La producció
científica està consolidada tant a Catalunya, una de les regions capdavanteres del món, com al conjunt d’Espanya. La cadena de transmissió que ha de convertir-la en innovació, però, no acaba de funcionar amb l’èxit d’altres països amb els que ens comparem. Falten recursos, tant públics com privats, per treure el màxim partit a tot el coneixement que es crea a casa nostra.
Dídac Ramírez, rector de la Universitat de Barcelona.
La tercera missió universitària, després de la docència i la recerca, és la transferència de coneixements i de tecnologia a la societat. Una transferència que, malgrat que les universitats han fet històricament tant des de la vessant de la recerca aplicada com des d’una plena integració al territori, encara està lluny dels estàndards internacionals que Catalunya hauria de tenir.
L’escenari que presento a continuació és preocupant perquè mostra les dues cares de la moneda. En producció científica, el sistema espanyol s’ha consolidat des de fa anys entre els 10 primers del món –i Catalunya és una de les regions amb més productivitat científica, molt per sobre de la mitjana espanyola i de la mundial–, i en docència continuem augmentant el nombre d’estudiants internacionals malgrat les altes taxes que mantenim comparades amb Europa. Però en innovació –la font principal de valor afegit de la transferència universitària–, Espanya ha caigut al 19è lloc del rànquing que anualment elabora la Unió Europea. Juntament amb Romania, és el país europeu que més s’ha enfonsat des del 2007. I a escala mundial, hi ha indicadors que situen Espanya en posicions per sota de la 60.
La posició de Catalunya en innovació i transferència universitària, igual que passa en l’àmbit de la recerca, està per sobre de la mitjana espanyola; acumula, per exemple, prop del 25% de les patents i altres indicadors d’aquesta missió. No obstant això, seguim estant lluny de les posicions que ocupem en producció científica. Aquesta situació mostra que l’embut habitual de la innovació –el pas de les idees científiques que es desenvolupen a aplicacions que arriben al mercat– fa més de coll d’ampolla en la nostra economia que en la mitjana mundial o la dels països més innovadors.
La universitat ha de dirigir també els seus esforços a millorar la innovació, on ha de créixer i enfortir-se, per poder contribuir a la societat amb més valor afegit i creació d’ocupació
A Catalunya tenim infraestructures importants per fomentar la innovació, tant des de la universitat com des dels instituts de recerca i complexos hospitalaris, on la producció científica és competitiva i abundant. Però en comparar els recursos i ajuts públics de què disposem amb els que tenen altres països com ara Israel o Finlàndia, comprovem que estem a una gran distància. El pressupost que els països europeus més competitius destinen a universitats o a recerca triplica o quadruplica el nostre. En innovació i transferència, la proporció arriba a ser de 10 a 1, un greuge comparatiu pràcticament insalvable.
Poca inversió en R+D
Si posem com a exemple Israel, un país molt similar a Catalunya en població, nivell de renda i extensió, veurem que els inputs i outputs de recerca (producció científica i projectes competitius) són molt semblants. La diferència està en la despesa en R+D, sobretot privada. En indicadors de transferència (start-ups i patents), s’evidencia que la innovació és una assignatura pendent al nostre país.
La universitat ha de dirigir també els seus esforços a millorar la innovació, on ha de créixer i enfortir-se, per poder contribuir a la societat amb més valor afegit i creació d’ocupació. Des de fa més de trenta anys, tenim infraestructures i ens instrumentals creats per la mateixa universitat per impulsar la transferència de coneixements i dels resultats de la recerca al seu entorn productiu. Però malgrat el seu creixement, estem lluny dels estàndards internacionals en relació amb la nostra producció i productivitat científica. Manquen recursos i cal treballar les relacions de confiança entre universitat i empresa. Unes polítiques públiques que cal reclamar en un moment polític en què es debaten les propostes de futur per a la nostra economia.
