Així milloraria de debò l’ofici de la política.
Tot plegat ens duu a pensar que els polítics nostrats ja en saben prou de fer politics i les seves mancances són a l’hora de dissenyar i implementar policies. Si es formessin en l’anàlisi de polítiques públiques i la nova gestió pública, de ben segur que tindríem Governs dels millors o, si més no, millors governants. Almenys tindríem polítics del segle XXI en comptes d’estar ancorats al segle XX. S’ho val pel bon ofici de la política.
